«Josep Royo es mereixia aquesta mirada en ell i en el mèrit de la seva obra»
El Museu d’Art Modern de Tarragona acull la presentació del llibre ‘Josep Royo. Una forma oberta que cau a pes’, escrit per Carles Guerra, coeditat per Viena Edicions i la Diputació de Tarragona i que posa en valor la figura de l’artista

L’autor del llibre, Carles Guerra, amb l’artista Josep Royo a la presentació al MAMT.
L’ampostí Carles Guerra Rojas és un artista, professor universitari, crític i comissari d’art, a més de curador independent que treballa a institucions com el MACBa com a conservador en cap, a la Fundació Antoni Tàpies com a director, al Museu d’Art Modern de Tarragona (MAMT) i com a professor a la Pompeu Fabra, entre d’altres universitats. També col·labora amb països com França com assessor del fons d’art nacional.
Ha estat dos anys investigant amb el MAMT per recuperar la figura de Josep Royo, una feina de recerca per constituir un arxiu que faci possible tota la trajectòria de l’artista i a la vegada organitzar una exposició que va estar oberta fins al setembe passat.
Aquest divendres 27 presentava al MAMT el seu llibre, ‘Josep Royo. Una forma oberta que cau a pes’, acompanyat de l’artista.
Ens trobarem una obra que fa créixer la figura de Royo?
És el resultat de la recerca que hem fet al voltant del treball de Josep Royo, un artista poc convencional, no per l’estètica, sinó per la condició d’autor una mica escatimada per ser conegut més com a col·laborador. Royo és una personalitat tècnica, algú que coneix la fabricació i el treball textil.
Col·laborar amb grans artistes com Miró el va fer quedar en un segon pla?
Royo té una obra personal que durant els anys 70 es va veure a les millors galeries del món. Aquest treball personal, que el va fer a la vegada que col·laborava amb Miró, va tenir un gran èxit amb una sensualitat i riquesa tècnica excepcional. Però la seva obra textil ha patit un cert menysteniment, com una tècnica o un art menor, excessivament domèstica i feminitzada, sumat al paper de Royo al costat de Miró ha fet difícil que miréssim Royo per ell mateix.
Calia reconstruir-lo per posar-lo en valor, doncs.
‘Restitutir Royo’ era el subtítol per recuperar un artista que no ha tingut ni reconeixement com a autor i on el seu treball s’havia vist sempre com de segona fila de la producció de l’art de la darrera meitat del segle XX. Ha estat una doble feina: explicar Royo amb uns materials i uns arxius que no existien, unes obres que no sabem on paren, afegint la condició precària dels treballs tèxtils que pateixen una degradació més accentuada que altres tipus d’objectes perquè el teixit envelleix més ràpidament i els tints canvien de color.
‘He dedicat al llibre una energia com poques vegades he fet amb d’altres projectes’
Ha estat una tasca complicada?
Hem intentat trobar tapissos perduts, reconstruir un arxiu, recuperant articles i publicacions... Per sort ell en guardava forces i el MAMT ha posat un gran equip a treballar per a crear el fons Royo, que ara podem dir que sí està constituït i que permet que qualsevol investigador internacional que s’interessi per aquest nom pugui anar al Museu i furgar en els materials, interpretar-lo i revisar-lo.
Tot això complementat també amb una exposició que vostè va comissariar.
Sí, es va poder visitar al MAMT des de febrer fins al passat setembre i va ser un recorregut de la feina que feia Royo i de la força del seu treball. El llibre en certa manera és una fotografia completa del procés complet: l’interès per Royo, l’obligació de restituïr-lo, la necessitat de constituir l’arxiu, fer l’exposició amb els materials dels que disposàvem... El que he intentat fer és donar a veure algun dels documents o materials més especials que ens hem trobat amb tot el procés i alhora construir un relat de la feina de Royo, però passant a posar el focus sobre el seu treball personal.
Per tant, podem dir que aquest llibre fa justícia a l’obra personal de Royo.
És la primera publicació que fa una mirada global al seu treball, però canviant la perspectiva, ja que abans eren col·laboracions. Royo es mereixia aquesta mirada en ell, a la persona, l’autor que encara viu a Tarragona i que tothom havia oblidat, però que l’exposició i el llibre ara fan fixar-nos-hi a través del mèrit de la seva obra.
Com va ser el procés de creació?
Inicialment molt difícil. Perquè si bé hi havia catàlegs i articles curts sobre Royo, no hi havia cap exercici per intentar explicar-lo de manera més completa, aprofundida i sistemàtica. Primer de tot, havíem de tenir accés a obres que estan perdudes. Vaig començar a reunir un arxiu fotogràfic amb obres dels anys 60 fins a finals dels 80. Royo després va continuar treballant, però vam intentar fer un tall cronològic que va de l’any 63 al 89 perquè recull el seu període més intens. Després es dedica més aviat a la pintura i volíem detenir-nos en el treball textil perquè pensem que és un mestre i un referent que mereix que se’l reconsideri.
‘És la primera publicació que fa una mirada global al seu treball, però canviant la perspectiva’
Com ha estructurat tanta informació?
Per una banda, pretenia tenir una visió global de l’obra i segon filar un relat amb tots els articles escrits i dades obtingudes. Ha calgut parlar amb molta gent propera a Royo i reunir molts testimonis del seu moment de treball més explosiu per intentar fer un relat coherent. L’he organitzat en 7 capítols recolzant-me en els moments que tinc més informació. Això dona una imatge parcial de Royo, però al menys és una imatge verificable. No és l’afany de fer un relat biogràfic detallat, sinó de parlar de la biografia d’un treball amb el que ell va estar molt vinculat.
La part textil hi té molt de pes.
El textil implica molta exigència i això fa que Royo tingui una personalitat molt curiosa i interessant, és un home enfadat, comprensiblement, amb el textil perquè exigia una energia enorme. Només per donar una dada: el pes de les obres es pot quantificar en tones. Per descomptat el llibre no és la última paraula de Royo, però per a mi sí és una eina útil i molt interessant per començar a donar la dimensió que es mereix.
El llibre forma part de la col·lecció Tamarit de la DipTa, que posa en valor artistes vinculats a les nostres comarques; creu que la figura de Royo és prou reconeguda actualment?
No, lamentablement no gens, precisament l’exercici que hem fet és ‘Redescobrir Royo’, si bé va ser una persona coneguda i va frequentar artistes de pes als anys 70, el seu nom desapareix. A Royo se l’ha d’entendre com algú que a través de les tècniques contribueix a l’art modern i contemporani, inclús en un revulsió en la renovació de l’escultura moderna.
Què significa per a vostè haver escrit aquest llibre?
Un plaer immens. Li he dedicat una energia com poques vegades he fet amb d’altres projectes, precisament perquè estava ‘picat’ per la manca de reconeixement de Royo, per trobar-me una obra extraordinària que no té un reflexe institucional i que, tot i haver estat en primera línia treballant amb grans artistes, no hi havia valor a la seva obra. O potser per això se li reconeix una personalitat tècnica, però se li ha negat el reconeixement com a personalitat creativa. Crec que hi ha una injustícia molt gran i això és el que em mou a investigar, treballar els conceptes que tenim del passat...
‘Royo està molt content, em va dir: en la vida he tingut un llibre com aquest i crec que no el tindré mai més’
A més, ho ha fet de la mà del mateix Royo i amb l’ajuda de les institucions...
Això ha estat una gran motivació on ell recuperava una imatge de sí mateix que no tenia i que calia recuperar. Cal dir que el compromís del MATM, i sobretot del seu director, en Manel Margalef, ha estat extraordinària. Això va començar com una petita exposició, que ha passat de ser un fons amb la implicació de la Diputació per buscar i adquirir la seva obra, escriure el llibre, fer-ne recerca...
Com ho ha viscut el propi Royo?
Amb ànsia!(riu). Quan jo ho comparava en el temps que es triga a fer un tapís, em deia que ell no es comprometia a fer-ho en unes dates determinades. Però en veure el llibre va dir ‘ara entenc perquè heu invertit tant de temps, Carles’. Està molt content, em va dir: ‘En la vida he tingut un llibre com aquest i crec que no el tindré mai més’.
Guerra i Royo, amb l’obra.
Com podem definir la seva obra?
Una obra que d’entrada desprèn una gran sensualitat, perque està feta per materials textils molt variats (cànem, yute, cotó, fibres...) que des de molt al principi ell combinava amb papers de diari, filferros, plàstics, coure... Té a la vegada el coneximent tècnic i a banda la gosadia de l’art contemporani barrejant materials insòlits. A banda, trenca amb tapís representatiu i és més aviat un tapís que resalta per les seves qualitats, textures... però que no li treu capacitat i significat.
Una obra que també trascendeix en d’altres àmbits
Royo també és algú mot atent als esdeveniments polítics de l’època, no podia deixar de ser un artista polític per defecte, algunes de les seves obres arriben a tenir ecos del que era la violència repressiva del franquisme de la primera meitat dels anys 70. Una obra que quan l’exposes adquireix i presenta una qualitat exhuberant, que li permet al costat de les contribucions dels gèneres més reputats com l’escultura o la pintura i que el textil passi de ser aquesta tècnica menor a ser una pràctica en dret per si mateix.
Per què es va centrar en els tapissos?
Una anècdota és que ell sempre volia ser pintor. Es va formar a l’Escola Massana. Però com a nen al que li falta el pare, ha de treballar als 13 anys a la fàbrica Aymat a Sant Cugat. El textil l’aprèn, el coneix i el treballa per obligació, però la seva pulsió és ser pintor.
‘Ho he fet no només per Royo, el MAMT o la Diputació, si nò també ho he fet per tots nosaltres: tenim un treball que ens mereixíem conèixer’
Com sorgeix la relació amb Miró?
Ell explica que va fer uns petits tapissos que es van exposar a la Galeria Gaspar i que Miró els va veure i que li va servir d’inspiració pel que jo he anomenat com ‘segon intent de l’assassinat de la pintura’, és a dir, renovar-la a través de materials que no hi tenen res a veure. Aleshores, Miró crida Royo, que en aquell moment té 23 anys i comencen a col·laborar creant una obra extraordinària en el textil i també en la pintura, ja que és Royo qui l’interpel·leix a fer les sèries de les pintures cremades. Royo es veu atrapat en aquest món on Miró el convida a ser un col·laborador de primer ordre.
Fins que el tapís comença a perdre pistonada...
Royo maleeix el moment que va exposar en aquella galeria perquè es va convertir en una mena de trampolí. Va ser molt feliç treballant al costat de Miró, però en morir ell la Farinera es desmunta i el propietari de la galeria, que els hi havia donat suport, també mor i Royo entra en una fase on el tapís deixa de rebre tanta atenció. Amb la ràbia continguda que el caracteritza enceta una nova etapa centrada en la pintura.
Per què no va mantenir la part creativa en aquell format?
Perquè el textil cap als 80 decau com una tècnica que encara no ha rebut l’impuls com art menor. El mercat dels anys 80 està molt centrat en el retorn de la pintura, l’escultura, la redescoberta de la fotografia com a art. Hem hagut d’esperar fins ara, on des de posicions feministes i institucionals que entenen que tot allò que no va ser reconegut per una visió jeràrquica de la història de l’art, ara cal reconsiderar-ho. Això és producte dels temps i dels marcs conceptuals i ideològics.
Es nota que viu per l’art i que la seva implicació en aquest projecte estat total...
És que es tracta d’un projecte que no és només una feina, en el que inverteixes una energia i una motivació especial i personal. Ho he fet no només per Royo, el MAMT o la Diputació, si nò també ho he fet per tots nosaltres: tenim un treball que ens mereixíem conèixer.