María Solar: «La culpa social és demolidora amb les dones»

Un crim relaciona per sempre més dues dones. ‘La culpa’, de la periodista i escriptora María Solar, publicada en català i en castellà per Contraluz, és la història d’una obsessió i d’una amistat tòxica. Un thriller psicològic que sorprendrà el lector fins a l’última pàgina.

Quina és víctima i quina botxí?
En aquest llibre les fronteres entre el bé i el mal són difuses, com en la vida real. Hi ha molta monstruositat. Tot i que hi ha monstres que a vegades pots comprendre. Llavors, elles tenen culpa, han fet coses tremendes, però això no impedeix que entre ambdues s'estableixi una relació d'amistat, encara que molt tòxica. Sempre es parla dels amors tòxics, però no de les amistats tòxiques i n'hi ha. En aquest cas, les protagonistes estan atrapades per a tota la vida per un crim que van cometre juntes, per un favor que una li va fer a l'altra. És a dir, una ha matat per l'altra, la qual cosa no les permet, en tota la seva vida, separar-se, encara que vulguin i que sigui una cosa que les està posseint. Per a mi, clarament la víctima és Mirta, encara que ella té la seva pròpia responsabilitat.

Diria que Marcela està enamorada de Mirta?
No. Per a mi no és una relació de dues dones que s'estimen, sinó que és una relació d'amistat per a tota la vida i que, en el fons, Marcela és una autèntica psicòpata de manual. Et pots ficar en una relació amb algú de la qual no et pots escapar. Si t'han fet un favor enorme, això ho deuràs tota la vida i qui t'ha fet el favor necessitarà que tota la vida depenguis d'aquesta persona. Elles, de cara a la societat donen una imatge i dins, tenen aquesta misèria.

D’alguna manera són víctimes del patriarcat?
També. La novel·la es titula La culpa perquè apareixen moltes i en són molt transversals. Crec que hi ha una cosa que és la responsabilitat, que és diferent de la culpa. Elles són responsables dels actes de la seva vida, alguns molt terribles i altres molt valents. Però després, hi ha una culpa social i, encara que també afecta els homes, amb les dones és demolidora. Les dones som les cuidadores, les que sempre estem en dubte pel nostre honor, les que hem d'aparentar en l'amor i en la vida potser el que no som. Elles, si no fossin dones, en algun moment no estarien vivint les situacions que viuen, que són decisives. Perquè en aquest llibre apareixen abusos sexuals...

Violència de gènere...
... Nenes que pel fet de ser dones han de fer-se càrrec de tot el treball de casa. Apareixen dones que són jutjades quan tenen èxit per si es comporten com a homes en el sexe, per si tenen moltes parelles o si estan donant una mala imatge. Hi ha molta culpa social i si es pensa, és tan antic com abans de les religions. És a dir, el pecat original de la religió cristiana el porta Eva, la qual cosa vol dir que ja neixes amb un pecat i si no et bategen immediatament, et mors, te’n vas als llimbs i els llimbs ja no hi són.

Però Amanda hereta aquesta culpa, que no li corresponia.
Per a mi Amanda és el vehicle per a explicar la història principal, que és el cor. De fet, el llibre són gairebé dues novel·les, l'una dins de l'altra. Una és més literària i molt reflexiva, d'aquestes que els lectors subratllen línies i se les emporten a la seva vida i l'altra és molt més un thriller. Amanda és la que viu una gran transformació en conèixer la història d'aquestes dues dones. I hereta les seves culpes perquè no sols està heretant els diners. Finalment, pren decisions que l’apropen a elles i la situen en un terreny de culpes. Jo crec que sí que hi ha culpes socials i es poden heretar, fins i tot familiars, d’algun acte d’un avantpassat i que marca a tota una família, com en qualsevol crim. Elles són molt valentes també, són dones intel·ligents, arriscades, que són capaces de triomfar i de tirar endavant, però és de cara a fora i després, dins tenen aquesta relació tan terrible.

Marxen molt lluny per començar de zero.
Necessitava que elles fugissin i portar-les a una terra d'oportunitats. Elles fan creu i ratlla, com tanta gent. Els que van emigrar a qualsevol part del món arriben a una terra on poden començar de zero. I en aquest context on elles entren, hi ha lladres, assassins, gent que busca una oportunitat nova, hi ha qui escapa d'alguna cosa i hi ha qui no. Crec que l'Argentina ho permetia. Hi ha vincles molt potents amb Llatinoamèrica i especialment, amb l'Argentina. Nosaltres, a Galícia, l’anomenem la cinquena província.

Amanda també té els seus propis problemes.
Quan vaig escriure el llibre, per a mi les protagonistes i el cor de la novel·la eren Marcela i Mirta, però molts lectors es queden amb Amanda, perquè és una mica diferent del que cal ser avui dia. Vull dir, ella no té grans ambicions, no projecta per Instagram i per les xarxes una vida que no té. Està vivint un desamor d'una manera amarga. És una persona que, a vegades, creu que no fa el que ha de fer a temps, però en conèixer la història de les dues protagonistes, es va transformant i al final ha de prendre decisions molt importants. Amanda és una persona lleial, una persona que encara que cometi actes terribles té la seva moral, la seva lleialtat i aquest llibre et fa situar en els límits, en les preguntes d'on està el bé i el mal i què faries tu en aquesta situació. Al final, Amanda m'ha sorprès a mi mateixa.

Què destacaria d’aquesta obra?
Jo he escrit aquesta novel·la en gallec i per a mi és important que surti a altres idiomes, al castellà i al català i que jo continuï partint de la meva llengua. Perquè no és gens fàcil. Jo tinc pràcticament tots els llibres traduïts al català, al valencià, al castellà i a altres idiomes, però escriure en una llengua minoritzada és una aposta i és lamentable que no ens coneguem més entre els escriptors i les literatures que tenim a Espanya. Hauríem d'estar moltíssim més pròxims.