Más de Cultura

Cultura Entrevista

Víctor García Tur: «Trencar totalment amb la família és possible, però molt difícil»

L'escriptor publica el premi Sant Jordi 'L'aigua que vols', en què parla d'identitat, de llengua i del dret a decidir al Quebec, als anys noranta, a l'època del referèndum, en una novel·la que juga a ser un mirall de la situació catalana.

Gloria Aznar

Whatsapp
L'escriptor Víctor Garcia Tur. Foto: Ariadna Arnes/cedida

L'escriptor Víctor Garcia Tur. Foto: Ariadna Arnes/cedida

Víctor García Tur és un home de premis. Ha guanyat el Documenta amb el recull de contes Twistanschauung i els Marian Vayreda i Just M. Casero amb les novel·les Els ocells i Els romanents. Els relats d'El país dels cecs li van valdre el premi Mercè Rodoreda i el Serra d'Or.

L'últim va ser el premi Sant Jordi, amb el qual es va alçar amb L'aigua que vols (Enciclopèdia Catalana i Òmnium cultural), on el lector serà testimoni de les relacions d'una família del Quebec, dels seus secrets, de les coses no dites a temps, de les seves vivències i també les seves diferències, en una trama que se situa en els anys noranta, moment del segon referèndum d'independència. Records, infantesa, identitat i mort es barregen en un mirall que remet a la Catalunya actual.

La novel·la arrenca amb la llengua, que s'acaba.
Comença amb un personatge al qual li diagnostiquen una demència, que sap que anirà perdent facultats mentals, que anirà perdent la llengua. És una tragèdia personal d’algú. Però el lector d’aquí també ho llegeix en clau catalana i li fa pensar en la llengua col·lectiva, en la identitat col·lectiva, en el risc que es perdi. No només perdem llengües personals, sinó que la història ens explica casos de llengües que les han deixat morir.

La família de 'L'aigua que vols' amaga moltes coses.
El clixé del secret familiar omple llibres i llibres. Omple sèries i pel·lícules. Aquesta família té persones més transparents i altres amb més dificultats per manifestar els sentiments o la culpabilitat, de vegades. No saben dir-se t’estimo, no saben dir perdó. Xerren molt, però mai aprofundeixen en res. Hi ha la qüestió de la identitat, la nacional, de la llengua, de la decadència física o de la mort. Tot això està allà, però només una pinzellada perquè al cap de no res es desvia l'atenció, ja han passat a alguna altra cosa. La novel·la sempre fa aquesta maniobra, que és la dels propis membres de la família, que mai s’acaben de mullar ni de posar sobre la taula les coses que s’han de dir. No estan clares.

No només perdem llengües personals, sinó que la història ens explica casos de llengües que les han deixat morir.

Hi ha identitat i dret a decidir.
Com a persones al final de la vida i com a país.

De fet, podria ser Catalunya. El JP desitja viure en un país normal.
Això és molt nostre. Voler viure en un país i no veure’l, no veure el país dividit, no ser-ne conscient. Coses com la retolació, en castellà o en català, per exemple. Això desgasta molt o a mi em desgasta i és el que diu el personatge. Són emprenyades, patiments d'alguns personatges del Quebec que també podrien ser nostres. I aquest és el joc de miratge que faig des de Catalunya, que faci projectar-se al lector. Amb un coneixement zero del Quebec hi veig que hi ha punts en comú. I també diferències. 

Vostè diu a l'epíleg que no ha anat mai al Quebec. És cert o ficció?
He estat a Mont-real, però molt poc temps. Aleshores, he tirat molt dels tòpics, és una mica la postal ideal del Canadà francòfon, el llac, la cabana, la canoa, els ànecs... Tiro de clixés perquè no ho conec. Tampoc no m’importa, ja que és una novel·la ambientada als anys noranta, amb un punt fantàstic.

Amb fades. La realitat, però, l'encarna la mare, la Marie Tremblaypierre, la qual compara amb el T. Rex.
És complicada, té molt de caràcter i és difícil de tractar.

Faig un joc del miratge entre Catalunya i el Quebec, que faci projectar-se al lector.

De fet, el seu aniversari és l'excusa per tornar-se a veure's. És possible marxar de la família?
Això es veu en el personatge de l'Hélène. Tots han quedat escampats pel món. Però el contacte no es perd mai del tot. Sempre li deus alguna cosa a la teva família. El que li passa a l'Hélène és que marxa. Entenem que el personatge és l’ovella negra, que no pot estar allà, però un dia ha de tornar. Té criatures i això la fa estar un altre cop vinculada amb la família. Coneixem exemples al voltant, de gent que ha trencat totalment amb la família, és possible fer-ho, però és molt difícil. Encara que en realitat, aquí tots es necessiten. Necessiten mantenir alguna cosa. Tornen a la casa, tornen a la cabana, que és la casa dels bons records infantils i torna la nostàlgia. Tornen a agrair que no hagi canviat res. En el fons també volen tornar, recuperar el contacte i la sensació d’aquells anys, de quan eren petits i estaven relativament a gust.

L'escriptor Víctor García Tur. Foto: Ariadna Arnes/cedida

Tornen al llac i a la casa, que s’està caient.
Sempre s’està caient, però mai acaba de caure.

'L'aigua que vols' reflecteix els clixés d'un país, d'una època i de les nacionalitats. Tot d'una.
Com que es parla d’identitat, també es parla de l’altre. Perquè quan es forma la teva identitat, et desmarques d’uns altres. I en aquesta família, en la qual no es diuen les coses, hi ha la qüestió del racisme. I el perill que té la xenofòbia és, justament, que funciona amb tòpics, amb estereotips. Tira de tòpics que a vegades són per fer la vida més difícil als altres, per acusar-los o maltractar-los. Això és molt perillós. I quan una societat es considera monolingüe, sempre hi ha algú que ve de fora.

El perill que té la xenofòbia és que funciona amb tòpics, amb estereotips.

Aquest perill ve de Bèlgica.
La Morgane és de fora i és la que aporta el momentum d’inestabilitat racial. Aquesta és la que pot destarotar-ho tot. Som blancs, som francòfons, tret d’un que sí que és anglòfon, però desmunta una mica la seva manera de ser. És com una por molt habitual a les nostres societats.

Com ara Vox.
No és només Vox. Està en moltes altres capes i molts colors polítics. El racisme i la por a l’altre o l’odi a l’altre formen part del nostre dia a dia. Sense Vox ja estava allà, d’alguna manera.

Hi haurà un abans i un després del premi Sant Jordi?
Doncs és una gran alegria que se’t reconegui la feina, és una meravella perquè la feinada és immensa. Sobretot en aquesta novel·la, en la qual he treballat molt. El ressò del premi, d’Òmnium, és una visibilitat que no s’assembla res al que he anat publicant fins ara. Això és molt interessant. Però no canviarà la manera d’abordar el següent projecte. No hi haurà pressió. El que més m’agrada justament de l’escriptura és això, el fet d’estar treballant sol, ja que tens aquesta llibertat, que et deus només a tu mateix. El premi no m’està condicionant. 

Temas

Comentarios

Lea También