Coia Valls: «Durant molt de temps el monstre ha sigut l'home i nosaltres la víctima»

L'escriptora reusenca Coia Valls explora el mite de la dona pantera en la seva nova novel·la, en què presenta l’Enma, una noia forta que decideix per si mateixa. Pantera és una història d’aventures i intrigues que, a més a més, trenca amb els rols tradicionals de gènere i submissió femenina. Es tracta del número sis de la col·lecció d’Arca, de l’editorial Animallibres, amb il·lustracions de Pep Boatella. La novel·la es presenta aquest dimecres dia 29 a la Casa Canals de Tarragona (19 hores) amb la presència de l’autora, de l’editor Jordi Martín Lloret, de l’actriu Lila Urbano i del músic Conrad Setó. Reserves a lacapona@llibrerialacapona.cat

Per què arrenca a Salamanca?
Perquè també és un homenatge a la meva família de Salamanca. Quan els meus fills eren menuts vaig passar molts estius allà i és una ciutat que estimo i amb la qual tinc un lligam afectiu. Jo soc una ciutadana del món i, per tant, he revisitat París, he revisitat moltíssimes ciutats europees. Per què no Salamanca? La Universitat de Salamanca és prou suggeridora i és a la Universitat on l’Enma Ambrose estudia primer d’Antropologia. Des d’allí farà un viatge al cor de l’Àfrica, així com un altre interior, a la recerca del seu jo més autèntic. Penso que és un punt d’inici interessant. 

En recuperar el mite de la pantera, què reivindica?
Durant molt de temps el monstre ha sigut l’home i nosaltres hem estat la víctima. Si recordem les novel·les de vampirs, per exemple, et vampiritzen i et xuclen la sang. T’enamores i et subjuguen per sempre més. Jo reivindico que tenim un mite literari i també un referent cinematogràfic brutal, de Jacques Tourneur amb una feminitat latent molt gran. 

 

 

Feminitat, que no sexualitat.
No. Però en tot cas és ella qui té el desig, no és ell. Ella és un monstre que no és demonitzat, és un monstre a través del qual mira a l’espectador i s’emmiralla. Jo vull que miri al lector. La novel·la parla també una mica d’aquesta paràlisi, d'aquesta por de demostrar els sentiments i els desitjos més ocults, inconfessables i inconscients. 

Encara avui dia parlar del plaer femení és un tabú.
Exacte. Doncs aquesta és una revisitació de la dona pantera exactament per això, perquè és ella la forta. Igual que passa amb les panteres, que atrauen amb l’olor els animals i després els paralitzen amb la bellesa. 

 

Si recordem les novel·les de vampirs, per exemple, et vampiritzen i et xuclen la sang. T’enamores i et subjuguen per sempre més. Jo reivindico que tenim un mite literari i també un referent cinematogràfic brutal.

Per això l’Enma atrapa les olors amb la llengua.
Sí. Els gats fan això. I l’Enma també va a Egipte, on ens trobem amb la deessa Bastet, que té aquesta dualitat que portem tots a dins, la del gat i la de la lleona. La llegenda de Bastet i Sejmet és preciosa, ve de quan el déu Ra envia Sejmet a la Terra i ella es descontrola i la castiga. La fa tornar en forma de gata sense els seus poders. 

D’Egipte a Mali o a l’inrevés, on aprofita per denunciar la situació a l’Àfrica.
Això anirà de la mà de l’Annette, qui ha creat Utopia al mig del desert. És una institució en la qual és possible la felicitat enmig de tant de dolor. Allí porten a les nenes que no volen perquè consideren que no serveixen per a res i als nens que van amb crosses, que no poden aguantar un fusell. L’Annette és una altra exploradora de l’ànima humana i és una reivindicadora dels drets humans.

 

 

Cada capítol s’inicia amb una cita. Això comporta molta documentació.
Aquesta novel·la ha estat escrita amb molt de temps i fa molt de temps. I volia que cada un dels capítols l’encapçalés una situació que donés la temperatura i al mateix temps revisitar la literatura que jo estimo, així com donar-la a conèixer. Perquè la literatura ha de ser també una finestreta per explorar nous paisatges, per connectar amb els nostres propis i un viatge. Qualsevol llibre és la invitació a un viatge que fa el lector i que és intransferible, com qualsevol viatge. 

El viatge sempre es repeteix en la seva obra.
Sí, perquè és la metàfora de vida. Aquí estem de pas. És un viatge entre l’arribada i el comiat. Aleshores, si tenim consciència d’això, vivim plenament el recorregut, que és l’únic que hi ha. No anem a buscar un objectiu. 

 

Estem en un moment en què estan agafant embranzida la xenofòbia i el masclisme i necessitem referents de dones fortes, que saben el que volen.

L’objectiu ja el coneixem.
És clar. L’important és el camí, amb qui el fem i com el fem. Gaudir de tots els plaers que et proporciona aquest passar i tot allò que se’t posa de través convertir-ho en oportunitats. 

Però l’Enma també va cap a les seves pors.
I també va a la recerca del silenci, per escoltar-se. El que vol l’Enma és el que volem tots. És entendre què li està succeint amb ella i al seu entorn per poder atorgar-se calma en el seu patiment i buscar el sentit de la seva vida. Furgar les pors és furgar el dolor, però és l’única manera de ser lliures. La por és l’únic sentiment que no et deixa avançar. La ràbia, l’enveja, qualsevol sentiment positiu o negatiu et mobilitza, però la por et clava a terra i et paralitza. És una mica el que fan les panteres. Et paralitzen per la seva bellesa. Aleshores, per franquejar-la has de fer una exploració important i donar un pas, el qual normalment és dolorós.

Així mateix, és una reflexió sobre els valors interiors.
L’embolcall no és el tot i moltes vegades és el que capta la nostra atenció i pel qual jutgem. Si rasquem una mica més ens pot sorprendre i per exemple, el personatge de l’inspector Vázquez ens acaba sorprenent. 

Un inspector no gaire convencional.
Buscava els contrastos i aquest punt de comicitat. Els herois no sempre són musculosos, grans, forts i guapos. Hi ha herois amb gavardina i espardenyes. I aprofitant això parlaríem dels mites perquè tot plegat és un mite que va embolcallat de petits elements que de vegades trenquen la transcendència. En aquest sentit, també és una novel·la que busca l’equilibri entre el fet domesticat i accessible i el fet salvatge i inaccessible. 

 

 

I el Sergio...
Els personatges masculins no són els que surten mes ben parats.

Si traiem etiquetes, és per a tots els públics.
Jo sempre dic que és per a lectors de joventut acumulada. Però, sobretot, és indispensable entre els joves, per equilibrar una mica.

Per equilibrar què?
La feminitat, per trencar els rols... Penso que és molt important perquè estem en un moment en què estan agafant embranzida la xenofòbia i el masclisme i necessitem referents de dones fortes, que saben el que volen, que no són superheroïnes des del naixement. Aquests poders els tenim tots. Potser no serem capaces de grimpar per les parets, però ens hem de posar en molts papers alhora. I pel que fa al final, és com tots els meus finals, que són oberts. Encara que l'Enma que comença i la que acaba no és la mateixa perquè ha fet el viatge de què parlàvem. I aquest viatge t’ha de transformar si no, no és un viatge, és un recorregut i quan acaba la novel·la ella és una Enma més complexa perquè ha trencat les seves pors, s’ha reconegut. Per això la poètica i l'alquimia del viatge.

I tot això acompanyat de les il·lustracions del Pep Boatella.
Tant l’edició com les il·lustracions són un bombó, una meravella. Aquestes deu il·lustracions del Pep Boatella són un regal afegit al text. Són exquisides.