Jordi Cantavella: «En aquest país s’ha fet un gran genocidi arquitectònic»

L'autor de la novel·la De portes endins conversarà aquest dimarts amb l'escriptor Jesús Maria Tibau a la 2 de Viladrich, a Tortosa (19.30 hores).

| Actualizado a 28 febrero 2022 11:58
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

¿Cree que se debe proteger el catalán en las escuelas?


No

L’any 1918 instal·len, en una finca noble, un preciós i particular ascensor, eixerit i burgès. A través del que aquesta màquina veu, del que escolta i del que arriba a pensar, el lector serà testimoni de cent anys d’història d’una ciutat, Barcelona, però també d’un país i del conjunt d’Europa. És De portes endins, de Jordi Cantavella, novel·la publicada per Rosa dels Vents, Grupo Editorial Penguin Random House. Una obra exquisida que recorre un segle de canvis socials i també arquitectònics a través d’una comunitat de veïns. Amb maltractaments, enamoraments, morts violentes, xantatges i la Guerra Civil, tot plegat narrat per aquest ascensor modernista.

Com va sorgir la idea d’aquest narrador-ascensor tan eixerit?
Jo encara visc en un edifici dels anys 50, on recordo que hi havia un ascensor de fusta, molt bufó, amb dues portes que s’obrien. No era tan bonic com aquest de la novel·la, ni de bon tros, però sempre m’han agradat molt els ascensors antics i de fet, el primer relat que vaig escriure a la meva vida era un conte sobre un ascensor que explicava les seves experiències. Amb el temps, un dia vaig pensar que mereixia molt més que ser un conte, que el podia aprofitar per crear un relat amb molts més veïns i que s’expliqués la història del món des del punt de vista d’un ascensor.

La comunitat de què parla és com un micromón.
Sí. És la història del que passa en el món, que afecta tres generacions de cinc veïns diferents d’un edifici de l’Eixample barceloní. Però pot ser un ascensor de París o de Roma, de qualsevol edifici d’Europa.

A la seva història trobem falangistes, republicans... Una Guerra Civil dintre de l’escala amb l’ascensor com a testimoni, encara que no només és un testimoni...
No, és clar. Aquest ascensor està fet amb màgia. Aleshores, ell pot implicar-se i a vegades és enjogassat i una mica trapella. Utilitzant el seu mirall, les seves portes o els seus vidres pot, diguem-ne, jugar una miqueta amb els veïns i sí que és veritat que en un moment donat, aquest ascensor pot afectar la seva vida, d’alguna manera.

 

Hi ha moltes vivències dels meus familiars, he bolcat molt de casa meva, aquí. Uns dels personatges que més m’estimo són la Sabina, l’Eulàlia i la Montserrat, les tres noies de la primera època.

Si els ascensors poguessin fer el que fa el seu, alguns veïns s’ho pensarien abans d’actuar.
Si la gent se sentís observada en un ascensor, no faria segons quines coses. Perquè alguna vegada m’ha passat d’obrir les portes, entrar dintre i sentir una olor sospitosa. I l’ascensor el compartim entre més veïns. Quan l’agafo, baixo i s’obre la porta, si hi ha algú esperant sempre dic:  no he estat jo. Perquè dins d’un ascensor s’ha de ser net, polit i portar-se bé.

Amb quin dels personatges es queda?
Els he agafat afecte a tots. Hi ha moltes vivències dels meus familiars, he bolcat molt de casa meva, aquí. Uns dels personatges que més m’estimo són la Sabina, l’Eulàlia i la Montserrat, les tres noies de la primera època. A aquestes les tinc un amor molt especial, em vaig enamorar de les tres. I també m’agrada molt el senyor Llorenç, el trobo molt entranyable. Uns altres, com per exemple el Mercader, estan plens de contradiccions. És a dir, no són mala gent, però a vegades en fan alguna que et fas creus, que necessitarien una mica més de moralitat. Però en tots els casos he intentat fer-los creïbles, ni massa perfectes ni massa horrorosos.

Creu que s’ha perdut aquest microclima a les comunitats de veïns?
Depèn. A l’edifici on visc, no del tot, perquè em vaig criar allà. Llavors, conec a la majoria dels veïns. I sí el meu ascensor parlés, mare meva el que podria explicar.

 

 

Què diria?
Podria explicar de tot. No sé si hi ha gent que en un moment donat ha tingut relacions sexuals dintre d’un ascensor. Jo personalment, pobret de mi no, ja m’hauria agradat. Però si entrevistéssim cada ascensor, podria explicar-nos coses molt interessants. Perquè la gent pensa que està en un espai íntim. I no, és observat pel mirall.

El seu fins i tot té idees polítiques. Pensa que el franquisme encara sobreviu.
Té consciència. L’ascensor aquest els ha conegut a tots, els ha vist a tots, els ha escoltat a tots, tota mena de converses, ha llegit els diaris que han utilitzat per fregar-li el terra. Aleshores, ell a poc a poc va abandonant la seva neutralitat de màquina i d’alguna manera analitza les coses en perspectiva, amb una certa fredor i és capaç d’expressar les seves opinions. Considera que el franquisme encara hi és i jo, personalment, estic d’acord amb ell. He de donar-li la raó.

Diu que la Segona República morí afusellada el 39 i fou enterrada en una cuneta.
No deixa de ser una veritat com un temple. Quants republicans estan encara enterrats a marges de camins, a cementiris oblidats. Doncs penso que és una imatge que em va sortir perquè és una metàfora de la realitat. I l’ascensor ho comenta d’aquesta manera. Perquè pensa que no soc jo qui parla, és l’ascensor.

 

Aquest ascensor està fet amb màgia. Aleshores, ell pot implicar-se i a vegades és enjogassat i una mica trapella.

Aquesta màquina es pot comparar a la intel·ligència artificial?
No. No ho crec perquè té sentiments. Ell mateix explica que ha estat creat a base d’afecte, de treball ben fet, d’estimació, màgia i molta humanitat. La IA és artificial. Aleshores, no hi ha cap mena de sentiment. La IA és robòtica pura i dura. Se li poden posar uns sentiments, però no són genuïns. I aquest ascensor sí que els té perquè té màgia.

Màgia modernista. És molt pijo.
Ell n’és conscient. Sap que ha estat un producte d’una bonança econòmica, que és un producte burgès. Però hi ha molta gent que ha nascut de casa bona i després té unes idees molt llibertàries. I al contrari, gent que ha sigut un mort de gana tota la vida i acaba votant a Vox. Perquè hi ha gent de tot. Llavors, aquest ascensor sí que és cert que té orígens molts burgesos, gairebé nobles, però té consciència política.

He trobat que és una denúncia del masclisme.
Sí, perquè tot i haver nascut en una època totalment masclista, recordem que és una màquina que veu les coses amb perspectiva. Aleshores, ell sí que té consciència social, consciència de gènere. Per la qual cosa, no pot tolerar la violència dels homes, especialment contra les dones i en un moment donat s’implica.

 

Si la gent se sentís observada en un ascensor, no faria segons quines coses.

Diria que s’arriba a enamorar?
Jo diria que sí. Però això és opinió meva. Això el lector ho ha de decidir per ell mateix.

‘De portes endins’ parla d’un món perdut?
Bé, a nivell arquitectònic és obvi. Barcelona, per exemple, podria haver estat una de les ciutats més boniques del món, encara ho és, però li han fet un mal terrible. Hem perdut edificis que eren autèntiques joies, s’ha fet un gran genocidi arquitectònic en aquest país. I són els quatre de sempre, que els importa un rave l’estètica i s’han carregat els grans tresors que tenia aquesta ciutat. Això és cert. I a nivell social també. No és que sigui un món perdut. És que evolucionem. I l’ascensor és un aparell molt intel·ligent, amb la qual cosa, també evoluciona. És bo que hi hagi canvis cap a positiu.

Malgrat tot, vostè sent nostàlgia d’aquests ascensors?
Cada vegada que entro en un edifici noble i veig que l’han canviat i han fotut aquella llauna, penso que és una llàstima el que ens hem perdut. No ve d’un minut que vagi més de pressa o més lent, però paga la pena conservar-los. I molta gent que ha llegit la novel·la m’explica que ja no agafen l’ascensor de la mateixa manera que abans.

 

Durant el confinament, el meu ascensor hauria aprofitat, sobretot, per visitar i aturar-se en els primers pisos, el principal, el primer i el segon, perquè normalment aquests veïns pugen a peu.

Per què explica la història del món també a través del cinema?
Perquè el cinema era molt important, almenys per a la meva família ho ha estat sempre. Durant el franquisme, amb el NODO la gent s’havia d’aixecar i cantar el Cara al sol i qui no ho feia, qui fingia que havia perdut la cartera o que volia anar al lavabo, els hi fumien bufetades. Tot això ho hem viscut. Quan el NODO explicava les proeses de les tropes de Hitler, al principi era un lluïment increïble i després, quan van començar els alemanys a rebre, els republicans que hi havia entre el públic es tocaven el colze i deien, ep, són els nostres, que ja venen. A banda d’això, era una realitat tan dura que el cinema era, i penso que encara ho és, un esbarjo fantàstic. Penseu que ara mateix les plataformes estan vivint un moment molt dolç perquè la gent es va apuntar a totes i entre altres coses, es pot dir que s’ha acabat gairebé amb la pirateria perquè són bastant econòmiques.

Ha triat unes pel·lícules concretes...
Gilda, perquè va ser tota una gran revolució del cinema en el seu moment, amb la Rita Hayworth i el Glenn Ford. És una gran pel·lícula. N’hauria posat moltes d’altres perquè jo soc un cinèfil i adoro el cinema en blanc i negre, el cinema clàssic. I El último tango en París, no perquè sigui una pel·lícula que a mi m’agradi expressament, no, ni de bon tros, i a més a més hi ha un escàndol al darrere bastant desagradable. Però quan els pares del personatge del Mercader van oferir aquesta pel·lícula van tenir por perquè van rebre amenaces. La gent que tenia cinemes rebien amenaces si la posaven perquè era escandalosa. Personalment, la passió pel cinema me la van inocular els meus pares, especialment la meva mare, ja que el cinema és la seva vida. I ara que és una senyora gran, sort del cinema, perquè l’ajuda a combatre molt la soledat de les tardes-vespre. I en aquesta novel·la faig un homenatge molt especial al cinema.

Què hagués pensat el seu ascensor del confinament?
S’hauria avorrit, com nosaltres, absolutament. Tot i que jo no em vaig avorrir perquè, entre altres coses, vaig acabar aquesta novel·la i una altra que tinc pendent, que està en mans de l’editorial. Però crec que hauria aprofitat per autonetejar-se i, sobretot, per visitar i aturar-se en els primers pisos, el principal, el primer i el segon, perquè normalment aquests veïns pugen a peu. Hauria intentat combatre l’avorriment com nosaltres. De tota manera és com un autònom, amb la pandèmia no s’hauria espatllat. I a més a més, era un territori segur. Ell no hauria de portar mascareta.

 

No sé si hi ha gent que en un moment donat ha tingut relacions sexuals dintre d’un ascensor. Jo personalment, pobret de mi no, ja m’hauria agradat.

Això del canvi de rellevància en els pisos ho explica al principi.
Sí, perquè no hem d’oblidar que abans de l’arribada dels ascensors els rics vivien a les primeres plantes, per no pujar escales. I aquesta situació es va revertir. És a dir, quan van instal·lar els ascensors, els que tenien millors vistes i els més valorats eren els de dalt de tot, no pas els de baix. I els pisos més baixos deixaven de ser els més desitjats. Va ser una revolució. A molts edificis els criats i criades vivien a dalt de tot, el que avui dia està més valorat, que són els àtics.

Creu que només hi pensem en l’ascensor quan no hi funciona?
És un aparell que utilitzem com a usuaris. Estem acostumats que funcioni, igual que si agafem el comandament funciona la televisió o obres la nevera i està fresqueta. Com tot. I en el moment en què arribes el dia inoportú, que t’has fet mal en una cama i vas coix, que a més a més vas carregat, amb totes les bosses del mercat i et trobes que vius en un vuitè pis, com ara jo, i l’ascensor no funciona, t’adones de com important és aquest aparell.

 

Comentarios
Multimedia Diari