Teresa Sagrera: «A l'Edat Mitjana, les dones que no estaven sota la protecció d'un home es veien com un perill»

En temps convulsos, del rei de la Corona d’Aragó, Pere III, un estret fil separa la glòria de la derrota, la vida de la mort. Al segle XIV, entre acarnissades lluites pel poder i els drets dels senyors sobre els seus serfs, la Blanca serà perseguida per bruixa i metzinera. Una dona llevadora, ramellera i guaridora, que haurà d’aprendre a sobreviure. És la història de Cabells de gebre, de Teresa Sagrera (Columna Edicions), un relat d’odi i venjança, però també d’amor. Teresa Sagrera presenta la novel·la aquest dimarts 16 de novembre a la Llibreria La Capona, a les 19.30 hores, amb la participació de l’escriptora reusenca, Coia Valls. Sagrera és també coautora juntament amb Ramon Gasch de Sal roja.

El personatge de la Blanca està inspirat en algú?
Físicament sí perquè conec una noia que curiosament a l’edat de 30 anys va quedar amb els cabells blancs. I és una qüestió genètica perquè a la seva àvia ja li havia passat. Tenia una cabellera llarga com la Blanca.

La Blanca lluita en un món d’homes, però també hi ha dones contra dones.
Sí. L’Edat Mitjana era especialment jeràrquica i patriarcal i en un món d’homes, que les dones donessin suport a aquest sistema era el més perniciós. I és una cosa que no ha canviat. Realment, l’Agnès és més perillosa que alguns homes. Però per altra banda, també hi havia molta sororitat. En aquell moment no seria aquesta la paraula, però hi havia molta complicitat entre dones, com per exemple la Marquesa de Cabrera o l’esclava, la Francesca, aquesta xarxa d’ajuda femenina, més enllà de la de guaridores i ramelleres, que també hi era.

 

Quan s’estima algú, només el patiment que comporta pensar que li pugui passar alguna cosa, ja et fa vulnerable.

Creu que el tema de la bruixeria s’està revifant últimament?
És un tema que desperta passions. A tot Europa van penjar milers de dones i aquí, a Catalunya, van ser-ne 400, que no són poques. La cacera va començar amb força el 1450, fins al 1750, però a principis del segle XIV ja es coïa alguna cosa. Es considerava que hi havia dones que sortien del que estipulava la pauta, de les normes de l’Església i d’aquesta societat tan marcada. Aquestes dones que no estaven sota la protecció del marit, ni del germà, ni del pare ni dels fills, es veien com a perilloses. A més a més, si eren ramelleres i guaridores encara era pitjor perquè aquest poder xocava amb el de la medecina masculina de les universitats.

Ara mateix no m'atreviria a parlar de por, però un pas petit del feminisme provoca un altre gegant del patriarcat.
Les dones encara tenim molt a lluitar. És important ajudar-nos entre nosaltres i reivindicar-nos.

Més enllà del color de la pell i de la religió.
Les religions sempre intenten ofegar les dones, controlar-les. D'igual manera, la política també intenta que les dones segueixin el que està estipulat, no pas que circulin lliurement. Encara ens queda molt.

Què els devem a aquestes dones acusades de bruixes?
Vull pensar que la saviesa de la natura. I això no vol dir que estigui oposat a la ciència, però el coneixement del cos, la comunió amb la natura, principalment de la Blanca, és un tema que reivindico. El fet d’escoltar-nos més, de parar esment al nostre cos, de no anar a tanta velocitat i ser una mica més nosaltres.

 

«Vull pensar que a aquestes dones els devem la saviesa de la natura. Reivindico el fet d’escoltar-nos més, de parar esment al nostre cos, de ser una mica més nosaltres».

La Blanca és natura tot ella.
Exacte. I Cabells de gebre també és un homenatge a la natura i a la memòria dels nostres avantpassats, recordar d’on venim. Perquè hi ha moltes feines de pagès que fins al segle XX poc van canviar. Per exemple, la recollida del cigró es feia igual a principis del segle XX que a l'edat mitjana. 

De fet, ella arriba a conviure amb una lloba.
Havia de sortir un llop. El Montseny té un component màgic molt important. I la novel·la, a part de ser històrica, té un punt simbòlic de realisme màgic, que era gairebé imprescindible tractant-se del Montseny perquè està molt lligat a les llegendes que han inspirat el nostre folklore. I els llops, en el Montseny, han estat presents fins a principis del segle XX.

Tot comença amb una injustícia dels senyors vers els pagesos.
Els senyors tenien dret de vida o mort sobre els seus serfs. Encara hi havia esclaus, la humiliació pública per part de l’Església estava a l’ordre del dia i la vida era molt dura per al poble, amb molta misèria, ja que eren èpoques de molta fam, de males collites, de pesta, en què el càstig físic per part dels senyors estava permès. Tant és així, que el Baró del Far tenia dues forques al castell i això és real perquè està documentat el moment en què el rei li va fer treure-les. Llavors, hi havia moments en què aquesta violència latent, esclatava. Al començament de la novel·la es produeix un fet que va fer que els pagesos de Vila Maior es rebel·lessin contra el senyor del Far. Ells no tenien res a perdre i van decidir tirar pel dret, perquè ja no podien més. Era principis del segle XIV i això també és real.

La pesta... Quan la va escriure?
Molt abans de la pandèmia, abans fins i tot de Sal roja. És anterior al 2009.

Amb les bruixes passava com amb els jueus.
Era molt fàcil atribuir-los les culpes als més vulnerables, ja fossin jueus, sarraïns, dones, esclaus o persones d’una ètnia determinada.

A la novel·la, la població és voluble. Creu que ara també ho som?
Individualment som d’una manera, però com a massa ens comportem diferent, ens deixem portar, manegar i a vegades aquesta línia que passa de l’adoració al menyspreu absolut és tan fina que és com aquell punt de l’horitzó on es fon el mar i el cel. I hi ha més d’un personatge que transita entre aquestes dues línies, de ser molt adorat a passar a ser  odiat.

Ha estudiat molt els costums d’aquestes dones?
Sí. Hi ha molta documentació. El Jaume Sobrequés té un ampli estudi, per exemple. Els seus ritus es trobaven a mig camí entre el paganisme i les oracions cristianes. Per molt que fossin ritus que no anaven lligats directament a l’Església i dels quals aquesta renegava, la societat no deixava de ser cristiana. Llavors, vaig estudiar quin era el seu funcionament, les trobades...

 

 

Aquelarres?
Trobades de dona, bàsicament, al Pirineu, en les quals també hi havia algun home. Però en el moment de la novel·la, més que grans trobades, es reflecteix el pas del coneixement de mares a filles. Les plantes que coneixien o com havien après a fer algunes medecines, en relació amb les fases de la Lluna.

És el que fan els pagesos.
Més que una activitat màgica era una observació de la natura, com podem estar en comunió amb ella. I a la Blanca, aprendre a llegir li va permetre ampliar en coneixements mèdics tot allò que havia après com a ramellera. 

Barreja personatges històrics molt importants amb altres de ficticis. Com va anar?
La novel·la històrica no és un llibre d’història. Llavors, per a mi, la gràcia és fer l’escena el més versemblant possible, ben vestida i això inclou els personatges reals, com per exemple el Vescomte de Cabrera o el rei de torn.

Jaume II o Pere III.
Pere III el Cerimoniós m’anava molt bé perquè el Bernat de Cabrera és el seu majordom. Trenar aquests personatges amb els de ficció és el més complicat. Has de tenir molt clar l’escenari real per després incloure-hi la ficció. I això implica un important treball de documentació previ.

La Blanca no vol estimar per no ser vulnerable. L’amor sense dolor no existeix? 
No. Perquè quan s’estima algú, només el patiment que comporta pensar que li pugui passar alguna cosa, ja et fa vulnerable, fràgil.

En definitiva, 'Cabells de gebre' és una història d'amor.
Sí, efectivament.