El tarragoní Joan Anton Català és Màster en Astronomia i Astrofísica per la Universitat Internacional de València i llicenciat en Ciències Químiques per la Universitat de Barcelona. Conferenciant i coach, Català compagina la seva activitat al món de l’empresa amb una intensa labor divulgativa científica. Col·labora habitualment en mitjans de comunicació i és autor de diversos llibres.
Què ens diuen les estrelles?
Ens parlen del nostre passat. De fet, hi ha una frase molt bonica que diu que som pols d’estels i no només és bonica, sinó que a més a més és literal. Els estels són astres que, quan moren, alliberen a l’espai elements químics i amb aquests elements després la natura juga a fer química boja i a fabricar planetes, arbres, roques o persones. Per tant, la vinculació que tenim amb els estels és molta i per això els hem de mirar perquè ens parlen de les fàbriques de la vida. Aleshores, els estels viuen i moren i gràcies a això nosaltres també.
Quan tenia nou anys va fer un telescopi casolà per veure’ls. Què hi veia?
Dir-li telescopi és ser molt magnànim. Li vaig prendre a la meva mare un mirall de maquillatge, que augmenten la cara, vaig agafar un tub de cartó d’una botiga de roba, vaig desmuntar un microscopi escolar i amb tot plegat vaig intentar fabricar un objecte, encara que t’haig de dir que veia els estels millor a simple vista que no pas per dins d’aquí, però per mi era al·lucinant el fet que la llum d’un estel pogués entrar dins d’aquell tub i pogués anar a petar als meus ulls, era com una fita. Avui no mereixeria el nom de telescopi, però per mi va ser el començament de tot.
Què li fascina d’aquest cel?
Em fascinen tantes coses... Quan era petit era molt emocionant el moment en què mirava el cel i em preguntava si hi hauria algú altre allà dalt, en algun planeta, també mirant per un tub o reflexionant sobre el seu origen.
Doncs els extraterrestres tornen a estar de moda, sobretot als EUA. Creu que hi ha una civilització fora d’aquí?
D’entrada et diré que la posició natural de la ciència sobre les declaracions que s’han fet darrerament és d’escepticisme total. És a dir, la ciència demana proves i, com sempre, no n’hi ha. Pel que fa a la vida fora, el sentit comú ens diu que l’Univers és massa gros per a pensar que la vida només està aquí, a la Terra. És normal que la vida pugui estar allà fora, encara que no l’hem descobert.
Vida amb quina forma?
Estem duent a terme dos tipus de recerca. Per una banda, buscar vida simple com ara microorganismes, que és el que fem a Mart i per l’altra, la cerca de civilitzacions, la vida intel·ligent, una cosa molt més complicada. I no serà amb OVNIS com ho descobrirem. No serà un dia que ens aterrarà i apareixerà un homenet verd. Serà perquè detectarem algun senyal de ràdio que navegui per l’Univers, que ens confirmi que no hem estat sols. En algun moment en aquest univers hi ha hagut, i potser ja no hi és, alguna civilització que ha deixat escapar missatges en format d’ones de ràdio, que al final també és llum, com nosaltres estem fent. Jo soc el primer que està molt neguitós perquè no voldria anar-me’n sense la prova definitiva que la vida no és propietat exclusiva de la Terra, però científicament encara no hi ha cap evidència.
«Qualsevol pot col·locar armes en l’òrbita de la Terra i ja estem situant satèl·lits sospitosos de tenir-ne. Això és un risc enorme»
Llavors, tampoc no tindrem colònies a Mart?
A Mart hi anirem, és imparable. Forma part de l’esperit humà, del nostre ADN, som uns exploradors i això ho veurem entre la meitat i el final de la dècada vinent. Aquest és el primer pas. El següent seran bases permanentment habitades a Mart i la meva predicció és que els fills de les meves filles, abans que acabi aquest segle, veuran ciutats marcianes amb humans que hauran nascut allà.
O sigui que no tindrem prou de fer malbé la Terra, que també farem malbé altres planetes.
Això és una visió negativa, però jo soc optimista. Tenim una enorme oportunitat de fer bé les coses, de pensar amb quina bandera volem arribar a Mart, amb la dels Estats Units, amb la de la Xina, amb la d’Elon Musk o amb la de les Nacions Unides?
I a què fer?
Ara parlem de l’ètica. Perquè anar a Mart té uns usos científics i tecnològics evidentíssims, però hem d’impedir altres usos no ètics, com per exemple el militar.
En algun moment ha dit que tindrem serveis vinculats a l’espai, sanitaris o agrícoles. A la pràctica, què significa?
És extrapolar el que ja tenim. Per exemple, nosaltres utilitzem el GPS des del mòbil sense pensar que està basat en satèl·lits i que aquests satèl·lits en òrbita de la Terra són els que ens donen aquest servei. Això anirà cada cop a més, apareixeran més serveis que emprarem a la nostra vida quotidiana de tal manera que un ramader sabrà no només on és el seu ramat, sinó què menja i en quin estat de salut es troba i una persona que tingui problemes de salut, estigui on estigui, un satèl·lit pot monitorar les seves constants vitals i en funció de les circumstàncies desencadenar un procés d’emergència. Tot això desenvoluparà la nova economia de l’espai, amb empreses de tota mena, sense astronautes ni satèl·lits, que compraran dades que altres hagin obtingut a través dels seus satèl·lits i amb aquestes dades vendran serveis, tants que no ens ho podem ni imaginar.
Això vol dir que l’espai es privatitzarà?
Hi ha dos vessants. En primer lloc, el que diem la democratització de l’espai, que té a veure amb els costos. Abans posar un satèl·lit en òrbita costava centenars de milers de dòlars, avui costa tan sols milers de dòlars i els consultors preveuen que en uns anys seran centenars de dòlars, per la qual cosa qualsevol podrà posar satèl·lits a l’espai. El segon vessant, menys optimista, és la manca d’un únic organisme regulador a nivell mundial, cada país fa el que li dona la gana. En aquest sentit, als EUA, Elon Musk té més de 2.500 satèl·lits enlairats i permís de l’autoritat americana per enlairar-ne fins a 12.000 en la primera fase i fins a 35.000 en una segona. Amazon vol fer el mateix, els europeus tenim la nostra pròpia autoritat reguladora...
«Com que matar civils és poc popular, crec que al final les guerres es produiran a l’espai, sense haver-ne de matar ningú aquí avall»
Aquest escenari no és perillós?
Ja n’hi ha hagut accidents, satèl·lits que col·lideixen i xoquen entre ells. Però a més a més, si no regulem bé, acabarem amb els mateixos problemes de la Terra i els més rics, els països del primer món, utilitzaran l’espai en benefici de la seva ciutadania i els més pobres no ho podran fer i això és un greu problema. Però insisteixo, encara podem agafar un esperit antic, i dic antic perquè les lleis internacionals de l’espai són del 67, d’abans d’anar a la Lluna, i deien que l’espai hauria de ser patrimoni de tota la humanitat.
Tot plegat, amb els líders internacionals que tenim...
Aquelles lleis no preveien l’escenari tan complicat que tenim actualment amb uns EUA que encara no tenen rival, tot i que estan apareixent la Xina, Rússia, l’Agència Espacial Europea, l’Índia, el Japó i empreses privades que són quasi més potents que els mateixos governs. Aquestes lleis prohibeixen explícitament col·locar armes a cap cos celeste, ni a la Lluna, a Mart o sobre un asteroide. Això no obstant, no diuen res de les òrbites, per tant, qualsevol pot col·locar armes en l’òrbita de la Terra i ja estem situant satèl·lits sospitosos de tenir-ne i països com els EUA, Rússia, la Xina o l’Índia han provat míssils per destruir satèl·lits i això és un risc enorme. L’espai passarà a ser un motor econòmic de cada país i amb l’excusa que la carta de Nacions Unides garanteix l’autodefensa, defensaran els seus interessos.
Què significa l’allunatge de l’Índia a la cara sud?
És molt important. Durant molt de temps vam pensar que la Lluna és un lloc extremadament sec i sí que ho és, no hi ha aigua. Això no obstant, a finals del segle passat vam començar a sospitar que en els seus pols podria haver-hi gel d’aigua que haurien pogut portar cometes, impactes de cometes, dins dels cràters més profunds, a llocs on, per la inclinació i per la profunditat del cràter, la llum del sol no hi arribés mai. Aquest fet converteix el sud en un punt estratègic perquè si mai volguéssim posar bases allà, que les volem posar, l’aigua ha de ser-hi. I es va iniciar una mena de cursa per tal de veure qui arribava primer. L’Índia és el quart país que aterra a la Lluna i el primer que ho fa al pol sud, després d’un fracàs estrepitós de Rússia uns dies abans. És un tema d’honor, però també de veure quin és el primer que certifica on és aquesta aigua i si és fàcil o no explotar-la.
«L’espai passarà a ser un motor econòmic de cada país»
Què implica la invasió ucraïnesa per part de Rússia?
Ha trencat les relacions entre l’Europa Occidental i Rússia, també a l’espai. La missió Lluna-25, que és la que s’ha estavellat, s’havia endarrerit durant anys per moltes raons i una d’elles va ser que es va trencar la relació amb l’Agència Espacial Europea (ESA). Per tant, Rússia ha hagut de tirar pel dret. Volia demostrar que malgrat les sancions continuen sent una potència espacial i sí que ho són, però han fracassat en aquesta missió i, com que a Putin no li deuen agradar els desastres públics, Rússia reaccionarà i m’espero en els pròxims mesos algun anunci, alguna cosa espectacular per netejar la seva imatge. Per tant, tot el que passa a l’espai i ara a la Lluna, té conseqüències en la geopolítica d’aquí sota.
La guerra de l’espai serà política o militar?
Amb ironia i un cert sarcasme, al llibre Geopolítica de l’espai explico que com bombardejar i matar civils és poc popular crec que al final les guerres es produiran a l’espai, sense haver-ne de matar ningú aquí avall. Hem de pensar que l’economia d’un país passarà a dependre molt dels serveis espacials, per la qual cosa, qualsevol país que vulgui fer-li mal a un altre, ho pot fer malmetent uns quants satèl·lits.
I això voldrà dir matar la població de fam...
En relació amb la gana, hi ha gent que d’una manera honesta es planteja com és que en un món que és injust i on s’està morint gent de fam, ens gastem diners en enviar un robot a Mart...
Se m’ha avançat...
M’agrada aquesta pregunta i a vegades la provoco. Perquè necessitem explicar que si estalviant-nos els diners per a l’espai poguéssim solucionar la fam del món, seria el primer en no explorar-lo, però resulta que el que invertim és irrisori si ho comparem amb el que ens gastem militarment a la Terra. La qüestió és que si alguna cosa ens traurà de la fam i de la injustícia serà la cultura, el coneixement, la ciència i la tecnologia ben utilitzada, si és que algun cop ens en sortim.
