Josep Girós: «Fins que el nadó robat no té un contacte amb la seva família, el delicte no prescriu»

Secrets i silencis. Greus fets mai explicats, una mentida de vida. No robaràs (La Segona Perifèria) és la primera novel·la del tarragoní de naixement Josep Girós, una autoficció en què parla sobre el robatori de nadons. Una obra amb pròleg de Joan Todó, que fa un recorregut per tota una època, la de finals del segle XX i per un delicte, repetit, al qual encara no s’ha donat resposta.

Parlem d’una autoficció. Una barreja entre realitat i ficció.

Sí. Jo entenc que hi hagi aquesta curiositat i justament, per això hi ha un capítol on es reflexiona sobre la qüestió. D’alguna manera, es deixa a criteri del lector i crec que li faria un mal favor si l’encaminés cap a una banda determinada. Perquè personalment, a mi com a lector, els autors no m’importen gens, són prescindibles.

El narrador va néixer a Tarragona, com vostè.

I també és arquitecte, com jo mateix. Vull crear aquesta confusió. Les dades biogràfiques han de quadrar amb el personatge. De fet, hi ha un detall que en algun moment se’m va escapar. Vull dir, quan parlava del Bisbat, vaig adonar-me que Tarragona té Arquebisbat. Ell neix a Tarragona, se l’emporten d’allà i arriba a la casa dels que, amb el temps, s’ha acostumat a anomenar els seus pares.

Com s’entoma la notícia que ets un nen robat?

Tot depèn molt de les persones. No és el mateix que t’ho digui algú amb qui pots tenir una certa afinitat que algú amb el qual ja estàs molt distant. Si t’arriba de nou és una sotragada. Però si sospites, les circumstàncies són diferents. I, en aquest cas, el protagonista s’ho pren com una constatació del que ja imaginava. A més a més, insisteix en el fet que no és una confessió veritable. Recordem que el pare, abans de dir-li, confessa amb un capellà i, possiblement, aquesta sigui la penitència que li imposa. D’aquí que el narrador no el perdoni i es pregunti si realment són sinceres aquelles disculpes o una mera obligació.

Però què li fa sospitar a un fill o filla que és una persona robada?

L’entorn. Comença a sentir notícies i aquesta persona es pot interrogar sobre com va anar la seva adopció, veure que les respostes no són clares, que es dubta, que són contradictòries. Si no hi hagués tot el context extern, aquesta persona difícilment ho podria sospitar, ja que no s’imaginaria que una cosa així pogués passar.

Encara s’encobreix el robatori de nadons en aquest país?

S’encobreix això i moltes altres coses que van passar. És el que dic en una de les notes de la novel·la. Quan la República va caure, l’administració va canviar de dalt a baix. Però quan la dictadura va acabar i vam entrar a la transició, no hi va haver cap canvi. És clar, l’Estat és el mateix, la qual cosa vol dir que no anirà contra ell mateix. Hi ha moltes coses que no sabem del passat i el problema és que fins que no les sapiguem no les podrem perdonar. Sempre tenim dos bàndols i mai sabrem què van fer uns i altres.

Un fet com aquest prescriu?

La jurisprudència diu que no prescriu perquè el delicte es continua donant, està assimilat a la figura jurídica de detenció il·legal, de tal manera que fins que aquesta detenció no es deixa de produir, no pot començar a comptar el temps de la prescripció. Fins que el nadó robat no té un contacte amb la seva família o sap realment d’on ve, el delicte es continua produint. Però el cas és que sabent que hi ha hagut milers i milers de casos, més enllà de la voluntat d’esbrinar o d’investigar que ha sorgit de particulars, l’administració no ha donat cap resposta per al conjunt dels afectats.

Vostè va topar amb l’administració...

Haig de dir que no és un tema que hagi investigat específicament perquè m’ha interessat més com aquests fets destrueixen les persones. Com es trasbalsa una família que semblava que hauria de sortir-se’n la mar de bé, que fins i tot era un mirall pels altres.

El nen viu una mentida.

Al final, és una baula més en una cadena. Però fins i tot aquesta és la ficció que el narrador es vol construir per justificar que és com és. El protagonista troba que tot és molt incert, que és molt difícil saber res, que l’entorn i l’administració no col·laboren. Que al final, tot són especulacions i la construcció d’un propi relat. I quan el relat es construeix, sempre és interessat. Per això hi ha la nota de Barrabàs. És una advertència al lector, que si bé la nota es va traduir per tal de crear un determinat discurs, potser jo ara estic fent el mateix.

Per què aquestes notes tan àmplies que inclou?

Suposo que perquè soc molt expansiu. Vaig pensar en com ho feia Thomas Mann en La muntanya màgica. Després vaig recordar el Moby Dick d’Herman Melville el qual, a part de la trama, ficava capítols dedicats a parlar de les balenes i vaig veure que allò no funcionava. Aleshores, vaig pensar que si Foster Wallace omplia els seus llibres de notes, doncs es podia fer. I em vaig trobar molt còmode. Quan me’n recordava de coses, m’era fàcil tornar enrere i afegir-ho com a nota. I després, potser s’incorporava al text o es quedava com a nota.

Com de feixuc és cuidar els pares grans si no te’ls estimes?

Depèn de cada persona. Hi ha qui ho pot viure com una obligació i ho fa com pot, sense implicar-se gaire. Això i tot, hi ha coses que es fan perquè s’han de fer. És a dir, les persones són allà i no es poden deixar de banda.

Malgrat tot?

Sí. Tots ho acabarem passant malament, tots acabarem morint i el que voldrem és que hi hagi algú que ens acompanyi i ens ajudi. Fins i tot la persona més malvada serà un vell o vella decrèpita algun dia, que potser desitjarà morir i es mereixerà la pietat dels altres.