Carolina Montoto: «Hi ha persones que, malgrat treballar, no poden pagar el lloguer o ara, l'electricitat»

La Lena fa repàs de la seva vida el dia que compleix cinquanta anys: treballa com a correctora i amb el que guanya li costa arribar a final de mes, viu en un pis llogat, no té parella, gairebé no té amics, el seu pare acaba de morir, no sap cap a on va ni té cap projecte de futur. Sembla que cada cop s’està tornant més invisible als ulls de la societat: el balanç és esfereïdor. Però, arran de la trobada fortuïta amb el propietari, gris i enigmàtic, del seu pis, un senyor jubilat, s’atrevirà a rebel·lar-se. Aquesta és la trama de Lena al descobert, de Carolina Montoto, publicada per Editorial Les Hores. Una obra que toca molts punts candents de la societat actual i que, alhora, és una reflexió entre la Barcelona d’avui i la Menorca de la Guerra Civil.

Què hi ha seu en els records de la Lena?
Els meus pares són de Menorca, així és que la Menorca de la qual parlo la conec perquè jo anava tots els estius. La volia reflectir. No volia oblidar. I el personatge té coses en comú amb mi, des de la professió fins a l’edat, així com trets de la personalitat, ja que jo he viscut molt tancada en mi mateixa.

La Lena no oblida ni la memòria personal ni la col·lectiva.
Em feia gràcia lligar la memòria personal amb la històrica. La Lena té unes ferides que mai ha tancat, li falten unes respostes per viure i quan les tanqui és quan podrà avançar o viure en el present. I crec que amb la memòria històrica passa exactament el mateix. Hi ha moltes coses que no sabem sobre el que va passar durant la guerra i la postguerra, sobretot a la postguerra i fins que no se sàpiga no podrem sanar.

Però, creu que se sabran?
Espero que en algun moment es faci justícia i comencem a reparar les ferides. De moment, sembla que no hi ha gaire voluntat política per una part. A Alemanya s’ha recuperat aquesta memòria històrica i crec que hauríem d’anar per aquest camí.

 

 

Visibilitza la invisibilització de les dones quan ja tenen una edat.
Les dones amb 50 anys ens trobem, d’una banda que no ens miren com ens miraven abans. O sigui, perdem la bellesa i perdem una part important per la qual se’ns valorava. O, almenys, en alguns àmbits. Després també, evidentment, hi ha una pèrdua de productivitat laboral perquè ja no tens la mateixa concentració i cada cop ens tornem més invisibles. I jo no soc mare, però m’imagino que a les mares el que les passa, o el que li ha passat a la meva mare, és que quan ha perdut el rol de mare, d’alguna manera ha quedat més invisible.

Molts cops la primera desaparició es produeix en ser mare.
Sembla que anem perdent al llarg de la nostra vida. Costa molt mantenir la nostra identitat al marge dels nostres rols.

 

Quan la dona perd la bellesa, perd una part important per la qual se la valorava.

Això ho contraposa amb els homes.
Volia denunciar aquesta mirada masculina que a les dones ens determina tant. i també hi ha el cas d’homes que no miren a les dones, que no les parlen directament quan estan amb un home. No obstant això, espero que canviï. De fet, estic en contacte amb grups feministes de noies joves i crec que en alguns àmbits això està canviant. És l’esperança que tinc, intento ser optimista.

A través de la Lena recorda el paper de la dona durant el franquisme i les lleis que les encotillaven.
No sé si tenim gaire memòria de tot el que va passar, si molta gent o la gent jove sap coses tan bàsiques com que una dona no podia obrir un compte bancari si no era amb el permís del seu home. Perquè clar, l’avortament ja suposem que estava prohibit. Però també podien perdre la custòdia dels fills en segons quines circumstàncies i és una situació que es va donar al franquisme, però que després, al començament de la Transició, es va mantenir. Va trigar a canviar-se la llei.

 

El suïcidi és un tema tabú, però crec que tothom en algun moment de la seva vida ha pensat que no podia més. Potser només ha estat un pensament, no una idea que es volgués concretar.

De fet, ella es topa de cara amb el franquisme.
Sí. Ella no és conscient, però ve d’una família dels guanyadors, encara que malgrat això, rep les conseqüències de la dictadura. Per exemple, el problema de l’habitatge és anterior, però sí que s’agreuja amb la dictadura perquè es fomenta la propietat. La situació actual de la judicatura també té arrels amb la dictadura...

He llegit que vostè ha participat contra alguns desnonaments, que també reflecteix en la novel·la.
Jo tinc la meva feina i llavors, els desnonaments són sempre al matí. Si hi ha algun que es fa prop de casa, vinc a donar suport perquè al final és fer una mica de bulto. És el que es necessita per aturar-los. I després, hi ha una feina molt important abans del desnonament en la qual no participo perquè implica molta dedicació, que és la part d’assessorament, de conèixer el cas i fer difusió.

Relacionada amb els desnonaments, hi ha la precarietat laboral.
Vinc d’una classe mitjana normal i veig al meu entorn persones de 50 anys que ho tenen tot molt difícil, treballin o no treballin i si treballen encara és pitjor perquè dediquen unes hores i no és que no puguin marxar de vacances, sinó que no poden pagar el lloguer o ara, l’electricitat. I quan tenen despeses extres se’ls desquadra tot.

 

 

Aborda el suïcidi, del qual en l'actualitat s'intenta parlar més obertament.
És un tema tabú, però crec que tothom en algun moment de la seva vida ha pensat que no podia més. Potser només ha estat un pensament, no una idea que es volgués concretar. Però sí aquesta fantasia de què passaria si... i què faria el meu entorn. Llavors, la Lena s’ho imagina i li surt bé la jugada.

Ara que hi ha tant de debat amb el català, recull l'ús de la llengua en funció de la classe social.
És un comentari una mica despectiu que vaig sentir a la meva família. Els meus avis parlaven entre ells en menorquí, però als seus fills van transmetre'ls el castellà. I encara hi ha aquestes categories, en un sentit o l’altre, d’adscriure la llengua en un estatus i en una classe social.

Els capítols són molt curts, ideals per quan no hi ha gaire temps per llegir.
A mi em passa el mateix amb l’escriptura. Intento posar-me cada matí a escriure una horeta, però això també implica que haig de fer capítols curts perquè puguin lligar amb l’anterior. Llavors, una mica la raó és aquesta. Se’m feia molt fàcil fer-ho d’aquesta manera. I una altra raó és que com surten tants temes, lligar-los era molt difícil i aquesta era la manera que quedés tot més clar.