Toni Orensanz: «Balchowsky és la demostració que hi havia un perfil de brigadista il·lús, amb esperit romàntic»

Eddie Balchowsky va ser poeta, pintor, músic i fins i tot editor d’una revista. El nord-americà era un bohemi, defensor de la llibertat en una època, els anys trenta del segle passat, que pujaven imparables el feixisme i el nazisme. Imbuït d’ideologia, Balchowsky participà amb les brigades internacionals a la Guerra Civil Espanyola, on va perdre un braç, fet que no li va impedir a la tornada al seu país tocar el piano. Ara, l’escriptor falsetà Toni Orensanz recupera la seva història en el llibre Com vas perdre el braç, Balchowsky?, editat per Columna en català i que serà publicat a la tardor en castellà per Navona. Tot un exercici de periodisme narratiu que es llegeix de manera trepidant.

Eddie Balchowsky és una sort de Ray Charles?
No ho havia pensat, però sí. Té un punt d’història de superació i de persona que pot vèncer dificultats que en principi semblen impossibles. No obstant això, sempre hi ha hagut músics cecs i sords, però tocar el piano amb un braç sol és, d’entrada, molt xocant, possiblement perquè no n’hem vist tants. Després, com explico al llibre, hi ha tota una tradició de gent que toca el piano amb un braç sol fet que, sobretot a partir de la Primera Guerra Mundial, té a veure amb la quantitat de gent que surt mutilada de conflictes. 

També és curiós que trobés la partitura per a un sol braç pixant en un tuguri.
El fet és com ell l’explicava. És un llibre de periodisme narratiu, però en el fons Balchowsky era tant el que feia com el que deia d’ell mateix. Era un gran comptador d’històries. Per això, sovint costa molt, com passa tantes vegades amb els bons explicadors d’històries, discernir on s’acaba el que ell havia imaginat i fins a quin punt era fidedigne. El que està clar és que ningú que el tractava no el considerava un mentider, no era un home deshonest. I jo he pogut documentar i certificar que no mentia quan parlava de la Guerra Civil. Per tant, la partitura pixada és la quinta essència del personatge.

 

«Viure amb la mort al teu costat durant anys et canvia la perspectiva»

Què era més mític, el músic o el local on tocava a Chicago, el The Quiet Knight?
Era un paquet indissociable. Des de finals dels 60 i durant tota la dècada dels 70 a The Quiet Knight van tocar per primer cop Tom Waits, Bruce Springsteen o  Bob Marley. Tothom tocava allà.  Per a tota una generació de gent jove, aquell local era mític. I, d’altra banda, hi havia tota una sèrie de personatges, entre els quals el propietari, el Richard Harding, que eren genio i figura. A Chicago just en aquest moment es produïa una ebullició artística amb tot de músics i va ser quan Balchowsky es va convertir en llegendari, tot i que ja era prou conegut. Tocava el piano amb un braç sol i a sobre era una mica mentor espiritual, un vell lluitador d’una guerra gairebé llegendària per alguns o desconeguda per a molts.

La Mimi Harris, dona d’un altre brigadista, defensa que cap d’aquests joves ho va superar. Com ho veu?
Els nord-americans que van venir a la Guerra Civil Espanyola  eren fills de la depressió posterior al crac del 29, eren idealistes socials. N’hi havia que eren molt comunistes, però n’hi havia que no. I Balchowsky és la demostració que hi havia un perfil de brigadista idealista, il·lús, gent que se sentia incòmoda amb la situació social que s’estava produint als EUA i arreu del món i que van reaccionar quan a Europa s’estava coent el feixisme. Eren joves amb un esperit molt romàntic que van venir a lluitar per la llibertat. Perquè, qui se’n va a l’altra punta del planeta a lluitar als anys 30? Encara això ens continua xocant...

 

 

Però vostè explica que Balchowsky mai més no va participar en altres causes.
Evidentment, el que van viure a Espanya els va marcar de per vida perquè viure una guerra marca de per vida i perdre-la, encara marca més. No és el mateix guanyar una guerra que perdre-la. Van tornar a casa derrotats d’una guerra en què van posar una il·lusió gairebé ingènua. Jo estic convençut que molts dels brigadistes no ho van oblidar mai. El que passa és que n’hi va haver que tenien un esperit de lluita com és el cas del Sid Harris. En el cas de Balchowsky, no va tornar a primera plana fins als anys 80. Amb els anys acostumem a idealitzar les conteses, igual que els brigadistes, que pensem que eren irreductibles, però en una guerra es pateix molt. És lògic que quan van tornar a casa no s’impliquessin en més causes similars. Tenien altres prioritats a la vida, com ara el teatre, la poesia o buscar drogues.

 

«A la Guerra Civil, per primer cop van disposar de bancs de sang per fer transfusions en cas de necessitat»
 

Com en Balchowsky, que s’injectava heroïna. El fet de lluitar va fer que visqués al límit?
Penso que abans de la guerra era un tio que ja vivia a fons, sense rumiar les conseqüències, per la qual cosa cada dia era una peripècia i cada dia estava en mil i una històries. Però viure amb la mort al teu costat durant anys et canvia la perspectiva. Sobretot si has estat a una trinxera tirant tirs i has vist morir gent, si t’han ferit i has pensat que et moriries. És un canvi de perspectiva que va fer que Balchowsky encara accelerés més i visqués aferrat a la vida com una aventura apassionant. 

Què li va explicar el metge, el Carles Hervás, de la medicina d’aquella època?
És molt interessant perquè com sempre passa, a les guerres es fan avenços importants, no només militars i tecnològics, sinó també sanitaris. I a la Guerra Civil es van fer proves que després s’aplicarien durant la Segona Guerra Mundial. Per exemple, per primera vegada van disposar de bancs de sang per fer transfusions. I també autochirs, furgonetes que anaven mínimament equipades sanitàriament, al front. Era un sistema d’atenció bèl·lica prou bo. Tenien sanitaris a primera línia, uns hospitals més enrere per fer una primera intervenció si calia i finalment, els centres de la rereguarda.

Com el vagó tren quiròfan de què parla.
Sí. Van equipar un quiròfan dins d’un tren on van operar moltíssims lluitadors i de fet, com explico al llibre, es conserven les fitxes.