Enric Herce: «La ciència-ficció gairebé s'ha convertit en novel·la realista»

Encara que nascut a Barcelona, Enric Herce Escarrà viu a Reus de tota la vida. Ha guanyat diversos premis de narrativa breu i ha publicat més d’una dotzena de relats en diversos fanzins i revistes underground. Amb l’editorial Males Herbes ha publicat, entre altres, Simulacions de vida i Estació boira. Ara, amb el mateix segell, arriba amb L’estrany miratge, una novel·la ciberpunk que combina gènere negre, ciència-ficció i denuncia social amb lluita de classes, marginació i conspiracions polítiques, en aquesta realitat i en la virtual.

‘L’estrany miratge’ recorda la trilogia de ‘Matrix’.
No és ben bé el mateix. A Matrix unes màquines esclavitzaven la humanitat i la tenien atrapada en una simulació virtual. Amb L’estrany miratge coincideixen en la virtualitat, però la novel·la estaria més a prop d’altres referents com poden ser Neuromàntic o Tron.

Com a ‘Estació boira’, hi ha una crítica a la gestió dels refugiats i immigrants.
És un tema que està molt present. Hi ha com un melting pot, personatges de tot arreu. De fet, la ciència-ficció que a mi m’agrada és aquella que, més que fer un exercici de prospecció, d’intentar veure cap a on anem, analitza el present. Ho fa des d’una perspectiva del futur, com si fes un pas cap endavant, però parla de nosaltres, de l’aquí i l’ara. Apareix aquesta problemàtica dels refugiats i també el tema de les megacorporacions, d’aquestes empreses que tenen més poder de decisió fins i tot que molts governs o de tot el tractament que fem avui dia de la tecnologia i la virtualitat.

Els seus personatges no s’ho passen bé al món virtual.
Els speedrunning i modder, en l’argot del llibre, són mercenaris que fan treballs a sou i estan al límit de la llei. O sigui, fan activitats poc legals. Un entorn que al començament és més lliure, però que cada cop ho tenen més difícil per dur a terme aquestes accions.

A L'estrany miratge apareix la problemàtica dels refugiats i també el tema de les megacorporacions, d’aquestes empreses que tenen més poder de decisió fins i tot que molts governs.

Però poden morir en aquest entorn virtual.
Sí. Existeixen dues maneres de funcionar. Mitjançant avatars, que seria bàsicament com ens connectem avui dia amb els jocs multijugadors en línia. I també es poden connectar amb consciència, amb la qual cosa poden fer exactament gairebé tot el que es pot fer al món real. Poden menjar, beure o tenir sexe, però també poden matar i morir.

En un món de casa nostra, amb un Mazinger Z gegant.
Sí. El Mas del Plata. I surten moltes ubicacions de Reus. Parla de Bellisens i de dos pubs que ja no existeixen l’Oniria i Pandora’s Box, i la descripció que es fa és exactament com eren. També la plaça Mercadal i la Casa Navàs.

‘L’estrany miratge’ també és gènere negre.
Sí, perquè pertany al subgènere del ciberpunk, que barreja el technoir o el gènere negre amb la ciència-ficció. La clàssica obra de ciberpunk és Blade Runner.

Trenca la barrera del bé i del mal. El lector ha d’empatitzar amb uns personatges no del tot clars.
He intentat fugir del maniqueisme, de molt bons i molt dolents. Es barreja tot molt. Efectivament, el lector pot triar amb qui vol empatitzar, encara que està molt clar amb qui vull que ho faci. Al començament trobem dues persones que han comès un assassinat, però al mateix temps, la víctima no és cap germaneta de la caritat, precisament. És l’hereu d’una de les megacorporacions més importants i són els mateixos pares del mort els quals encarreguen el crim. I no és cap espòiler.

Les passions humanes són les mateixes en virtual, fins i tot la religió.
És una religió tecnològica que potser és cap a on anem, que en certa manera venerem a les màquines. Perquè no són els típics religiosos més aviat conservadors. Són religiosos que pràcticament els tenim infiltrats en consells d’administració, que fan experiments biogenètics. Són els que volen controlar la xarxa virtual.

 

Creu que estem perdent humanitat?
En tinc una visió una mica dual de la tecnologia i és el que intento reflectir a les novel·les. Tota tecnologia té una part bona i una part dolenta, però a escala bàsica. Un martell el pots fer servir per construir una escola o per matar algú. I amb internet passa el mateix. Hi ha hagut moviments virals que han aconseguit millores socials molt importants. Per exemple, el #Metoo va sorgir de les xarxes. En el fons, crec que qui decideix l’ús som nosaltres. La tecnologia no és ni bona ni dolenta, és una cosa neutra.

Com es manega vostè per les xarxes?
Abans feia servir el Facebook, però ara em moc més a Twitter.

Què l’atrau d’aquest món?
En el present, la tecnologia és inseparable de la nostra vida. Qualsevol novel·la que ignori el fet tecnològic és gairebé novel·la històrica. I la ciència-ficció gairebé s’ha convertit en novel·la realista.

De tots els seus personatges, hi ha algú que s’estimi més?
El Holden, que ja sortia a Simulacions de vida. Ell va néixer quan el seu programador el va amagar dins d’un ordinador d’una biblioteca, on hi havia la base de dades i es va dedicar a llegir tot el que hi havia. En certa forma es va humanitzar.

En el present, la tecnologia és inseparable de la nostra vida. Per això, qualsevol novel·la que ignori el fet tecnològic és gairebé novel·la històrica.

Llegir per ser més humans...
Si ens plantegéssim realment intentar humanitzar les intel·ligències artificials, en comptes de crear algoritmes i introduir-los dades matemàtiques i estadístiques, el que hauríem de fer és permetre que tinguessin accés a tot el coneixement humà literari, cinematogràfic i musical. Jo crec que això els faria més humans.

En una discussió qui guanyaria, l’humà o el robot?
Depenent del tema ens passarien la mà per la cara. Si fossin debats només de dades, ens guanyarien segur. Una altra cosa és si entrem en sensibilitats o en interpretacions, aquí ja potser estaríem més igualats.

Què triaria, un robot humanitzat o un humà robotitzat?
Si haig de triar entre un humà que perd la seva essència, que s’especialitza fins al punt que és pràcticament un robot i un robot que intenta ser humà, em quedo amb aquest últim.

Com evoluciona la ciència-ficció en català?
En català està havent-hi una petita revifada del gènere i hi ha més opcions. Però sí que és veritat que s’està treballant més a traduir llibres que no pas a donar empenta a autors catalans que escriguin ciència-ficció i Males Herbes en això està sent molt bona, està picant molta pedra, promocionant autors catalans.