Chopin & Pogorelich, cita amb la gran música

Pogorelich és un dels millors pianistes del món, no és cap hipèrbole, la seva trajectòria l’acredita: èxits als grans auditoris, solista amb les filharmòniques de Viena, Berlín, Londres, Boston, Chicago, Nova York... Enregistraments pulcres amb la Deutsche Grammophon i la Sony, rècords de vendes de clàssica amb xifres de rock... Demà actua a l’auditori Josep Carreras de Vila-seca, amb la Franz Schubert Filharmonia, dirigida per Tomàs Grau. Un privilegi de concert, generositat de programació del mestre, un nou repte per a l’altíssim nivell de la formació simfònica que inaugura feliçment una nova temporada a Vila-seca i, diumenge vinent, també al Palau de la Música de Barcelona.

Pogorelich i la FSF faran el Concert núm. 2 Op. 21 per a piano i orquestra de Chopin, on la partitura és el segon regal –el primer és ell, of course– perquè és un dels grans intèrprets del compositor polonès. La meva mare, Núria Viladrich, professora de piano, em va dir abans d’anar-lo a entrevistar: «Fes-ho bé perquè Chopin és molt complex de tocar i encara més quan hi posa l’orquestra. Els millors intèrprets de Chopin són Rubinstein, Arrau i ell». El vaig entrevistar el 20 de setembre de 1993, a casa seva de St. George’s Hill, un barri verd i endreçat del sud de Londres, al costat del seu piano i amb vistes que oloraven aire fresquet i net. Em va dedicar dues hores sense mirar el rellotge i vam parlar, és clar, de Chopin.

Chopin li permetia posar en pràctica –ara en diríem «implementar»– el binomi metafísic de sensibilitat i tècnica: la proporció àuria. La sensibilitat la portava posada al genotip del fill d’un músic, i la tècnica la va aprendre al conservatori de Moscou i, sobretot, amb la professora que li va fer estar-se un parell d’hores amb un parell de compassos: Alice Kezeradze, que seria la seva dona sense deixar de ser la seva mestra. Poc després del seu traspàs, li vaig escoltar la Marxa Fúnebre de Chopin com mai més tornaré a sentir-la. Li vaig donar la raó a aquella boutade que si Chopin fos viu tocaria la seva música com la toca ell. Claudio Abbado també li va donar la raó perquè va fer amb ell el seu primer Chopin orquestral quan només era una mica més que un nen prodigi que començava a afaitar-se.

Transmetre emocions

Quan Pogorelich toca, és un artistàs, però ho és també perquè abans de tocar és un intel·lectual de la música: se la pensa, la reflexiona i la interioritza amb el cap que l’envia al cor, o així aproximadament situava Umberto Eco el procés fisiològic que mena a transmetre emocions. Mira prim cadascun dels recursos interpretatius i –per entendre’ns– sap atacar a la russa, modular a la francesa, digitar amb l’escola de Liszt i sentir com Beethoven, que quan va ser sord escoltava música només de llegir la partitura. Pogorelich, a través del mestratge de Kezeradze, remunta la seva escola pianística d’una manera generacional a Liszt i Beethoven... Però quan va més enrere... Déu n’hi do com li «fot» a Scarlatti! Quan va més endavant, Prokofiev està molt content! I, tant de bo, el seu gust per la música d’arrels folklòriques el porti als nostres Albéniz, Granados i Mompou. Té la força de la natura quan el dramatisme s’enfila pels harmònics amb intensitat, que sap fer aflorar com pocs amb un joc de les prestacions mecàniques de l’instrument pròpies d’un enginyer de so. I te la delicadesa mística del sublim quan s’entreté morosament amb un legato que sembla més d’organista litúrgic.

Li han endossat una fama injusta de «divo Ivo» i de cop de geni, potser perquè va plantar Karajan i la notícia encara dona voltes al món, però jo només puc donar fe de tot el contrari. És ambaixador de la Unesco, col·laborador de la Creu Roja, patrocinador de músics joves i va ajudar a reconstruir la seva estimada Croàcia després de la guerra. Més en proximitat, aquella soirée a l’àtic del seu amic i mànager, Eduardo Clausen, amb vistes a la Concha, i després –capvespre donostiarra de mitja galerna– anant al concert inaugural de la Quincena Musical de 1998 compartint el seu paraigua.