Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
Diari
Comercial
Nota Legal
  • Síguenos en:

Maria de la Pau Janer: «Les guerres no neixen d’una història d’amor»

Després de set anys sense publicar, l’escriptora torna amb ‘Tots els noms d’Helena’, una novel·la en què dona veu al personatge de l’antiguitat i que presentarà dijous vinent al Círcol de Reus, de la mà de Coia Valls

| Actualizado a 20 noviembre 2022 15:08
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

L’Eva és una actriu que interpreta Helena de Troia, personatge que la té atrapada. A més a més, sembla que les circumstàncies de la mítica dona s’apoderen d’ella i de la resta de l’elenc, que haurà d’afrontar doloroses situacions. Passat i present, mite i realitat, antiguitat i contemporaneïtat s’entrellacen a Tots els noms d’Helena (Columna/Destino), la nova novel·la de Maria de la Pau Janer, que arriba després de set anys sense publicar. L’autora, que va visitar recentment la Llibreria Adserà de Tarragona, la presentarà dijous dia 24 al Círcol de Reus.

Quants noms té Helena?

En té molts. De fet, la novel·la té molts noms perquè hi ha moltes dones que giren entorn d’Helena i que, en part, també són ella, des de l’actriu que la representa, L’Eva, a la seva doble, la Chiara, que també està subjugada per la seva màgia. Però, d’altra banda, crec que totes les dones, es diguin com es diguin, en algun moment podem ser Helena, aquesta dona tan escindida entre dues parts.

Esparta i Troia.

Sí. Dividida entre mons diferents, en una guerra en la qual tots els morts els ha de plorar perquè tots són seus, els de la terra d’origen i els de la d’acollida. Dividida entre dos grans amors...

Dos o tres?

En realitat, tres.

Hèctor és millor que Paris?

Paris és l’etern noi, que sempre voldria fer el que li vingués de gust. En canvi, Hèctor és un home forjat, molt més madur, disposat a sacrificar-se pel seu poble, és l’home educat per ser príncep. Per a mi és una figura més atractiva, encara que és la meva versió.

Li dona veu a una dona que no en té.

No. Helena de Troia no té veu malgrat ser un personatge molt poderós i complex. A la Ilíada apareix poc i és per mostrar-se poruga, la insulten i la tracten de culpable. Sempre han parlat d’ella els homes i poc.

I malament.

En realitat, ella no va estar la causa de cap desastre, sinó l’excusa perquè les guerres no neixen d’una història d’amor, sinó de l’ambició humana, del desig de posseir, de destruir. A Helena la van utilitzar per amagar l’ambició dels uns i els altres perquè els grecs volien aconseguir aquesta ciutat llegendària. Com va patir tot això? Com se sentia quan l’acusaven, quan enyorava casa seva i, alhora, els troians la rebutjaven?

$!Maria de la Pau Janer: «Les guerres no neixen d’una història d’amor»

En consonància, als personatges actuals també els fa patir molt.

És com si la força de la guerra i de tants herois caiguts arrossegués els actors. Com si la història condicionés la seva vida real i quotidiana. Es donen una sèrie de situacions estranyes que escapen al seu control.

La ‘Ilíada’ és fàcil de llegir?

No. Però és bellíssima i pot semblar estrany perquè és un poema de guerra. Les llegendes diuen que el conflicte va durar deu anys i la Ilíada se centra, sobretot, en la mort d’Hèctor a mans d’Aquil·les. Què té de bonic? En situació de guerra és quan surten les grandeses i les misèries humanes, més al límit. Una guerra treu el millor i el pitjor dels éssers humans. Quan la llegia em sorprenia que una obra que té tres mil anys sigui tan vigent.

Ucraïna, Palestina, Síria...

Amb les guerres que toca veure i viure... Són el mateix. Els mateixos sentiments, les mateixes pors, la mateixa pena per la separació, el dolor per la ciutat que caurà, per les cases que es perdran, per la vida trencada. Ara ho podem veure amb els ucraïnesos. La humanitat no n’ha après gens. I, d’altra banda, a la Ilíada surten uns moments molt bells, de grandesa humana, de capacitat de ser bo, de ser generós enmig del desastre, que realment commouen. No m’estranya que sigui d’aquests llibres cabdals que formen part dels inicis de la civilització d’Occident.

$!Maria de la Pau Janer: «Les guerres no neixen d’una història d’amor»

També trenca amb el mite de l’odi entre dones.

És el gran tòpic que sempre arrosseguem i arrossegarem i segurament ens l’han posat els homes. Jo no dic que no passi, òbviament no som santes ni volem ser-ho. Però m’agrada molt més quedar-me amb la cooperació entre dones, amb la complicitat, posar-se en la pell de les altres dones perquè podem entendre el que els passa. I a les meves novel·les sempre intento posar aquesta mirada.

Què hi ha de veritat en Helena?

En realitat, no se sap si va existir mai, igual que Paris o Hèctor. Ni tan sols Troia. No s’han trobat les runes. Fins i tot es dubta si va existir Homer. Però en el fons és igual perquè formen part de l’imaginari col·lectiu, de la nostra mitologia que parla de deus, herois i semiherois. No importa tant si les coses han passat com si creiem que han passat. Perquè si ens ho creiem, canvien la vida de la gent. En el cas de l’Helena de Troia, ha marcat tota una civilització.

Paris és l’etern noi, que sempre voldria fer el que li vingués de gust. En canvi, Hèctor és un home forjat, disposat a sacrificar-se pel seu poble

Què hi ha de Menelau o Agamèmnon?

Al Museu d’Atenes vaig visitar la màscara funerària d’Agamèmnon. Tot i haver passat tants anys, tenia cara de malvat, encara que no saps fins a quin punt és fidel a les seves faccions. Es conserva aquesta màscara i també relats orals anteriors al moment en què es data Homer.

Helena de Troia ha marcat tota una civilització i a vostè, li ha marcat la novel·la?

La vaig començar a escriure abans d’una sèrie de circumstàncies que m’han tocat viure. Vull dir, va haver-hi una interrupció molt bèstia a nivell personal i després la vaig acabar. Tots els noms d’Helena m’ha marcat molt la vida pel moment en què l’he escrita, per com estava jo mentre l’escrivia i per la intensitat que hi he posat. Sempre diem que la novel·la que ens agrada més és l’última, perquè és com l’última criatura. No sé si serà la que m’agradarà més sempre, però sí que tindré un afecte molt especial per tot el que va significar de buidatge personal, d’abocar-hi moltes emocions i sentiments.

Comentarios
Multimedia Diari