El Priorat, de la pobresa a la capital vitivinícola del món

Un raïm madur i sucós, en una vinya centenària, espera la imminent arribada de la verema. En un tros d’aquest paisatge tan característic del Priorat va tenir lloc ahir la presentació de l’última novel·la de l’escriptor Ramon Solsona (Barcelona, 1950), Temps enrere, publicada per Proa (Grup62) i que aquest dimecres arriba a les llibreries. Un acte que va comptar amb la participació de l’escriptor barceloní, de l’editor de Proa, Josep Lluch, així com de Carme Simó, assessora del Ramon en molts aspectes de la història.

Si bé actualment aquestes vinyes fan del Priorat la capital mundial del vi, no sempre ha estat així. Un dels records més antics és el dels carros carregats de raïm a les portes de la cooperativa. «Hi havia una família que emigrava a Alemanya i a mi ja m’anava bé. Un rosari d’emigració i despoblament incessant, a causa de la pobresa», diu el Ramon. Paradoxalment, «al cap dels anys, les mateixes vinyes que abans no donaven res, són un tresor. Als 90 el Priorat es posa de moda, els seus vins assoleixen fama mundial i aquest canvi de paradigma és un bombó per a un novel·lista».

A Temps enrere hi ha tres protagonistes principals, «el Tomàs, l’Elvira i el pas del temps», un temps que transcorre durant setanta anys de la vida dels personatges, que s’inicia el 2015, amb les manifestacions contra la guerra de l’Iraq i que, com el seu títol indica, corre cap enrere. «A mesura que ho fa, el lector sap què els passarà als protagonistes, un destí que ells desconeixen. I a l’inrevés, hi ha una cosa que el lector no sap, d’on ve cadascú».

El Tomàs i l’Elvira són dos personatges «llargaruts» que tenen en comú que pertanyen a famílies que viuen en l’estretor, fills dels estralls de la Guerra Civil i de la Batalla de l’Ebre. Ell, fill d’una portera vídua que viu en un semisoterrani; ella, filla única d’una família del Priorat que malgrat tenir vinyes, pateix problemes econòmics. La solució per a tots plegats és l’Alemanya dels anys 60. «És el català emigrat, persones que van a treballar a un país molt fred, on els instal·len en uns barracons sense calefacció, sense entendre l’idioma i amb un menjar diferent», ressalta el Ramon.

És el català emigrat, però també el català retornat. Perquè si una cosa destaca és que sempre van ser immigrants, fins que el país d’acollida va dictaminar que ja n’hi havia prou, una decisió que coincideix amb la crisi del petroli de 1973. I en tot aquest anar i venir dels personatges, en les seves vicissituds, amors i desamors, il·lusions i desenganys, el protagonista és el temps. «És l’eix principal, el seu efecte sobre la societat i les persones i sobre el seu creixement personal», manifesta en Ramon. Tot plegat explicat amb el català prioratí i d’una manera peculiar. «Català col·loquial amb castellanismes, si cal. L’Elvira és traductora, per la qual cosa el llenguatge és una festa, amb diàlegs intercalats dintre de la narració gairebé de forma intempestiva. Volia superar la linealitat del llenguatge», apunta l’autor, qui afegeix que «els anys passen i les paraules canvien». I si és una festa de la llengua, també ho és per a l’editor, Josep Lluch, el qual assenyala que «hi ha pocs autors que es plantegin l’obra amb tanta aspiració a l’excel·lència».

Temps enrere parla de tot un segle amb els seus canvis socials i tecnològics, d’un abans i un després de la revolució del vi, però també hi ha un abans i un després per a l’autor per al qual «ara una copa de vi em fa respecte. A darrere hi ha moltes mans, preocupacions i molt mirar al cel».

La presentació va finalitzar a la Cooperativa de Falset, aixecada el 1919 per Cèsar Martinell.