Margarida Aritzeta: «El món que ens espera és un món en el qual no voldriem ser-hi» 

Margarida Aritzeta és una de les veus més importants de la literatura catalana actual, amb una cinquantena de llibres publicats, sigui novel·la, relats o estudis de crítica literària. Durant quaranta anys va impartir Literatura a la Universitat Rovira i Virgili (URV) i en l’actualitat condueix el Club de Lectura de novel·la negra, a la Biblioteca Pública de Tarragona. Guardonada amb la Creu de Sant Jordi, és autora d’una desena de novel·les criminals, entre les quals destaca la sèrie de la inspectora Mina Fuster. Aritzeta és una de les escriptores que formen part de Somia Philip Marlowe amb xais elèctrics? Distopies criminals en temps de pandèmia (Col·lecció crims.cat, de l’Editorial Alrevés), un recull de relats que transiten entre Raymond Chandler i Philip K. Dick o el que és el mateix, entre el gènere negre i la ciència-ficció, on Aritzeta comparteix planes amb Andreu Martin, Teresa Solana, Marc Pastor o Salvador Macip. Els crims del núvol és el seu relat. 

Com va sorgir la proposta?
Va ser al mig del confinament. Era el moment en què s’anava repetint allò d’Aquesta pandèmia ens canviarà a tots i a partir d’aquesta frase a l’Àlex Martín i la Teresa Solana se’ls va acudir plantejar de quina manera ens canviaria. I ens van proposar a tota una sèrie d’escriptors que havien fet gènere, ciència-ficció, negre o ambdues coses, si volíem participar en una antologia que, d’entrada, no se sabia quan es publicaria perquè les editorials estaven molt malament i els escriptors també.

Les llibreries tancades...
I Sant Jordi clausurat. En aquest panorama apocalíptic ens van suggerir escriure un relat de novel·la negra en un món de ciència-ficció. I a tots ens va sortir la imatge d’un món distòpic. Algú d’una manera més divertida, però bàsicament tots vam anar cap al vessant tràgic. El món que ens espera és un món en el qual no voldríem ser-hi.

Vostè no porta una pandèmia, sinó un munt.
És difícil d’imaginar-te un món de flors i violes. És clar, Aldous Huxley es va imaginar el món feliç, però el preu a pagar era altíssim, de falta de llibertat i de control absolut.

 

«La humanitat sempre ha colonitzat. És una de les amenaces que tenim, d’anar a dir als altres com ho han de fer, com han de pensar».

I, sobretot, el món que planteja vostè és sense somnis.
Sí. D’això també s’ha escrit i s’han fet pel·lícules. I el títol del recull és justament el Blade Runner. D’alguna manera, la humanitat se’n surt de les opressions a base d’imaginació, del sentit crític, a força de fer volar els seus desitjos més enllà de la realitat. Però, què passa quan la realitat és tan segura i sana, però tan monòtona que fins i tot es desaprèn imaginar i somiar? Quan la participació de l’individu en la construcció d’un món millor ja s’ha deixat de banda i senzillament, l’individu forma part d’una mena de ramat organitzat? Què fa la humanitat sense somnis?

Els de la Clàudia, la protagonista, són inquietants...
Una de les coses que m’agraden és que la literatura cita una altra literatura i el cinema un altre cinema. Hi ha una mena de cadena en què totes les fantasies que s’han creat al llarg de la història de la humanitat formen part del nostre patrimoni. I quan imaginem, escrivim i somiem, no ho fem de zero, sinó que somiem a partir de tot el que hem rebut. És clar, si tot el que hem rebut ha quedat esborrat, si la teva història està en un núvol de memòria al qual tenen accés quatre privilegiats, llavors és molt complicat organitzar-se la vida.

 

 

 

Per això planteja una mena d’arqueologia digital al núvol.
Es tractava de fer un relat negre i de ciència-ficció, per la qual cosa la Clàudia va a buscar al núvol, a la memòria col·lectiva, quins havien estat els crims que havien fet tremolar la humanitat abans de l’última catàstrofe, buscar inspiració en aquests crims del passat. Hem de pensar que la gent està fascinada pels crims i a més a més, pels crims reals. La literatura del real torna a estar de moda. 

Aquesta memòria col·lectiva no sempre funciona bé. Repetim errors...
Repetim i de vegades la imaginació es fa real, malgrat que nosaltres no ho volíem. Llavors, quina és la frontera entre la realitat i la imaginació? Aquest és un altre dels temes. Com les persones sabem que estem transitant per una realitat o per un somni. En aquest plantejament es nota molt la influència de Jorge Luis Borges. Què hi ha de realitat en el somni i què hi ha de somni en la realitat? En el relat hi ha un moment en què la protagonista es pensa que continua controlant el que està fent, però de fet no sap si el que li passa ho imagina o és real.

Tornem als somnis i al control.
Sí. Et tanquen a la presó, et posen un xip de control, et prohibeixen tota mena de coses i penses que allò no pot ser real. En el fons, dintre d’aquest món imaginat, hi havia també els presos polítics. En el moment d’escriure la història hi havia tota una sèrie de líders polítics que per tirar endavant un projecte eren a la presó. I el relat reflecteix aquesta situació. 

De fet, crea la Federació catalana.
Posats a imaginar-nos un futur, ho vaig fer en petites unitats culturals i en aquest cas, està la Federació Catalana. Ja existeix, si més no, en la literatura. Encara que tingui una cúpula protectora al damunt perquè ens hem de protegir de tota mena de virus que es diu que ens venen, tant si són reals com si són imaginaris.

Vostè ja havia fet ciència-ficció oi?
La meva primera novel·la de ciència-ficció va ser Grafèmia, l 'any 81. Anava d’un personatge que justament escampa virus pel món, un virus que serveix per sotmetre la població a un control estricte. Jo sortia del franquisme i m’imaginava el que havíem viscut, m’imaginava el Fahrenheit, el Bradbury, però ningú no podia imaginar que l’any 2020 hi hauria una pandèmia com la que estem vivint. Això formava part de les pel·lícules.

Com casa la ciència-ficció amb el gènere negre?
Tant l’Àlex Martín com la Teresa Solana tenien molt present que és la primera vegada que es publica en català una antologia d’aquest tipus. I van pensar que el temps de pandèmia era un bon moment per plantejar-se quines són les fronteres dels gèneres. Sembla que ciència-ficció i novel·la negra transitin per horitzons paral·lels, cadascú amb els seus lectors. Aleshores, s’han trobat en una situació de confinament, en què els crims continuen existint. I ho trobo molt interessant perquè de fet els gèneres populars el que busquen és connectar amb els lectors, des dels més intel·lectuals fins als més senzills, però sobretot, fer pensar la gent.

 

«Fer pensar la gent és fonamental en el món en què vivim, que es faci preguntes. I aquesta és la missió de la ciència-ficció».

És un dels objectius de la ciència-ficció?
Fer pensar la gent és fonamental en el món en què vivim, que la gent es faci preguntes i, especialment, que prengui posicions sobre el que vivim i sobre el que ens espera. I aquesta és la missió de la ciència-ficció. Alertar, plantejar hipòtesis i davant d’aquestes hipòtesis preguntar, tu què faràs? O, tu no faràs res? 

Precisament en el seu relat diu que la gent ja no protesta, ja no fa res. De fet, en la vida real tampoc protestem gaire.
En la història de la humanitat hi ha alts i baixos. No podem estar el cent per cent del temps crispats o al carrer. De tant en tant hem de sortir a la superfície a respirar. Sortim i després ens tornem a immergir i tornem a lluitar contra els elements.

També colonitza en ‘Els crims del núvol’.
La humanitat sempre ha colonitzat. És el poderós que s’apropia del territori, del més feble, que planta la seva bandera i obliga que tots siguin com ells. Aquesta és una de les amenaces que tenim, d’anar a dir als altres com ho han de fer, com han de pensar o criticar el seu estil de vida, que és tan legítim com el nostre.