Alfons Cama: «Parlo del silenci dels nostres pares i avis sobre els fets de la guerra»

Tarragoní d’adopció, on viu des de fa més de trenta anys, Alfons Cama i Saballs va néixer a Calonge el 1952. Enginyer industrial de professió, com a novel·lista ha publicat El camí dels cirerers, Un pessic a l’ànima, Amb dits de molsa, L’olor de la seva pell i El primer piteu, la seva primera incursió en la novel·la històrica. Ara arriba amb El llarg silenci dels botxins (Edicions Trípode), on rescata alguns dels personatges de L’olor de la seva pell, tot i que el relat funciona de manera independent. En ell, Cama trasllada el lector a la Guerra Civil espanyola i la Segona Guerra Mundial, en una obra que es produeix en dos plans narratius temporals diferents, l’actual i l’històric. El llarg silenci dels botxins convida a reflexionar sobre els fets del passat «perquè no es tornin a repetir», com ressalta l’autor.

És una novel·la de reconciliació.
Sí. La novel·la parla precisament del silenci dels nostres pares, dels nostres avis, d’aquells fets que van passar durant les guerres, tant espanyola d’una banda, com l’europea per una altra. 

Hi ha una frase que diu, ‘Hi ha morts que no se sap on estan enterrats’. Encara seguim així. Alguna vegada es tancarà?
Serà difícil. Es podran fer esforços per saber realment qui són els que estan a les cunetes, però mentre alguns sí que es podran trobar, uns altres no. Jo crec que quedarà a mitges tot plegat. La novel·la intenta explicar que hi ha gent que pot arribar a buscar els seus familiars, encara que no parla precisament de gent enterrada.

La novela·la arrenca amb uns assassinats en un poble fictici, durant els primers dies de la Guerra Civil espanyola.

No. El fil és un anell trobat.
La història comença amb unes morts a mans d’anarquistes que va haver-hi els primers dies de la guerra a un poble fictici, que pot ser qualsevol. A molta gent dels nostres pobles, que eren republicans i que evidentment, no volien l’alçament i tot el que va passar, els va saber molt de greu, en el sentit que fos precisament la gent lleial a la república, la qual fes aquelles accions. I això va fer moltes vegades que el silenci encara fos més gros.

Per vergonya?
Sí. El llibre no és de bons ni dolents perquè a la guerra no hi ha ni bons ni dolents. I en aquest sentit explica que tant mal van fer els uns com els altres. Després continuo en els camps nazis, que és la crueltat posada a l’extrem.
Va passar alguna cosa semblant  al seu poble de naixement?
Sí, tot i que es tracta d’una obra de ficció. 

«Actualment passen coses molt estranyes. No s’acaba d’entendre com a la gran democràcia dels EUA són capaços de votar Trump»

Vostè té família exiliada?
Ho explico a la nota de l’autor. Quan era jove ens venien a visitar a l’estiu uns familiars des de França, un cosí del pare, el Floreal, i la tia Rossita. Tinc records que em portaven joguines i jo pensava que a França s’estava millor. 

Com les xocolates que li donaven a la Clara de la novel·la, a Argelès-sur-Mer.
Sí. Sempre em vaig preguntar què hi feien a França i d’alguna manera, no ho he sabut mai. Sabia que havien marxat amb la retirada. Sé pels historiadors de Calonge, que el germà del meu avi, al qual no vaig conèixer, havia sigut regidor anarquista de l’Ajuntament. Per tant, una possible causa de la fugida seria aquesta. La de la tia, tampoc ho sé. I això sempre m’ha quedat.  

Recorda la retirada dels republicans. Quan veu que ara Europa es tanca als immigrants, què en pensa?
En una ocasió Garcia Márquez parlant de l’acollida que van tenir els espanyols d’aquella època quan van anar a l’Argentina i Mèxic, explicava que moltes d’aquestes persones cultes van anar a les universitats i van formar fins i tot molts escriptors. Ells estaven superagraïts d’això i defensaven que nosaltres hauríem d’estar també agraïts de com ells ens van rebre, amb les mans obertes. Quan sentia això evidentment ho comparava amb el que no estem fent nosaltres amb tota aquesta gent que ve de Síria o de l’Iraq. I en el llibre d’alguna manera ho recullo.

La Sílvia Tibau i l’Albert Novák van rere el seu passat...
Ella intenta buscar qui era la persona que va matar el seu besavi. I l’Albert s’endinsa en una part de la història de França que també és força desconeguda, en el camp de concentració de Struthof-Natzweiler.

«El llibre no és de bons ni dolents perquè a la guerra no hi ha bons ni dolents. I explica que tant mal van fer els uns com els altres»

Està interessat en les músiques antigues? L’Albert s’hi dedica...
Recordo una persona que va viure a França, que era etnomusicòleg, i em va cridar l’atenció. Utilitzo Guatemala i Tikal perquè vaig estar allà fent cooperació, en un camp d’exguerrillers. I quan escrius sempre busques referents, situacions que coneixes.

Vostè, que porta el lector a aquest període tan fosc, com veu l’actual?
Jo parlo que evidentment això no ha de tornar a passar mai més. Però actualment estan passant coses molt estranyes, com per exemple, que no s’acaba d’entendre com a la gran democràcia dels EUA són capaços de votar personatges com el Trump o aquí i a Europa, amb el ressorgiment de l’extrema dreta. No crec que estiguem als inicis del que va passar a Europa en aquell moment, però sí que fa una mica de por, tot plegat.

«Es podran fer esforços per saber realment qui són els que estan a les cunetes, però mentre alguns sí que es podran trobar, uns altres no»

Què va pensar quan va sortir a la llum el xat dels militars en què parlaven d’afusellar 26 milions d’espanyols?
Jo vaig fer la mili i vaig acabar sent sergent de l’exèrcit espanyol. He vist com funcionava en aquell moment, era l’any 75, quan va morir Franco. I això vol dir que l’exèrcit encara no s’ha democratitzat. Veus que possiblement hi ha rampells forts d’aquella manera de ser.

Un dels personatges que marxa del règim de Franco és de la Fatarella, de la Terra Alta. Li diuen la dona dels ideals. Creu que encara en queden?
Ho vaig posar perquè els meus pares en parlaven, sobretot quan feien referència a l’anarquisme, una tendència política molt arrelada a Catalunya, encara que no va acabar de quallar. Penso que la manera de veure la política en aquell moment no té res a veure amb la d’ara. De fet, no l’hem viscuda aquella època, és difícil de comparar, no sabria dir si és millor o pitjor. Ideals? Posant un terme mitjà, no parlem dels comunistes. Si parlem dels socialistes, dir socialisme al qual practiquen els socialistes europeus actuals... Ja no és així. Per tant comparar és molt difícil.