Tina Vallès: 'La història trenca una llança a favor de l'amistat, sense importar l'edat'

Com sorgeix la història del llibre 'Els pòstits del senyor Nohisoc'?

Feia temps que tenia apuntat escriure una història per nens en la que els protagonistes es comuniquessin per escrit, a través de notes. Sempre tens moltes idees apuntades sense saber, molt bé, quan les escriuràs. Llavors, de cop i volta, en ple confinament vaig pensar a escriure sobre la relació entre una nena i una persona que treballava tot el dia, i que es comunicarien per pòstits.

Per què va pensar en la professió de corrector per al personatge del Jacint?

Personalment, és una feina que conec bastant bé. També volia fer una reivindicació dels treballadors autònoms.

Els pòstits li serveixen a la Clàudia per buscar el perquè de les coses.

Sí. Vaig començar amb la idea que es comuniquessin a través de pòstits i després, mentre escrivia, vaig pensar en el motiu pel qual una persona adulta respondria per escrit a una nena. Així, a poc a poc, descobrim com és el personatge del Jacint i la situació amb la qual es troba, enmig d'una depressió, estressat, aïllat...

Estableixen una relació d'amistat.

Una de les idees del llibre és trencar amb el tabú de l'edat, és a dir, que realment pot haver una amistat entre un nen o una nena i una persona adulta. La història trenca una llança a favor de l'amistat, sense importar l'edat.

Pel que fa a la relació entre els dos protagonistes, la curiositat de la nena empeny al Jacint a superar la depressió que viu.

La nena és exageradament valenta. Quan vaig acabar d'escriure la novel·la, la vaig deixar llegir a les meves filles, i em van dir que no sabien si haurien fet com la Clàudia després de veure el primer pòstit.

La curiositat li dóna força per seguir investigant i superant els entrebancs que d'entrada li posa el senyor Nohisoc.

Sí. Per altra banda, la relació entre un adult i un nen és més franca, més neta. La nena no es mira al Jacint com un malalt o com algú que no està bé, sinó que el veu com una persona. Això, l'ajuda a tornar a connectar amb qui és ell, és a dir, a deixar de banda la malaltia o la tristor que sent.

A més, la Claudia és una nena valenta i la curiositat és el seu motor. I considera els entrebancs un estímul per acostar-se a aquest veí misteriós. Ella explica pocs detalls als seus pares perquè té la intuïció que si explica alguna cosa més, l'aturaran. La idea era fer una aventura quotidiana on la nena és lliure i els adults no la condicionessin ni el guiessin.

Que n'aprèn el Jacint de la Clàudia?

Li dóna una mirada nova i una oportunitat de ser d'una altra manera. A més, ell es torna a interessar per la seva feina i a estimar-la novament.

De la professió de corrector, què ha volgut plasmar a través del relat?

He volgut explicar la feina invisible que fem els correctors, és a dir, deixar els llibres a punt per ser publicats. Per anar bé, és una feina que no s'ha de veure perquè si es veu és que no s'ha fet bé la feina. A més, ser correctora t'aporta gimnàstica lingüística, és a dir, un coneixement profund de la llengua.

Es coneix prou la professió?

Quan he anat a fer xerrades a escoles m'he adonat que no es coneix gaire.

Les il·lustracions són del Christian Inaraja.

Coneixia la seva feina i m'agradava moltíssim. Estic molt contenta perquè ha il·lustrat els personatges tal com m'imaginava.

La novel·la ha estat guardonada amb el premi Folch i Torres 2020. S'ho esperava?

M'hi vaig presentar amb molta il·lusió. Pensava que seria difícil després de l'any que hem passat. Ha sigut una sorpresa i estic molt contenta.

Quines portes li ha obert el premi?

És una empenta per seguir escrivint per nens, ja que també escric per adults. També és una oportunitat per donar-me a conèixer a nous lectors. Personalment, he crescut llegint els llibres del premi Folch i Torres.