Lluís Gavaldà: «Els pares són els primers discjòqueis que tenim a la vida»

Cançons en majúscules, d’aquelles que quan les escoltes et transporten a un lloc, una persona o un moment de la teva vida. Seguint aquest far el cantant, guitarrista i compositor d’Els Pets, Lluís Gavaldà (Constantí, 1963) publica el seu cinquè llibre Sona la cançó (Rosa dels Vents), un relat autobiogràfic a partir d’una llista de reproducció de seixanta cançons. Amb aquesta selecció de hits, feta amb molta cura i dedicació, és com Gavaldà articula el seu relat explicant, capítol a capítol, cançó a cançó, una sèrie de vivències personals que aquestes melodies li fan reviure.

D’on sorgeix la necessitat d’escriure aquest llibre?

La necessitat va venir fruit de la pandèmia. A l’estar tancat a casa, i després que l’editorial em suggerís en anteriors ocasions que fes un llibre, vaig començar a escriure sobre cançons, que és el que més m’agrada, i sense adornar-me’n estava fent un llibre que, a través de les cançons, parlava de la meva vida.

Recull una seixantena de cançons. Com ha fet la tria?

Una mica a raig. Al principi, em van proposar que seleccionés 40 cançons, però després vaig ampliar la xifra fins a la seixantena perquè en faltaven. La tria va ser molt instintiva perquè són cançons que estan lligades amb un moment vital, una persona o una situació que m’ha marcat.

Comença amb ‘Acto de fuerza’ de Los Sírex, de la que diu que és «la seva primera obsessió sonora».

Això m’ho expliquen els pares perquè en aquell moment jo tenia tres anys. Ells em diuen que quan l’escoltava em posava a saltar i a botar sense parar.

Recorda les hores que va passar escoltant la música que els seus pares posaven al cotxe quan viatjaven.

Els pares són els primers discjòqueis que tenim a la vida. Són els que triaven la música quan jo i els meus germans pujàvem al cotxe i marxàvem de cap de setmana. Vulguis o no, aquestes cançons, encara que estiguin molt allunyades dels teus gustos, t’impregnen i no les oblides mai, perquè et porten records, sobretot de la infantesa.

Afirma que li van servir per escoltar tota mena d’estils.

L’eclecticisme del meu pare, sobretot, va fer que no tingués prejudicis a l’hora d’escoltar música jazz, clàssica, bossa nova, pop i rock. D’alguna manera, tot aquest bagatge m’ha acompanyat, perquè em continua agradant escoltar una mica de tot. La vida és massa curta per perdre’t una bona cançó per culpa dels teus prejudicis, és a dir, no hi ha cap estil musical que sigui dolent intrínsecament, sinó que cada estil té cançons que t’arriben i d’altres que no, el que resulta acceptable i fins i tot desitjable.

Quins prejudicis musicals tenim avui en dia?

D’entrada, tenim una certa tendència a pensar que la música que vam escoltar de joves és la millor, i en el fons el que ens passa és que en aquella època vivíem la música més intensament. Després, tenim la tendència, sobretot la gent amb certa edat, a depreciar la música que escolten els nostres fills o les generacions posteriors, el que resulta un fet cíclic. Ara, quan veiem als joves escoltant cançons urbanes o hip-hop arrufem el nas, però hauríem d’aprendre que cada generació té el seu llenguatge propi i intransferible.

Escoltar els Beatles quina base musical li va proporcionar?

Principalment, aspirar a ser intergeneracional, és a dir, poder arribar a tota mena de públic i al mateix temps ser innovador. Això és el que van fer ells, malauradament la meva mediocritat no m’ho ha permès, però sí que els he tingut com a referent en el sentit que la manera més ambiciosa de fer música és voler que sigui popular. Les cançons dels Beatles tenen tornades d’aquelles que s’enganxen a l’ànima per a tota la vida. Crec que l’estil musical dels Pets és molt deutor dels Beatles perquè el que practiquem millor és el pop de guitarra i les tornades enganxoses.

¿És bo pensar molt en la popularitat?

No has de pensar en la popularitat, sinó que fas música per comunicar-te amb la gent, i com més millor. El ser popular o no és secundari. Avui en dia tenim exemples, a la societat actual, de gent que és molt popular i no precisament per motius interessants.

En la seva adolescència, què significava cada disc nou que adquiria o que compartia amb els seus amics de l’època?

Significava poder volar, poder sortir del poble en una època grisa com era el tardofranquisme. Aquest és el pinyol del llibre, és a dir, la història d’un nen del Camp de Tarragona, de Constantí, que va aprendre a volar a través de les cançons.

Reconeix que «a casa van ser serratians fins al moll de l’os».

A casa meva hem sigut molt de Joan Manuel Serrat, ens encantaven les seves lletres i la manera d’escriure les coses petites i fer-les importants. A nivell lletrístic ningú l’ha superat.

La música ha de promoure el valor de les coses petites?

No necessàriament. Ha d’haver-hi música per tot, per ballar, per fer el ruc, per pensar, per estar en calma... Aquest és el gran actiu de la música, és a dir, la seva màgia rau en què pot donar-te moltes coses al mateix temps i es pot fer servir de les maneres que vulguis. Hi ha cançons que són reivindicatives i d’altres d’hedonistes, com la vida mateixa, ja que hi ha moments en què vols estar de festa i d’altres en què desitges que et facin rumiar.

Amb to de crítica assenyala que en el panorama de la programació musical hi ha hagut absència d’algunes llengües. Què ens hem perdut?

Només cal anar a veure l’oferta musical de països com Itàlia o França per adonar-te de la quantitat de música excel·lent que ens estem perdent per la manca de costum d’escoltar música amb altres llengües.

Per què?

És la dictadura anglosaxona, de la mateixa manera que totes les pel·lícules que ens arriben són totes de llengua anglesa. Les cultures petites sempre estan en desavantatge, i com a exemple només cal buscar quantes pel·lícules en català pots veure a Catalunya.

És gurmet amb les cançons que escolta?

M’agraden totes i no tinc cap mena de prejudicis. Si una cançó queda malament que t’agradi, més ben igual, ja que estic en un moment de la vida en què no tinc cap mena de manies. L’encant de les cançons és que la mateixa nota, melodia i veu per a una persona suposa el cel i a una altra li provoca mal de panxa.

Manté intacta la capacitat de sorprendre’s?

És difícil perquè tot et sona a una cosa que has escoltat abans, és a dir, cada cop és més complicat que et sorprenguin. Sempre que escoltes un artista per primer cop és quan més et toca, després la resta de la seva trajectòria t’arribarà més o menys, però no tens el mateix punt de connexió de quan el descobreixes per primer cop. Tot i això, intento no prendre la capacitat d’entusiasme i busco la pròxima cançó que m’agradarà.

Al final del llibre diu que «per viatjar lluny no hi ha millor nau que un llibre», i en el seu cas també la música.

La música no té límits, et fa anar fins a tots els indrets del món. T’acompanya i et fa recer. Fins i tot quan estàs trist, no hi ha res que et faci més companyia que una cançó trista. Hi ha un component de nostàlgia que et recorda a un pare, una mare, una germana, un amic... a persones que tens lluny i que a través d’una cançó les sents a prop.