Versos de la tribu i el jo

Tot just ens acaba d’arribar el darrer volum de l’editorial Petròpolis -el número 20 de la col·lecció ‘Nou Món’-, dirigida per Jaume Llambrich des de Terres de l’Ebre. La professionalitat i la cura amb les quals edita Llambrich fan que aquest segell creixi llibre a llibre.

En aquesta ocasió es presenta un recull trilingüe (català/castellà/anglès) de vint-i-cinc poemes i un epíleg, escrits per Joan Giné-Masdéu (Falset, 1950), sota el títol Retorn a San Francisco (i també, a la mateixa coberta: Regreso a San Francisco i Return to San Francisco). Del mateix autor i de 2014 és l’antologia Retrobaments, Poemes & Variacions 1971-2011, on es pot llegir el més selecte de les quatre obres anteriors.

Conté aquesta edició, com a filigrana de costum, unes guardes amb un mapa de San Francisco, datat el 1927: el mateix motiu que figura a la il·lustració de la coberta. Amb encertat pròleg de Manel Domènech, des de Trieste, i epígrafs de Josep M. López-Picó, i de John Phillips & Scott McKenzie (autor i difusor, respectivament, del famós tema San Francisco, divulgat l’any 1967, icona del moviment hippy), se’ns convida a iniciar una lectura d’anada i tornada per un simbòlic pont penjant que es diu temps.

I així, un retorn que és alhora una intenció de retrobament amb el Jo que el poeta va ser, quan el Jo, potser fa mig segle, va ser estiu, amabilitat i amor. I ara, passejant entre «les remors de l’ahir», s’enceta una crònica poètica escrita amb l’ull que fusiona els anys.

Acompanyem Giné-Masdéu en un recorregut pels llargs carrers d’una ciutat coneguda i al mateix temps desconeguda, i som viatgers entre la nostàlgia fantasmagòrica dels hippies amb flors als cabells, conscients que «S’esvaeix el gran somni / Californià». I així, els anys que ja són naufragi o Yesterday, l’enyor dels cossos immortals, dels focs nocturns a l’arena de la platja: «els anys forassenyats».

I així, els poemes. Amb aquests precedents, quina és la funció de la paraula? El poema intenta capturar l’essència de l’instant i la seva vocació de perennitat, l’ànima del discurs que es belluga per les branques de l’arbre de l’existència empaitada pels records. Retorn a San Francisco és, potser, un cant implícit de comiat a la militància en el temps del goig i la satisfacció.

És també un viatge poètic donat en una primera persona que descriu, alhora, el paisatge exterior en consonància amb el panorama interior. Un viatge complaent, per tant, de portes endins, fins a arribar al batec de la realitat que defuig l’esguard, perquè tot es confon en un temps borrós i intermedi: el que és, el que va existir, el contorn del present difuminat, els traços de l’amistat en parcs i avingudes, en cançons que tan sols tenen sentit en allò que va ser foc i jovent: «Només cendres del seixanta-set».

Però el pas dels dies incuba sempre una tragèdia, i els vaticinis són força translúcids: «la inquietud dels estornells» i «els mots deixats vora el camí». Eternitat del poema i paraules que són vida despresa de l’oblit, discurs desprès de la remembrança, perquè les petjades de la memòria són ja una matèria imperceptible, un acomiadament de l’ahir, un «fou», un «existí», un «ja només» en el vers, simplement.

El lector, si no va avisat, travessarà la lectura un xic perdut tipogràficament (els versos comencen tots amb majúscula i gairebé no trobarà signes de puntuació). Es genera, per tant, un ritme de lectura lent, amb espais en blanc en la descodificació, sense lligams o nexes d’una gramàtica absolutament raonada. Una mica, si en serveix el símil, sota els efectes del que es coneix tècnicament com a Lògica Semàntica Desconnectada (LSD).

Amb aquests paràmetres serà necessària una certa intuïció per completar i resoldre la imatge d’allò descrit, la narració dels fets i l’experiència d’un viatge d’enfrontament amb els símbols de la caducitat, quan felicitat i joventut, ànimes i cossos, amb flors als cabells, ballaven, fins que clarejava, a la badia.

Mai et col·locaràs al mateix carrer per retrobar-te amb el passat, malgrat que es continuï dient Castro St., Lombard St., Hyde St., perquè, oh poeta heraclià, ets tu qui ja no és el mateix.