Les Terres de l'Ebre, entre història i criatures fantàstiques

Joan de Déu Prats i Maria Padilla proposen un viatge pel territori a mig camí de la llegenda i la realitat

| Actualizado a 17 abril 2022 15:33
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Marfantos, llops humans, espectres de fortaleses, llegendes de dones d’aigua, criatures abissals, gambutzins, fardatxos, cucales i bubotes, ogres i sirenes formen part del paisatge ebrenc i cobren vida en el volum Història mítica de les Terres de l’Ebre (Comanegra), fruit de la combinació dels textos de Joan de Déu Prats i les il·lustracions de Maria Padilla. 

«L’Ebre és un dels elements principals de Catalunya, l’únic riu de veritat que té el país», diu Joan de Déu Prats. Justament les narracions arrenquen amb El pare Ebre, «perquè va donar el nom a la península Ibèrica. És el riu Iberus dels grecs i a més, és un lloc de gran fertilitat».

 

 

Així mateix, al llarg de les narracions es reconeix la petjada musulmana del territori. «Li diem andalusí perquè són gent de l’Ebre. Vull dir, els musulmans no eren moros ni àrabs, sinó gent de l’Ebre, hispanoromans que havien agafat aquesta religió perquè era la més moderna de l’època. Aleshores, Tortosa era una taifa molt important amb una gran cultura i un lloc de pas de comerç cap a la Catalunya Vella, franca». 

«És un viatge a les Terres de l’Ebre», manifesta, per la seva part, Maria Padilla, qui ha il·lustrat, entre molts altres, els gegants de Tivissa, el Castell de Móra d’Ebre, el Celler modernista de Pinell de Brai  o les bruixes. «Amb la il·lustració juguem a simular gravats antics, sense que ho siguin, alhoperòra, ho combinem amb unes ombres negres que potencien molt la presència de tots els elements que apareixen. El contrast dels dos traços és també la dicotomia entre llegenda, imaginació, història i realitat», assenyala la Maria.

Dels relats, la dibuixant en destaca la personificació del riu, la barca de les ànimes, humanitzar les pedres o convertir-les en criatures fantàstiques i els marfantos, «éssers castigats, espectres que per sempre més caminaran pels aiguamolls i els seus crits poden ser el mateix vent. Em semblen terribles». D’igual manera, «la barca de les ànimes, també molt tètrica i negra perquè està tripulada per gent que va morir ofegada. Tot i això, les ordres es donaven a través d’un cargol de mar. Llavors, transformar aquest vaixell va ser molt interessant», ressalta. 

 

 

Història mítica de les Terres de l’Ebre el componen una trentena de relats entre fantàstics i reals. A continuació en reproduïm una petita part.

Les bruixes es pentinen
Bruixes i bruixots no es transformaven en animals. Eren persones i animals al mateix temps. A casa nostra, les dones d’aigua mudaven en merles. Les bruixes, en ocellots nocturns, com en la recurrent història explicada en diferents punts de la costa catalana, i en llogarrets de pescadors de l’Ebre, en la qual les bruixes arribaven volant com a aus negres fins a una barca i la feien navegar amb velocitat insòlita fins a Amèrica. Les bruixes, pels nostres encontorns, solien transfigurar-se en gats negres o cucales. S’assevera que hi ha pobles on les dones neixen bruixes. La bruixeria passa de mares a filles com una herència de maledicció, sense que hagin de signar cap contracte amb el diable. 

És el cas de Miravet, que té gran renom de bruixes. El casalot altiu de la població inspirava desconfiança. Els espectres d’una cabra coixa i una gata negra es passejaven de nits per la fortalesa. Un testimoni recordava que pels volts de l’any setze del segle passat, «la gent de Miravet tenia tanta por a les encisadores que si de cas, al vespre, algú exclamava: aguaiten bruixes!, aquella nit ja no sortia ningú al carrer perquè estaven convençuts que les pedres del castell anaven plenes d’aquelles donotes diabòliques».

 

La bèstia del delta
Hi ha indrets amb una aura irreal. El delta de l’Ebre no és terra. No és mar. És un paratge que provoca incertesa, equívoc, confusió. Un paisatge en el qual no són estranys els miratges. Aiguamolls de llegenda. A septentrió, en les terres escoceses del llac Ness, diuen que neda un ésser antediluvià. En el delta de l’Ebre, conten que s’hi fa la Cucafera. Una mena de tortuga gegant esgarrifosa. Una entitat pertorbadora. Corria el segle XVI quan el més lloat poeta barroc català, distingit per bisbes i nobles de l’època, Francesc Vicent, més conegut com el rector de Vallfogona, va versificar el caràcter monstruós de la fera. La llegenda original relaciona la Cucafera amb la Confraria de Pescadors, que és la que històricament la treia en processó. Se la definia com un animal mitològic proper a una tortuga que va ser caçat després de quedar encallat al Fangar. Els pescadors la portaren a Tortosa per exhibir-la i, malauradament, va morir. Per recordar la gesta, se’n va fer una reproducció perquè sortís amb la Confraria de Sant Pere a la celebració del Corpus. 

La bèstia del delta és un vestigi d’animals ferotges o forces primigènies de la natura, figurada per l’imaginari popular o pels miratges del riu.

 

 

La impregnació de la Serena
Una força primigènia habitava la Terra Alta des dels temps antediluvians de volcans i falgueres gegants. Sorgí després d’aparèixer un dels fonaments del nostre món: la dualitat. Un dels pilars d’aquest desdoblament es manifestà com a pol femení i pol masculí. Existeixen moltes manifestacions d’allò femení. Una n’és el magnetisme, que atreu sense que se li puguin oposar forces. Del magnetisme sorgiren unes criatures captivadores i fascinants, les sirenes que els grecs tant temien.

A la Terra Alta en residia una. Es conformà a partir de reverberacions, ecos i ressons. I com la pols d’una nebulosa, un bon dia es condensà. Una vegada constituïda, vagà per les boscúries i penyals de les serres de Pàndols i Cavalls tot arpejant cançons. Només es deixava percebre les nits de pleniluni, per aquest motiu se la denominà Serena. La llegenda parlava d’una bella jove que va esdevenir un ésser inquietant a causa d’un desengany d’amor. Se la descrivia com una dona de llarga cabellera de to rogenc, que tenia un bec petit i corbat, extremitats que acabaven amb urpes i dues grans ales el plomatge de les quals es confonia, quan hi incidia el sol, amb l’or dels camps de blat. En els manuscrits de bestiaris, la Serena conjugava la bondat i la malesa, una altra dualitat.

 

 

La benedicció de la Baraka
Abans que es formés el Trabucador i la seva Banya, fantasies i volubilitats artístiques d’un delta, no existia la badia dels Alfacs. Les platges al sud del gran riu, ombrejades per la serra de Montsià, s’obrien al mar. I formaven part d’Ath-Thaghr al-Alà, el confí, la frontera superior andalusina; més enllà, cap al nord, hi havia una mena de francs anomenats catalans. Per protegir aquelles terres tan allunyades de l’epicentre de gravetat del califat i sostenir les rutes comercials que la travessaven, s’hi construïren bastions destinats a descoratjar els enemics. Aquests baluards també eren centres de difusió de l’Islam i es denominaven «ràpites». Al marges andalusins corresponents al futur triangle català, se’n trobaven al Penedès, al Camp de Tarragona, al Priorat, a Balaguer i al Delta de l’Ebre. Aquesta darrera fortificació va ser el precedent de Sant Carles de la Ràpita. 

Les ràpites, doncs, eren allotjaments de viatgers i casernes de monjos guerrers ascetes que guardaven les fronteres. Però, a poc a poc, esdevingueren refugis de místics, religiosos i professors dedicats a l’oració i a l’estudi. Ara la Ràpita és un centre pesquer de primer ordre, però, en el pretèrit medieval, va ser un indret sagrat islàmic. Tant era així que els mudèjars que restaren en territori cristià una vegada assolida la conquesta hi anaven a pelegrinar. Amb discreció, viatjaven a la Ràpita per impregnar-se de la benedicció de la Baraka.

En definitiva, com diu en Joan de Déu Prats, «normalment aquests personatges que impregnen el llibre, tenen a veure amb els antics esperits de la natura. És el que ha quedat a través de mites i llegendes, unes històries que van a cavall entre la llegenda i la fantasia».

Comentarios
Multimedia Diari