Mar Bosch: «Retre culte a la joventut no ha de ser perniciós per si mateix»

L'edat dels vius, d'Univers Llibres, és una distopia, alhora que un retrat deformat del tractament que la societat dona a la gent gran

| Actualizado a 21 abril 2022 07:19
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

¿Cree que se debe proteger el catalán en las escuelas?


No

Els humans aconsegueixen eliminar la vellesa de la seva vida. Els «feliços vint» són aliens al deteriorament del cos. Gaudeixen de les bondats de la vida fins a una data determinada, quan programen la mort, previ contracte. No obstant això, alguna cosa falla i els sempre joves s'estingeixen de cop. Corre l'any 2406 i l'única supervivent de la catàstrofe és l'Elisa Neri qui, en la seva fugida, intentarà trobar respostes. És L'edat dels vius, una distopia de Mar Bosch Oliveras, publicada per Univers Llibres. «No és un cant a les bondats de la vellesa. Ni un Mecanoscrit. És un mirall deformador, com ho és la memòria i la imaginació, posat davant nostre. Les distopies ens adverteixen del que pot arribar a passar, però sobretot són una denúncia de les derives que prenen les nostres societats. Està a les nostres mans què fer amb l’experiència de la seva lectura».

El món es dirigeix cap a l’apocalipsi?
No he estat mai tan lluny del món per poder veure cap on es dirigeix. Si he escrit una novel·la apocalíptica, no ho he fet en clau religiosa ni moral ni per donar la meva opinió, per això tenim els diaris i els espais que ens oferiu als periodistes culturals per dir la nostra. El meu llibre no reflecteix les meves opinions, és una projecció amb pretensions estètiques d’un món possible, un de pitjor que el nostre, que ja és dir, com ho són tots els mons que plantegen les distopies.

Ens fa por fer-nos vells?
A mi, personalment, no em fa por envellir. Em fa ràbia notar-ho en alguns moments, i més que me’n farà amb els anys. Per sort -al contrari que els pobres de la meva novel·la- ens fem vells a poc a poc i tenim tems de treure’n partit, si som afortunats i la salut no és especialment sàdica amb nosaltres. Ens fem vells a poc a poc i tenim temps per veure-ho venir, per pensar-nos millor. Si no fos així, quina gràcia tindria? Potser cap. Fer-se vell és una broma lenta. I hi ha gent que no en té ni gota de sentit de l’humor. No entenen les bromes, ni les ràpides ni les lentes. El que no es compren sovint es tem, sí. Per això suposo que molta gent té por a fer-se vell, més enllà de la ràbia que els pugui fer.

El culte a la bellesa en té la culpa?
La cosificació, el culte desmesurat a la bellesa i a la joventut... Tot això són conceptes, no tenen la culpa de res. Si hem de parlar en aquests termes, els culpables som nosaltres, per posar-los en circulació, per trenar-los tan profundament amb el llenguatge, amb la nostra manera de viure i veure la realitat. Retre culte a la bellesa o a la joventut no ha de ser perniciós per si mateix, ho és quan el culte és desmesurat i obligatori. Ho és, sobretot, quan es denigren totes les altres maneres de ser humà en aquest món. Que tothom adori el que vulgui, què carai! Adorem al Sol, a un deu, a dos o a l’absència de tots, als cossos, als joves, als tubercles. Però deixem en pau a la resta. La pega dels cultes és que sovint són evangelitzadors, el pas anterior a la imposició.

 

La novel·la és una crítica al tractament que la societat sovint dona als més grans?
És un retrat deformat, exagerat, fantasiejat del tractament que la societat dona a la gent gran. Al món de L’edat dels vius no queden vells. Els que hi ha estan conservats dins pots gegants de formol perquè les noves generacions els estudiïn. Perquè vegin què van ser una vegada, quan encara no s’havia inventat la cura per a la malaltia definitiva, segons ells: la vellesa.

Alhora, és un homenatge a la memòria dels avantpassats en la societat de la immediatesa?
Un homenatge als avantpassats en tant que portadors desapareguts de memòria, també desapareguda. Els humans de L’edat dels vius no en gasten, de memòria. De què els serviria? Viuen el present quasi etern, fins que La Fàbrica els diu quan han de morir. No temen la mort perquè els han arrancat tota esperança de transcendència. Morir només servirà per desaparèixer. «No era. Vaig ser. No soc. No importa»: aquest és el seu lema. La vida de cadascú no haurà «servit» de res, només per exercir la felicitat plena de cadascú. Qui necessita memòria en un paradís sense passat?

La Covid va tenir alguna cosa a veure amb aquesta novel·la?
La pandèmia tindrà a veure amb quasi tot, a partir d’ara. L’exercici del poder durant la pandèmia, també. D’altra banda, la idea d’escriure una distopia és anterior el març del 2020. Tenia ganes d’escriure ciència-ficció des de feia molt de temps, però sobretot estava engrescada a posar en marxa idees a través d’aquest petit, modest, divertit, artefacte literari. Després el món es va capgirar i això ha ajudat a carregar més les tintes del text. Si tot no hagués semblat acabar-se mentre l’escrivia, suposo que la novel·la hauria tingut un aire més dolç. Coses que pensava durant la pandèmia: a qui li quedaran ganes de llegir distopies, després del que hem viscut? Per sort, encara ens agrada pensar i gaudir fent-ho a través de la literatura i el llibre està tenint molt bona acollida. Això i que som masoques. O ens agrada veure gent que està pitjor que nosaltres, per consolar-nos. Tot pot ser...

Planteja una societat sempre jove però, tot i així, no són feliços... Si ho tenim tot, perdem l’essència com a humans? Què queda?
I tant que viuen feliços! No ho seríeu vosaltres? No hi firmaríeu ara mateix? No fer-se vell, tenir-ho tot cobert, no haver de treballar si no es vol, triar l’ofici que millor desenvolupi les nostres capacitats, tenir assegurada casa, amor i amics... Són completament feliços fins al dia que col·lapsen i moren tots en bloc. Tanta felicitat era insostenible. L’única infeliç de la novel·la és la protagonista, obligada a viure l’apocalipsi de dues civilitzacions. L’única que es fa preguntes. L’única que dubta dels fonaments de la seva societat. L’única que s’acosta mínimament a «la veritat». I això la fa lliure, no necessàriament feliç. Posem llibertat i felicitat a la balança. Què trieu? Oi que teniu ganes de reformular els termes? Doncs d’això es tracta, de pensar què vol dir felicitat, qui o què ens la procura. De sentir què vol dir ser lliure i què comporta assumir plenament les conseqüències de la llibertat.

 

Al món de L’edat dels vius no queden vells. Els que hi ha estan conservats dins pots gegants de formol perquè les noves generacions els estudiïn.

No obstant això, hi ha una part de la població que es rebel·la. 
Hi ha uns dissidents que no s’anomenen. Hi ha un discurs predominant que els ha fet desaparèixer, literalment. Són els vells salvatges i funden la seva pròpia societat. Si visquessin gaires anys més potser també esdevindrien totalitaris amb els seus, mals vicis que agafa el poder quan no se sotmet al bon govern. Però tenen l’edat dels vius -els vius que queden sobre a la Terra són els vells- i no els queden gaires anys per demostrar que ells ho farien millor que no pas aquells de qui s’aparten.

Ciutat Jardí és el món d’Epicur?
És un tribut a la doctrina d’Epicur, al cultiu dels plaers senzills, a l’amistat, a l’ataràxia, al viure retirat... A l’Edat dels vius hi apareixen algunes picades d’ullet als postulats d’aquesta bella doctrina hel·lenística, capgirats, deformats. I els habitants de l’illa bonica bé podrien ser cínics i una mica estoics, si ens posem filosòfics. Tot plegat pren l’aire d’aquella manera de fer i de pensar antiga, només per dir que el poder adapta i corromp certes filosofies per exercir per damunt del pensament dels ciutadans, just al contrari del perquè hauria de servir la filosofia. Ho van fer els nazis amb Nietzsche. Que no pensin per nosaltres, senyors! Llegiu, llegiu, informeu-vos: i recordeu. Però això ho dic jo, la novel·la només és una novel·la i són els lectors que han de treure’n conclusions.

 

 

Vostè signaria aquest pacte? És a dir, ser jove sempre fins a un dia en què morirà.
La veritat és que no ho sé. El cas és que els habitants de ciutat jardí no ho trien, ells ja neixen així i els eduquen per tenir vint anys sempre. A mi m’han educat per envellir més o menys dignament i morir. D’això se’n diu tenir l’edat dels vius.

Què faria per acomiadar-se d’aquest món que, com diu la protagonista, és l’únic que hi ha?
Quan jo mori o davant un final imminent del planeta? Quan jo mori, si tinc sort i en soc conscient, em cagaré en tot i en tothom. Renego molt per tot i morir-se és una contrarietat important, la definitiva. Suposo que ara que m’has fet aquesta pregunta, aniré pensant algunes paraules molt ocurrents. Davant d’un final imminent del planeta faré el mateix, però abraçada als meus vius preferits. Com quan saltes a la piscina de la mà d’una colla de gent que estimes. Els habitants de ciutat jardí fan una festassa d’aquelles que quan l’acaben diuen «ara ja em puc morir». També és una idea a tenir en compte.

Com a la dona efervescent, hi ha dues parts diferenciades... Dos viatges, un de físic i un altre d’interior.
De fet, n’hi ha tres. A la primera part es narra el col·lapse d’una distopia que no ho és tant. La segona part és una utopia sota sospita. Si les sumem espero que es generin preguntes com ara: Quan una societat pot començar-se a anomenar-se distòpica? Potser ja hi som i no ens n’hem adonat? Dues parts molt marcades, en estil i to que la protagonista unifica sota una visió distanciada, com de Gulliver que relata la seva aventura.

 

Comentarios
Multimedia Diari