Anna Maria Villalonga: «Pedrolo defensava la llibertat sexual de la dona»

Visita a la senyora Soler és una de les tres 'novel·les perdudes' de Manuel de Pedrolo que l'Editorial Fonoll publica ara amb edició i pròleg d’Anna Maria Villalonga. Escrita el 1959, va ser censurada pel règim franquista i anys després, el 1971 tampoc no va aconseguir veure la llum, ja que en aquell moment es considerava que anava en contra de la moral de l’època, en contra del matrimoni i afavoria la llibertat sexual de la dona. En ella, la Jordina, la protagonista, és una dona de 27 anys que mai ha tingut relacions sexuals. L’ambient familiar i social reprimeix el seu desig. Però la Jordina té un malson sexual recurrent, i amb l’ajut de la seva amiga Simona i de la psicoanàlisi, troba el camí per expressar els seus sentiments i necessitats més profunds. Una història, com destaca l'Anna Maria Villalonga, feminista i femenina, «amb recursos de la intriga per mantenir-te lligat a la narració».

Com es va sentir quan li va caure un Pedrolo a les mans?
Jo ja sabia que la càtedra Màrius Torres l’havia digitalitzat, però és difícil explicar el moment en què em van oferir des de l’editorial Fonoll fer-me càrrec de l’edició del text i del pròleg perquè Pedrolo i jo som com un pack. És una alegria immensa i, a més a més, la certesa que t’ho passaràs molt bé fent la feina i saber com agradarà al públic en general i, sobretot, als amants de Pedrolo en particular, trobar-se amb aquesta sorpresa.

Vostè el va arribar a conèixer?
No. Jo vaig treballar molt de temps al carrer Calvet i ell també hi vivia allà, per la qual cosa, a vegades coincidíem, però no m’atrevia a dir-li res. Anys després, parlant amb la seva filla, em va dir que hauria estat contentíssim perquè quan algú l’aturava pel carrer es posava content i ho explicava en casa. Ara me’n penedeixo molt. Quines coses et fa fer la joventut! 

Com és d’actual aquesta novel·la escrita el 1959?
El que és més actual és la capacitat de Pedrolo de reflectir la realitat del moment. És una literatura que ens porta a l’època, que explica què està passant i quines problemàtiques hi ha. En aquest sentit, l’obra és totalment actual, però han passat 62 anys i alguns temes els tenim bastant superats, en general. Això no vol dir que no hi hagi gent com la protagonista, però en principi no passa gaire. Tot i això, la novel·la és interessant igualment i si es llegeix en clau de l’època, ens ofereix tants motius que generen interès que paga molt la pena.

 

 

Parla del matrimoni i també d'algunes arengues que es feien als obrers.
Sí. Pedrolo és l’autor més censurat de la història de la literatura en català. Escrivia amb una llibertat absoluta, sense amagar res, sense pèls a la llengua, i, per tant, el van censurar moltíssim, fins al punt que les seves obres sempre es van publicar en desordre cronològic. El decalatge entre la publicació i l’escriptura és molt gran en el seu cas, precisament per això. I hi ha obres que ell ja sabia, d’entrada, quan les estava escrivint, que en aquell moment concret no es podrien publicar i havia de tenir paciència. Pedrolo sempre va fer una literatura militant per explicar tot allò que li envoltava.

El 1971 Fraga tampoc no li publica.
Era un moment en què moltes novel·les que s’havien escrit en anys anteriors s’intentaven presentar perquè aparentment, amb la llei Fraga, hi havia hagut un principi d’aperturisme. Era l’època de desarrollismo, semblava que Espanya aixecava el cap. En el fons, era l’any 71, vull dir, faltaven només quatre anys per a la mort del dictador, tot i que encara eren moments molt foscos. La qüestió és que no va passar la censura en absolut perquè es va considerar que l'obra anava en contra de la moral de l’època, en contra del matrimoni i afavoria la llibertat sexual de la dona. Recordem que era una època en què encara tant els homosexuals com les adúlteres podien anar a la presó. Estaven inclosos en la Llei de perillositat social. 

 

«Els pobles tendeixen a fer grans bocades de les barbaritats que els aportaren la 'glòria', festegen les accions que a algú o altre feren mal i honoren els homes que en foren culpables» Manuel de Pedrolo. Diari 1987. Pàg. 326

És una novel·la molt freudiana.
Ell, d’entrada, volia ser psiquiatre. Quan va baixar de Tàrrega a Barcelona per acabar el batxillerat, es volia matricular a la Facultat de Medicina. Li interessaven molt les ciències i la ment humana i, per tant, aquesta novel·la va matar el cuc d’allò que li agradava. El relat és una sessió de psicoanàlisi, encara que sigui entre dues amigues. Està ben feta, o sigui, té consistència científica i la protagonista té un somni recurrent, que se li va repetint fins i tot quan està desperta. I el tema dels somnis és absolutament freudià. I tot està relacionat amb el seu desig sexual insatisfet perquè mai ha tingut relacions sexuals. A partir d’aquí la trama es complica de mala manera.

 

«No m’interessa cap règim que afavoreixi el privilegi. No m’interessa cap règim que pasturi bens. No m’interessa cap règim que permeti la misèria. No m’interessa cap règim que em tanqui a la caserna. No m’interessa cap règim que faciliti l’existència d’una casta superior. No m’interessa cap règim que controli el pensament dels ciutadans. No tan sols no m’interessa cap d’aquests règims; els avorreixo tots» Manuel de Pedrolo. Diari 1987. Pàg. 26/27

És feminista?
Sí, a la manera de l’època i, a més a més, escrita per un home. És una novel·la on ell, com havia dit en moltes declaracions i com també va posar a la pràctica en altres relats, defensava la llibertat sexual de la dona. Considerava que la llibertat de l’ésser humà estava per damunt de tot i que, en el cas de les dones, un dels temes que les tenia més reprimides era el sexual. Per tant, l’alliberament de la dona passava indefectiblement per l’alliberament sexual, per tenir relacions sexuals sense matrimoni i amb qui volguessin. Cosa que a l’època, fa 62 anys no era així. Tot era repressió pura, el què diran, les pressions familiars i socials... Ja ens ho podem imaginar.

 

«L’exèrcit: un cos d’homes que fan de la bel·licositat i de la destrucció el suprem valor» Manuel de Pedrolo. Diari 1.987. Pàg. 15/16

Això de 'no trobo les faldilles' no va convèncer els censors.
No. I Pedrolo parlava dels pits, de les parts íntimes, de les calces, que ell els hi deia bragues, dels sostenidors... El fet curiós i en el pròleg ho dic és que els censors van censurar l’obra, però la van deixar bé, van dir que era una bona novel·la. Hem de pensar que els censors que llegien Pedrolo sempre eren dos o tres, els mateixos perquè eren els que entenien el català. Ja s’havien llegit tota l’obra de Pedrolo i els agradava. Hi ha diversos informes de la censura on deien que era molt bon escriptor i que precisament com era tan bon escriptor, l'obra no es podia publicar perquè ho entendria tothom. Realment, a l'època això era un drama perquè la gent escrivia amb la seguretat que la meitat de coses no es podrien publicar o per poder-les publicar els farien retallar molt. I sempre penso, que ells les censuraven, però ja les havien gaudit.

Pedrolo va desestimar la seva publicació finalment. Què creu que en pensaria ara?
Jo crec que ara, en aquestes alçades, estaria content. En aquell moment tenia moltes obres al calaix pendents de publicació. Quan sí que es va obrir la veda, ja un cop mort el dictador, es van poder publicar tantes coses, que ell anava traient novel·les, publicava una novel·la darrere una altra. I aleshores, va haver-hi tres que li van semblar que potser no havien envellit bé o que ja no les volia publicar per diversos motius. Una és Els còdols trenquen l’aigua; l’altra, Tants interlocutors a Basera, que es va publicar el 92 i després durant l’any Pedrolo, i quedava aquesta.

 

«L’exèrcit: que no tan sols es juga la vida dels altres en guerres d’agressió, sinó que és ben capaç de llançar-se sobre el 'protegit', d’instaurar règims o sistemes per la força, de liquidar físicament tos aquells que li fan nosa» Manuel de Pedrolo. Diari 1.987. Pàg. 15.

Quins van ser els motius pels quals no va voler publicar 'Visita a la senyora Soler'?
Va dir que li feia por que algú es pogués reconèixer perquè una part de la novel·la està basada en persones reals que li havien explicat coses a ell en secret. Un altre motiu era que havia utilitzat l’argument per alguna altra novel·la. Però les semblances són mínimes, no té gaire sentit. En aquells moments es va respectar la seva voluntat, no es va publicar, però a hores d'ara, un autor com Pedrolo, que ja és un clàssic de la nostra literatura, del qual tots coneixem la seva obra perfectament i ho tenim tot classificat, el fet que es publiqui seria per a ell un motiu d’alegria.

De fet, és un plat fort de l'editorial, una edició molt cuidada.
L’edició és preciosa i vam estar pensant molt la portada. La coberta crida una mica l’atenció, plena de calces i sostenidors. És un plat fort perquè és una cosa bastant insòlita i sense precedents, després de 31 anys que va morir, poder publicar un inèdit de Pedrolo. Per això està tenint tant èxit, perquè la gent ha quedat sorpresa.

 

«Pobles, races, sexes, tots tenen dret a ser en condicions d’igualtat social, cultural, econòmica.... Aquest és l’únic uniforme que jo accepto» 

Manuel de Pedrolo. Si em pregunten, responc. Pàg. 191

Dintre de la seva trajectòria, on situaria aquesta 'Visita a la senyora Soler'?
Pedrolo té una primera part de la seva novel·lística on és més important l’aspecte existencialista. Havia llegit i traduït Jean-Paul Sartre i s’identificava bastant amb l’existencialisme i, de fet, està molt present en tota la seva obra, encara que en les primeres novel·les més. Però aquesta ja la situaria en la seva segona etapa, on el més rellevant era reflectir la realitat. Ser crítics amb la realitat i mostrar allò que vivien en aquells moments, la Barcelona de la postguerra, la Barcelona grisa, el tema de les empreses, els patrons i els obrers, així com la dificultat per tenir llibertat al voltant de qualsevol tema.

La moral...
La culpa i el pecat, que estaven sempre present i què diran.

 

«Pobles, races, sexes, tots tenen dret a ser en condicions d’igualtat social, cultural, econòmica.... Aquest és l’únic uniforme que jo accepto» 

Manuel de Pedrolo. Si em pregunten, responc. Pàg. 191

Com la mare de la protagonista.
Exacte. La pressió social i la pressió familiar. Ideològicament, Visita a la senyora Soler no està tan marcada, però les novel·les d’aquesta època són obres on Pedrolo explicava tot el que estava passant des del punt de vista polític, de la dictadura. I jo la situaria en aquest context i, alhora, en el de voler defensar els drets femenins, una cosa que ell va anar fent cada vegada més. A mesura que anava escrivint, cada vegada les dones estaven més empoderades, eren més potents, prenien més decisions i anaven al darrere d’allò que volien. I aquesta seria un inici de començar a plantejar-se totes aquestes qüestions. Al marge d'això, m’imagino que devia gaudir molt amb el tema de la psicoanàlisi.