Versos que trenen una vida

La poeta Núria Freixa presenta el seu recull ‘Filla de la boira’, el pròxim dimecres a la Llibreria Adserà de Tarragona.

18 noviembre 2021 14:27 | Actualizado a 20 noviembre 2021 19:28
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Temas:

«És nuesa, el poema; bàlsam, evocació, fugida i arribada; un joc de malabars; uns punts suspensius rodolant pel pentagrama de l’escala; l’ànima, el cor i la ment jugant amb la paraula». D’aquesta manera expressa la poeta Núria Freixa què és la poesia per a ella, tot un món de sensacions amb les quals jugar a partir de les paraules. Filla de la boira (Editorial Neopàtria), amb il·lustracions de Carme Freixa i pròleg d’Araceli Bruch, és l’última de les seves obres, un poemari per a adults, que presentarà aquests dimecres 24 a la Llibreria Adserà (19  hores), amb la veu de les poetes Isabel Ortega, Vanessa Martí i Carme López. Un acte que clourà Patxi Marichalar amb un fermall musical.

Com el títol del seu recull, Núria Freixa és manlleuenca, filla de la boira, un paisatge que va començar a combinar amb el mar tarragoní ara fa molts anys. Després d’embastar centenars de versos musicals i juganers per als més menuts, Filla de la boira és el primer pensat per a un públic adult. Poemes teixits durant tota una vida, que estaven esperant, pacients, el seu moment. És per això que la Núria descriu el poemari com els seus camps de blat de la Plana i els poemes, «com espigues que han anat sortint al llarg del temps».

 

 

Com a garbes de blat, l’escriptora els ha aplegat en quatre parts, cadascuna ben diferenciada i introduïda per una il·lustració i una veu poètica. Així, la Josefa Contijoch dona pas a la primera, un cant a la llar, al poble i al temps d’abans. «Parlo de la mare, de quan anava a la fàbrica de filatura, del riu Ter, de casa meva i una mica també de Tarragona perquè a partir dels vint anys he viscut aquí». Entre els poemes, A tocar ferro i Un pi. «L’arbre que simbolitza la Mediterrània, que és una mica jo». 

 

 

Després de recuperar les primeres olors, les primeres sensacions, és temps d’amor i desamor, una de les essències de la creació poètica, que en aquest cas centra la segona part del poemari, presentada per la Felícia Fuster. Per a continuar en una tercera secció amb un vessant social, un espai reservat als desheretats de la Terra, «als refugiats sense refugi, als apàtrides», versos que arriben de la mà de la Maria Antònia Massanet. I finalment, el pas del temps, sempre transitant entre el present, l’abans i el després, amb la veu d’Isabel M. Ortega. Un temps que inexorablement també ha modulat els poemes de l’autora, cap a una maduresa, una «reflexió i profunditat».  

Una poesia que, en definitiva, per a la Núria és la unió d’allò que alberga l’ànima, el cor i la ment. Una fugida d’ella mateixa, cap a la infantesa, però també cap endavant i nuesa, «perquè et despulles, ensenyes l’ànima». 

Comentarios
Multimedia Diari