Más de Cultura

Xavier Bosch: «Vivim en una cultura del silenci que no té explicació»

Entrevista. El periodista va presentar la seva darrera novel·la ‘La dona de la seva vida’ al Teatre Tarragona. 
Un thriller d’investigació que denuncia un dels episodis més negres de la història d’Espanya.

Gloria Aznar

Whatsapp
L'escriptor i periodista Xavier Bosch a la plaça Imperial Tarraco. Foto: Alba Mariné

L'escriptor i periodista Xavier Bosch a la plaça Imperial Tarraco. Foto: Alba Mariné

El periodista i escriptor Xavier Bosch arriba aquest Sant Jordi amb el thriller periodístic La dona de la seva vida (Columna. Grup Planeta), on barreja la investigació amb les emocions i els sentiments, els més durs. Anteriorment, Bosch ha publicat, entre altres obres, la trilogia de Dani Santana (Se sabrà tot, Homes d’honor i Eufòria); a la qual van seguir Algú com tu, Nosaltres dos i Paraules que tu entendràs. L’autor va presentar el passat dimecres La dona de la seva vida al Teatre Tarragona davant els seus lectors, un relat que és «un homenatge als germans, perquè ningú com ells pot entendre què ens va passar en aquells moments vitals, que són els quinze primers anys de la nostra vida». Una obra que també denuncia un dels episodis més negres de la història d’Espanya. En castellà publicada per Ediciones Destino.

A ‘La dona de la seva vida’ trobo una barreja del Santana i tots els seus amors posteriors.
He casat les meves dues passions literàries. El protagonista periodista que em va donar alegries inicials, el Dani Santana i les tres novel·les últimes, més d’emocions. Era el meu repte. I crec que ho he aconseguit.

«La premsa necessita temps i diners i els mitjans cada cop tenen menys de les dues coses. És difícil fer periodisme d’investigació»

Déu-n’hi-do les emocions...
De totes les meves novel·les, aquesta és on passen més coses.

Com va començar tot?
El 2012 vam fer un programa d’Àgora, a TV3, dedicat als bebès robats perquè era un moment que a Espanya es començava a jutjar el primer cas. I vam voler mirar què havia passat a Catalunya. I realment va ser esfereïdor. Cada cosa que explicaven els testimonis que vam portar era més trista i més escabrosa. A aquesta gent que els han robat un fill o que són un fill robat, els han robat la vida, la seva. Només en tenim una i tota la seva biografia queda marcada per aquest trauma, que no els permet ni un dia de pau a la seva existència. Un nadó robat és un segrest etern, de per vida.

Ha pensat algun cop quanta gent hi ha pel món en aquestes circumstàncies?
Pel món no ho sé. Però a Espanya es belluguen dues xifres. Una diu que hi hauria hagut uns 300.000 bebès robats des del 1949 al 1999 perquè en democràcia no s’ha fet res per posar-hi remei. Feia 15 anys que Franco havia mort i encara es permetia el part anònim o secret. És a dir, que en el registre civil, a l’hora d’inscriure el naixement, no calia que constés, fins al 99, el nom de la mare biològica. Per tant, es generaven bebès robats i també falsos fills. Bebès adoptats on constava com a mare biològica la mare adoptiva, i no era veritat. 300.000 és la suma de bebès robats i falsos. El que es troben aquestes persones és que, en molts casos, no és que busquin l’agulla en un paller i no la trobin, és que no hi ha ni paller.

I la segona dada?
Diu que hi ha 6.000 persones encara que no saben que tenen una identitat falsa, en edats entre 20 i 70 anys. Que estan vivint una vida que no és la seva.

Tot plegat necessitaba d’un engranatge molt ben muntat.
La directora de SOS bebès robats em va explicar que el que tampoc s’entén és que possessin telèfons anònims perquè la gent delatés i enlloc ningú no va trucar durant dos anys. No s’entén que els remordiments de la gent que ha vist o ha estat en contacte amb això, no facin que expliquin qui cometia aquests delictes tan greus. No s’explica que la justícia miri cap a l’altra banda i que el periodisme ho tractés com si fossin casos aïllats. Vivim en una cultura del silenci que no té explicació a Espanya.

Per què a Espanya li costa tant atansar-se al seu passat?
Perquè potser no ho ha superat del tot. De nadons s’han robat a tot arreu, al primer món. I l’església ha demanat disculpes a molts països. A Espanya, tots els casos que s’han portat a la justícia s’han arxivat. La sentència del primer judici que es va fer, al ginecòleg Eduardo Vela, va dir que era culpable, però havia prescrit. Però una desaparició de persones és un dels onze crims especialment atroços que l’ONU considera de lesa humanitat. I aquests no prescriuen. No ho fan enlloc del món, però a Espanya, casualment, sí.

Quan es podia arribar a pagar per una criatura?
L’any 68, entre 100.000 i 200.000 pessetes.

Només?
L’any 68 eren molts cales. Als anys 80, fins a un milió de pessetes. Avui sembla molt poc, però 200.000 pessetes de l’any 68 era una part important d’un pis de cent metres quadrats de l’Eixample de Barcelona. Ho vaig mirar per fer la comparació.

Falten periodistes com el Joel de la seva novel·la o falten recursos?
Que a la premsa falten recursos, és una evidència. Que a la premsa falta periodisme d’investigació, també. La premsa necessita dues coses, temps i diners i els mitjans cada cop tenen menys temps i menys diners. Amb la qual cosa és difícil fer periodisme d’investigació. Jo ho faig a través de la novel·la, amb un protagonista que és un periodista Robin Hood, un valent, que el tinc idealitzat, però que a l’hora de la veritat, quan traspassa també les línies vermelles i en pot sortir esquitxat, ell o el seu entorn, es planteja fins a quin punt val la pena fer-se preguntes si hi ha respostes que poden ferir o torturar.

L'escriptor i periodista Xavier Bosch. Foto: Alba Mariné

Vostè és pare?
Sí, d’una única filla. I tinc un germà. Per això a la novel·la m’he complicat una miqueta la vida, que és el repte dels escriptors, de fer-ho amb tres germans perquè amb dos, tot és al 50%. En canvi, amb tres ja hi ha majories absolutes, ja es poden pactar coses. A la portada de La dona de la seva vida, la mirada dels tres germans va en camins diferents perquè viuen a llocs diferents, ja que tenen posicionaments diferents sobre la vida. Però a l’hora de la veritat, quan tot trontolla, s’ajuden. I aquesta novel·la, a part de la ràbia per la injustícia dels bebès robats, també és un gest de l’amor fraternal, de fer un homenatge als germans i germanes.

Tenen molts problemes sentimentals...
Som al segle XXI i les relacions humanes són molt variants i variables. Abans et casaves fins que la mort et separava.

La dona de la seva vida.
Els pares, sí. Però els fills, ja no. I aquest canvi de generació m’interessa especialment.

Quan la mare mor, el pare es converteix en un maldecap per als fills. Els nostres grans són un problema?
Costa molt que se’n sàpiga sortir un home que queda vidu als 88 anys, després de 55 anys de viure amb la mateixa senyora. Encara bo que ell té la butxaca plena i té aquesta cuidadora que ja vivia amb ells de sempre. Però quedes desorientat i en un tram final de la vida en el qual cada vegada ets més dependent físicament. Hi ha un moment en què tots comencem a ser un problema per al nostre entorn. Perquè no ens podem valer per nosaltres mateixos. I això és un tema social al primer món, al segle XXI. Malauradament, jo no tindré aquesta sort o aquesta desgràcia perquè els meus pares van morir massa joves. La meva mare amb 46 i el meu pare amb 70. Per això, a totes les meves novel·les surten pares vidus.

«Aquesta novel·la, a part de la ràbia per la  injustícia pels bebès robats, també és un gest d'amor fraternal, un homenatge als germans i germanes»

De debò?
Jo no m’adono, però aquí enterrem la mare al primer capítol. I aquesta mare és gran, ja en tenia 85. A l’hora de pensar l’estructura va sortint la meva vida, em surt la mare morta, el pare vidu i això es repeteix a Algú com tu i a Nosaltres dos. Personalment, no penso conscientment a fer un homenatge a la mare, però les absències són importants. Els silencis són molt importants.

En un moment de la novel·la es diu que les sabates descriuen el currículum d’una persona. Les seves què diuen?
Que ara vaig còmode, amb unes vambes. La comoditat és primordial.

Arrencaria fulles del calendari, com faria un dels seus personatges?
N’arrencaria algunes, de mesos especialment tristos. L’últim any hauria arrencat el calendari sencer. Encara que em sembla que jo i tot el món.

El Dani Santana tornarà?
No és mort, però literàriament no ressuscitarà.

Temas

Comentarios

Lea También