Els Pets: «Donem píndoles de felicitat per fer oblidar els malsdecaps»

Un cant adult a la vida. Arrabassador, dolç i descarat, un nou treball sobri i detallista, ple de melodies enganxoses que embolcallen històries amb ànima. Així és 1963, el tretzè disc d’estudi d’Els Pets, i l’any en què van nàixer Lluís Gavaldà (veu i guitarra), Falin Cáceres (baix) i Joan Reig (bateria). A més, és el segon disc que Els Pets produeixen amb Joan Pons (El Petit de Cal Eril) a Guissona. La banda de Constantí destaca que «són dotze cançons que demanen ser escoltades amb calma, emmirallades en els clàssics de la new wave britànica, però al mateix temps amb una voluntat trencadora i contemporània». La portada de 1963 és obra del dissenyador Gerard Joan. Després d’iniciar la gira de presentació de l’àlbum, a l’abril, al Festival Strenes de Girona, el passat divendres van actuar al Teatre Fortuny de Reus. Així mateix, entre les pròximes cites a la província destaquen la Selva del Camp (3 de juny), Cambrils (6 d’agost), Falset (13 d’agost), i Tarragona (24 de setembre).

Per què és especial aquest tretzè àlbum?

Lluís Gavaldà (LL. G.): És el disc que representa millor l’estat vital en què estem ara mateix, és a dir, tres amics nascuts el 1963 que, avui dia, encara tenen ganes de fer música, explicar històries i presentar-les al seu públic.

Joan Reig (J. R.): Reivindiquem que som aquí i que les cicatrius i les esquerdes emocionals i físiques que poguéssim tenir, no les volem amagar.

Vostès dos i Falín Cáceres van nàixer l’any 1963.

J. R.: Sí. A més, és l’any del naixement de la música pop, tal com l’entenem nosaltres, és a dir, del pop de guitarres de grans tornades, de melodies enganxoses i de ritmes frenètics per ballar, amb èxits com Love me do amb The Beatles i els grups que van sorgir a revolt, com Small Faces, The Who, The Kinks, etc.

També és el primer cop que titulen un disc amb una xifra.

J. R.: Sí. És per això que, a banda de recordar l’any que vam nàixer, hem volgut fer un homenatge a la nostra generació, que està envellint. Encara hi ha grans artistes com Neil Young i Paul Simon que estan en actiu i fent discos collonuts. Un exemple que el rock i la música pop envelleixen, però amb dignitat.

En quins aspectes ‘1963’ és un retorn a l’essència de l’època?

LL. G.: En la manera d’enregistrar-lo i de tractar les melodies. Hem volgut fer un disc amb molt poc artifici, és a dir, que no faci servir massa les tecnologies que maquillen les cançons i que treuen tota la seva personalitat.

Això significa que és un disc més auster?

LL. G.: Ha sigut una aposta estilística, d’intentar fer un disc que tingués el menys maquillatge possible. Estem en una societat plena de filtres que ens ensenyen una realitat que no és la de debò. Volíem trencar aquesta tendència. En el disc cada instrument toca la seva part i no hi ha cap mena de farciment ni embolcall. És la manera en què es feien els discs a la dècada dels seixanta.

Les guitarres són les protagonistes.

LL. G.: Tenim dos guitarristes excel·lents, Jordi Bastida i Marcel Caballé, i en aquest disc és el primer cop que toquen junts. Fa cinc anys que fan el directe amb nosaltres per la qual cosa la complicitat es nota moltíssim, donant lloc a un tapís sonor en el qual, en cada moment, la guitarra opina de manera diferent a l’anterior. No hi ha cap instant en què estiguin fent una cosa repetida o monòtona, el que li dona moltíssima personalitat al disc.

En la seva realitat, des de sempre han imperat les ganes de viure i els missatges optimistes.

LL. G.: Sí. Si t’ho pares a pensar, en el fons, la nostra feina és donar píndoles de felicitat a la gent, fer-los oblidar els seus mals de cap. Aquesta ha estat sempre la nostra prioritat.

J. R.: Som venedors d'emocions i entretenim, mitjançant cançons iròniques, alguna sàtira, alguna crítica amagada, cançons d'amor i desamor, i d'altres que parlen dels petits detalls de la vida que a vegades són els que ens fan feliços.

Els malsdecaps han canviat amb el pas del temps?

LL. G.: Clar. De la mateixa manera que canvies d’aspecte físic, canvies de prioritats i de preocupacions. Ara són les lògiques de l’edat que tenim i això es fa notar en el disc, ja que parlem del pas dels anys, de com canvia el nostre entorn, del record d’amics que ja no hi són, etc. Tot plegat és el marc literari d’aquest nou àlbum.

El seu optimisme ha resultat renovat?

LL. G.: Creiem que avui en dia hi ha una espècie de dictadura de la por que està molt ben programada per fer-nos estar, contínuament, més espantats, i d’aquesta manera ser més obedients i oblidar els nostres anhels i desitjos. Per això, volíem reivindicar un optimisme adult.

Com és aquest optimisme?

LL. G.: És conscient de la realitat que l’envolta, però malgrat tot aposta per mirar les coses d’una manera més lluminosa.

J. R.: Els darrers discs eren més melancòlics. Col·lectivament, hem viscut deu anys molt intensos, des de la repressió contra el Procés, la pandèmia i el confiament, etc. I ara que començàvem a aixecar el cap, vivim una guerra a dintre a Europa. Tot i això, 1963 és un disc més optimista i més vitalista que els altres, perquè ja n'hi ha prou de por i de tristor. Som conscients que hi ha gent que ho passa malament, però això es pot explicar amb un bri d'esperança i d'ironia.

Com a societat, aquesta por ens resta llibertat? Quines eines tenen per combatre-la?

LL. G.: I tant que ens resta llibertat! Tot i que no som els més indicats per combatre una lluita tan desigual, nosaltres som músics i fem cançons, és a dir, les nostres eines són la música, les lletres i el missatge que donem.

Lluís Gavaldà (veu i guitarra), Falin Cáceres (baix) i Joan Reig (bateria). FOTO: Judit Sabaté