Cultura Entrevista

Xulio R. Trigo: «La persecució d'un crim està per davant de moltes coses»

L’escriptor i fotògraf publica ‘Entre les ombres’, una combinació de gènere negre i històric al París del maig del 68 i amb el Teló d’Acer de rerefons

Gloria Aznar

Whatsapp
L’escriptor i fotògraf Xulio R. Trigo, a la Rambla Nova. Foto: Àngel Ullate

L’escriptor i fotògraf Xulio R. Trigo, a la Rambla Nova. Foto: Àngel Ullate

Tres models ucraïneses de la revista Vogue desapareixen a París just abans del maig del 68. Mentrestant, a Berlín, la inspectora Erika Ernemann juga amb la possibilitat d’un suïcidi, incapaç d’enfrontar-se al seu passat. Però quan arriben les notícies dels assassinats a França, que fa anys que persegueix, decideix aparcar el dolor i investigar uns fets que l’obliguen a mirar cap a la seva història personal. És la trama d’Entre les ombres, de Xulio R. Trigo, de la col·lecció Crims.cat, de l’editorial Alrevés. Una novel·la  negra on l’escriptor i fotògraf combina de manera magistral les seves dues passions, en un thriller històric on recupera l’Erika Ernemann, que ja va protagonitzar L’objectiu del crim.

Ha recuperat l’Erika Ernemann.
Des del començament, l’Erika Ernemann està pensada per fer una sèrie. M’agraden les sèries de novel·la negra i amb l’Erika tenia un desafiament especial perquè està basada en una persona real, que em va posar sobre la pista de coses que passaven en Alemanya. I la meva idea va ser continuar amb el personatge, relacionant-lo amb el món de la fotografia, que és el meu món. 

Quines coses passaven a Alemanya després de la guerra?
Passaven coses com que per exemple els russos es portaven a Rússia la maquinària d’una fàbrica i si no sabien fer-la anar, tornaven a Alemanya, raptaven els operaris i se’ls emportaven a Rússia. Això és històric, així van ser les coses realment. I això està en l’origen de l’Erika.

«La base del problema és la falta de consideració de les dones com a persones. Si no les veus com un igual, les coses comencen a trontollar»

De fet, la imatge traça tota la novel·la.
La idea era agafar el món de les càmeres clàssiques, de pel·lícula, i situar les novel·les en els seus moments àlgids. I un d’aquests moments és la fotografia de moda. Les revistes Vogue i Harper’s Bazaar estaven als EUA i també a França i fotògrafs com el Richard Avedon viatjaven contínuament d’un costat a l’altre. Aleshores, el punt de partença de la novel·la és el de la fotografia de moda dels anys 60, quan podem trobar les millors càmeres clàssiques.

En aquells anys, el món de la moda també estava canviant.
No només la moda estava canviant, sinó també la fotografia perquè aquesta va començar a tenir moviment. És a dir, abans del Richard Avedon, de l’Irving Penn i de tota aquesta gent, la fotografia de moda era molt rígida. I a partir d’ells, va començar a posar les models en moviment, la qual cosa la feia més viva, més humana i també més propera.

Vostè acostuma a fer fotos i després a escriure?
No sé si és ben bé així. Evidentment, per a qualsevol novel·la que escric faig moltes fotos. De vegades després ni me les miro perquè l’important és mirar a través del visor i enquadrar un escenari i així és com surten les novel·les de l’Erika. Com ella és fotògrafa, jo intento mirar des de la seva mirada, que la càmera marqui el camí de l’escriptura i això és molt bonic perquè surt una mirada diferent. Intento escriure des de la mirada fotogràfica.

L’Erika sent l’impuls de fotografiar. A vostè li passa?
Sí. De fet, l’Erika soc una mica jo, evidentment, té moltes coses meves. Una d’elles potser és el meu plaer a l’hora de fer el flâneur, que designa el caminant, aquell que vaga pel món i és el que fa l’Erika. Tot i que ve de la fotografia científica, el seu anhel és el de poder recórrer el món i anar fent fotos.

Quan comença la novel·la, reflecteix una situació que es dona avui en dia. Una dona sola de nit pel carrer corre perill.
Penso que ha passat sempre i crec que la base del problema és una falta de consideració vers les dones com a persones. És a dir, si tu no veus l’altre com un igual les coses comencen a trontollar, perquè et pots creure amb el dret d’incidir sobre aquesta persona. El respecte no s’aconsegueix realment i la prova és que és un tema que va i ve. Hi ha èpoques en què les dones aconsegueixen avançar en aquest sentit, però després torna una altra de dolenta. Les coses que passen al llarg de tota la història pugen i baixen, van i venen. Com la novel·la negra.

Ara està en un bon punt.
Sí. La novel·la negra i la històrica són las que més incideixen en el lector.

«Com l'Erika és fotògrafa, jo intento mirar des de la seva mirada, que la càmera marqui el camí de l’escriptura i això és molt bonic perquè surt una mirada diferent»

Durant la guerra freda, tan arriscat era per a la Interpol passar a l’Europa de l’Est?
Sí. I sobretot, era difícil furgar, immiscir-se en els assumptes de l’altra banda. El nostre protagonista...

... És un torturador de Via Laietana, símbol de la repressió.
En posar un policia en aquella època, amb la història del país i el règim franquista, el referent que podríem tenir és Via Laietana.

Malgrat tot, un home dur i profundament enamorat.
Suposo que la gent dura també està profundament enamorada. En Tomeu és d’aquests personatges que de vegades ens trobem a les novel·les, sobretot en les policíaques, en les negres, que és una mica ambivalent. El lector no sap molt bé si li agrada o no. No obstant això, el que fa en l’actualitat no treu el que ha fet abans.

L’Erika soc una mica jo, evidentment, té moltes coses meves. Una d’elles potser és el meu plaer a l’hora de fer el flâneur, que designa el caminant, aquell que vaga pel món.

L’Erika viu un dilema moral entre justícia i fidelitat. Què creu que hauria de predominar?
Sempre s’ha d’intentar, no ja fer justícia, sinó acomodar les coses per tal de no fer mal als altres. Això vol dir que possiblement la denúncia, la persecució d’un crim està per davant de moltes coses. Després, que es faci o no, ja tinc els meus dubtes perquè evidentment, els lligams personals són molt importants.

En un moment de la novel·la es parla de la matèria d’art. Creu que tot es pot considerar matèria d’art?
Des d’un punt de vista estètic, sí; des d’un punt de vista moral i ètic, no. Tot i que és complicat, perquè per exemple, la foto de la nena cremada al Vietnam, segurament va accelerar el final de la guerra.

L’Erika ens acompanyarà més?
Sí. Veig que a la gent li importa i li agrada i compleix el que jo volia fer. No n’hi ha gaires llibres literaris sobre fotografia i m’interessava molt aconseguir una sèrie que parlés del món de la fotografia i reflectís també el meu propi món, que és un món molt barrejat, entre literatura i fotografia. 

Temas

  • literatura
  • novel·la
  • novel·la negra
  • thriller
  • novel·la històrica
  • Xulio R. Trigo
  • Crims.cat
  • Editorial Alrevés
  • Erika Ernemann
  • Teló d'Acer
  • guerra freda
  • Alemanya
  • maig del 68
  • París

Comentarios

Lea También