Manel Castromil: «Quan envaïm l’espai de l’altre ens convertim en errors ortogràfics»

Fins a quin punt una persona, quelcom, és mereixedora de l’amor que rep? Aquesta és una de les preguntes bàsiques que planteja Amor, de Manel Castromil (Angle Editorial), flamant guanyador del XXXII Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler, que ahir va presentar a la Casa Canals de la ciutat. Una novel·la a tall de monòleg intern del protagonista, amb què porta els lectors a transitar per la seva vida personal i de parella, de feina i de lectures, de viatges, fins a un punt de no retorn. Amb una decisió que pren que trasbalsarà tot el seu món, una existència, d’altra banda, que ja s’ha trastocat prèviament.

Per què no és bo estimar tant?

Sí que és bo, però el protagonista crea un mantra per autoconvèncer-se que la decisió que pren és la correcta. Per a ell tot seria molt més fàcil si no hagués estimat tant.

Per amor es fa tot?

Tantes persones, tantes morals, ningú està per sobre de l’altre a l’hora de donar lliçons de moral. Personalment, però, tinc uns principis morals molt forts, són indestructibles. Aleshores, penso que s’hauria de poder fer tot per amor. El que passa és que el protagonista es troba en una tessitura, és vell i veu que li queda poc temps per poder-ho fer tot, sap cap a on s’encamina. El que ha començat el portarà a un atzucac, a un carreró sense sortida. Per tant, ell vol agafar les regnes de la seva vida i fer un gran acte d’amor que, per altra banda, comporta un gran sacrifici.

Sense records som estranys a nosaltres mateixos?

La memòria ho és tot. Quan la perds, ho perds tot. I aquest home no ho vol perdre tot.

‘Amor’ és una reflexió sobre el pas del temps.

Sí. El temps és maco quan el pots omplir, quan el pots travessar, gaudir-lo, perquè el temps no passa, passem nosaltres per ell. Nosaltres som fills del temps. Llavors, quan tens tot aquest temps i no saps què fer-ne perquè t’han prejubilat, perquè et falta, sobretot la llengua, ja no la domines tant com la dominaves... Quin valor en té? Doncs, potser molt menys.

Aquesta parella es coneix a Santa Tecla, al Serrallo. Té alguna relació amb Tarragona?

Cap. Ni amb Tarragona ni amb l’Alta Ribagorça, que és on passa la història. La primera vegada que hi vaig anar va ser per a recollir el premi.

Ara la relació que té...

Ara és una relació molt íntima. No és que fos la gran oblidada per a mi, sinó que estic a tocar del Pirineu, molt a prop de Ripoll i no tinc tirada cap al sud, és això només. Ells es coneixen al campus de la universitat, però realment comencen la relació al Serrallo. Això va ser una casualitat perquè jo no m’esperava guanyar aquest premi. Si hagués guanyat qualsevol altre, això no quedaria ni en anècdota. En canvi, ara és curiós.

Els personatges no tenen nom...

Tenen nom perquè totes les persones ho tenen, encara que no hi surt. No m’agrada gaire la literatura explícita. M’agrada més la que suggereix, que implicita.

Vostè no és filòleg. Si no vaig errada és ebenista.

Soc escriptor i em guanyo la vida com ebenista. Fa més temps que escric, que no que treballo d’ebenista, tot i que amb les dues coses vaig començar molt jove. A escriure amb 12 anys i a treballar d’ebenista amb 15. Per tant, tinc dos oficis.

Utilitza una llengua culta, molt curada. És una narrativa molt pausada.

No hi ha massa secret. A mi m’agraden les llengües. Tinc tres llengües que domino bé, que són el gallec, el castellà i el català, per aquest ordre. M’agraden tant les llengües que me les estimo i sense elles no soc res. Les tracto les dolçament i amb amabilitat perquè elles m’han fet ser qui soc. Sense les llengües jo no seria com soc ara. Per tant, intento informar-me, he estudiat molt. No tinc cap títol perquè no m’agraden. Podria tenir una filologia, sí, però soc antitítols, així és que no la tindré mai.

Per què aquests diàlegs incrustats en el text i els paràgrafs, un a cada pàgina? Per moments sembla poesia...

No hi crec en les etiquetes. Per mi és literatura i aquesta no necessita de gaires etiquetes, de dir-li poesia, prosa poètica, narrativa, autoficció... Tot és vàlid. En el meu cas no hi crec massa perquè per mi no deixen de ser fronteres i com que no m’agraden les fronteres, doncs tampoc no m’agraden les etiquetes. Vaig voler fer aquesta mena de quadrat geomètric perquè va molt lligat amb la manera de parlar del protagonista. Ell fa servir la frase culta, però curta perquè ja no té la capacitat que tenia temps enrere per construir grans frases amb subordinades. I l’editorial em va comprar la idea. Però no és poesia. És una novel·la. És literatura, no crec que hi hagi més controvèrsia que aquesta.

Aquest home diu que som paraules, que sense elles no som res. Som paraules o silencis?

El silenci no existeix per a mi. En tot cas és el silenci de fora perquè un per dins sempre està mantenint un diàleg amb si mateix. No veig que hi sigui, el silenci, tot i que com a paraula és preciosa. Per això el ritme és més pausat, bastant frenètic, però alhora, s’explica molt a poc a poc.

No inclou indicacions per al lector, que el portin a les notes al final de la novel·la...

Aquestes notes les poso en totes les meves obres, sense cap mena d’excepció. Si agafo una citació d’un autor o una frase en un idioma que no és en què està escrit el llibre, m’agrada posar-ho al final, per una qüestió de purisme, d’honestedat i així ho vaig enviar a l’editorial, a la qual li va encantar. I no les enumero perquè en el fons, la novel·la es pot llegir igual sense les notes. Han quedat al final per a qui vulgui.

El protagonista diu que un canvi d’imatge no muda una vida. Però, per què és tan important per a ell aquest canvi?

No sé si és important, però ho ha de fer perquè la persona que ha sigut fins aquell dia, 18 de juliol del 2019, ja no existeix. És una picada d’ullet al lector que sempre s’emmiralla en aquestes imatges potents, de tenir barba, de no tenir-ne, de tenir cabells, ferides o tatuatges.

Diu que no vol ser un error ortogràfic. Quan ens convertim en errors ortogràfics?

Quan escrius una paraula i li canvies l’accent, estàs convertint-la en una altra cosa. Quan comencem a ser un error ortogràfic? Quan envaïm l’espai de l’altre, quan l’altre és una mica menys lliure perquè tu t’hi has ficat pel mig.

Què destacaria d’aquest Premi Pin i Soler?

Bàsicament, el tema principal de la novel·la és l’envelliment, el deteriorament que comporta envellir. I després, si realment som mereixedors de l’amor que rebem. He volgut fer incisió en això. Perquè en el seu dia vas ser estimable, l’altra persona va posar en tu tot el seu amor. Això no obstant, quan tu ja no ets aquella persona, què passa amb l’amor? S’hereta com qui rep una herència monetària? Aquesta és una pregunta incòmoda que el protagonista es fa i jo també me l’he fet. És una aposta ferma pel racionalisme vers l’hedonisme o l’epicureisme, que són escoles que a mi m’agraden molt també. Vull dir, no estic demonitzant-les, però jo soc molt racionalista i era una manera de jugar amb el sentiment de l’amor i passar-lo per la raó, però per la raó més pura i més transgressora.