Cirurgiana contra la malaltia i el patriarcat

Ser dona al segle XIV ja era prou feixuc. Ser dona i a damunt enfrontar-se a tota la societat amb les seves lleis patriarcals era, potser, una temeritat. Sabent, a més a més, que una finíssima línia podia separar una senzilla cura de les acusacions de bruixeria i condemna a mort. No obstant això, per arribar a on som ara, sempre hi ha hagut dones, moltes o poques, amb la suficient valentia per dibuixar el seu destí. La Francesca Sotorra va ser una d’elles, llevadora, metgessa i cirurgiana a l’Edat Mitjana. La seva història feta novel·la va enlluernar als congregats, més aviat a les congregades, ja que eren clara majoria, a la Llibreria Adserà de Tarragona on va tenir lloc la presentació de Francesca de Barcelona (Columna Edicions), amb la participació de la seva creadora, l’autora Laia Perearnau i amb presentació de l’escriptora Coia Valls. Una obra que es va endur l’últim Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica.

«La Francesca s’enfronta a tot i a tots per perseguir el seu somni, contradiu els metges, planta cara i assumeix les conseqüències. És víctima de maltractaments, s’exposa al contagi i es relaciona tant amb les capes més baixes de la societat com amb les més altes, com la reialesa». D’aquesta manera descrivia Coia Valls el personatge de Francesca, «una dona de classe humil de Barcelona, a la qual el rei li va donar la llicència per poder exercir la medicina», apuntava, per la seva part, Laia Perearnau.

La novel·la arrenca amb una jove Francesca assistint a un part complicat de la seva mare, amb la seva àvia, la Bonanada, com a llevadora. És aleshores quan pren contacte amb un dels escenaris més significatius de Barcelona, el Call Jueu, allò prohibit, que una cristiana no havia de trepitjar. No obstant això, era la seva única esperança, els metges que allà hi vivien, darrere d’unes imponents portes de fusta.

Catòlics i jueus, amors prohibits, enverinaments, traïcions, execucions, pesta i molta passió. Tot plegat entre els carrerons estrets de la Barcelona del segle XIV, un personatge més, en una atmosfera de brutícia i malalties. Però, alhora, entre la flaire del pa acabat de sortir del forn, de les olles penjades a les cuines, de les places: la de la Carn, de les Cols, del Blat, entre viandes i verdures. «A mi m’agrada molt cuinar», confessà la Laia, «per la qual cosa m’he submergit en el menjar, en els plats de l’època», per traslladar-los a les pàgines i fer salivar els lectors i lectores.

A l’altre costat, la medicina, la que hi havia fa 700 anys, precària, «on el vi corria a dojo a les intervencions a tall d’anestèsia», apuntaren ambdues escriptores. Una novel·la, Francesca de Barcelona, que ha requerit per embastar-se d’una important investigació, amb el resultat que transporta directament a l’ambient d’uns dies obscurs. «Al segle XIV hi havia molta violència contra les dones. He pogut llegir processos judicials de l’època i les que eren infidels, eren emparedades; una noia va ser obligada a casar-se; una altra es va tancar en un convent per evitar el matrimoni i, així i tot, la van anar a buscar. Per descomptat, no podien estudiar», il·lustrà la guionista i escriptora. Unes paraules que fan pensar en nombrosos països actuals on aquestes situacions es repeteixen davant dels ulls de tothom. «Sembla molt llunyà, però no ho és tant. Les passions eren les mateixes, encara que tenien més dificultats». Així les coses, Francesca de Barcelona va haver de lluitar contra la societat, representada en la figura del Bernat Oriol, «un metge que no accepta la igualtat de gèneres», com destacà Coia Valls. I com a colofó, el principi de la fi del Call Jueu, amb els atacs dels pobres i ignorants que culpaven el diferent dels seus mals.

Una obra, en definitiva, de fa 700 anys, però molt actual, «una novel·la per entendre d’on venim per tal de poder entendre qui som», va concloure la Coia.