Nickolas Butler: «Hi ha una pandèmia de metamfetamines a l'Amèrica més rural»

La vida del Cole, el Bart i el Teddy, propietaris d'una petita constructora, canvia radicalment quan reben la proposta d'una advocada rica, que els demana construir, contra rellotge, una casa a la muntanya. Si aconsegueixen aixecar-la en els terminis acordats, tindran més diners dels que mai s'han pogut ni imaginar. Davant la perspectiva, els tres protagonistes comencen una cursa contra el temps i contra ells mateixos, plena d'angoixa i de destrucció que farà perillar, fins i tot, la seva integritat física. És la novel·la Bona sort, del nord-americà Nickolas Butler (Edicions del Periscopi), qui recentment la va presentar a Barcelona. Amb traducció de Marc Rubió, és un relat que parla de classes socials, del llunyà somni americà i d'un sistema, el capitalista més agressiu, implacable amb els més desfavorits. Aquesta periodista va conversar amb Butler amb traducció simultània de l'ampostí Yannick Garcia.

Acceptaria un tracte com el que proposen als seus personatges?
Si m'hagués trobat, segur que sí, crec que faria el mateix que fan ells en aquesta situació. D'aquests tres personatges, jo soc una mica com en Teddy. Estic casat, tinc fills i m’imagino viure en un món en què cada cop et sents menys benvingut. Si no tingués cap altra sortida per poder garantir el futur dels meus fills, segur que em plantejaria, si més no, acceptar un tracte com aquest.

Podem parlar de cobdícia. Però, més que cobdícia, ells somien canviar de classe social...
Hi ha les dues coses. És a dir, per una banda, hi ha ambició i per l’altra sí que hi ha una mica d’avarícia també, de cobdícia. Tots contemplem les xarxes socials i veiem persones que viatgen més que nosaltres o que tenen cases més boniques i cotxes de luxe. I aquestes imatges que la gent penja de si mateixa sempre són felices. Per tant, concloem que si tenim més diners, en certa manera això ens farà més feliços.

Com és de fina la línia?
És molt fàcil passar de l’ambició, que pensem que pot ser una característica positiva i caure cap a l'avarícia, que seria un tret més negatiu, que em sembla que és això el que els passa a aquests personatges. En part, aquesta era la meva intenció. Volia que els lectors tinguessin aquesta sensació. És a dir, en qualsevol moment, durant la novel·la, aquests homes podien prendre la decisió adequada, la més ètica i allunyar-se d’aquest projecte. En canvi, no ho fan. Cada vegada continuen prenent la decisió incorrecta. I, per tant, el que esperava és que això generés una sensació de por, de pànic, d’ansietat en el lector per continuar girant fulls i llegint, per descobrir si al final fan la cosa correcta o els passen coses dolentes.

 

 

De fet, els tres personatges per separat s’adonen que allò no funciona. Però cap dels tres ho deixa córrer.
Arriba un moment en què estan tan implicats en el projecte, tots tres personalment, s’hi han esforçat tant i cada cop s’estan acostant més a aquest termini, estan tan bolcats en això que, evidentment, pensen que val més acabar-ho, tot i que els seus cossos estan fallant i cada cop més s’estan tornant addictes a les drogues. Per mi, un bon relat moral funcional així. És a dir, has de posar els personatges al límit, en situacions en què podrien decidir fer les coses adequadament, però no ho fan.

Això representa que el somni americà només és per a una part dels ciutadans o és irreal per a tothom?
Estem arribant a un moment en la història nord-americana en què la gent s’adona que el somni americà cada cop està més lluny. És més difícil d’obtenir del que podia haver-ho estat per als nostres pares i els nostres avis. T’has de pagar la teva cobertura sanitària, has de pagar l’ensenyament dels teus fills i això cada cop està costant més, és menys factible. Per tant, ens trobem en aquesta situació en què hi ha certa gent que s’adona que aquest somni americà sempre havia estat una mentida o un miratge i moltes més persones, senzillament, estan en un estat de negació. Si el somni americà no és una realitat, doncs potser els americans no som tan excepcionals com pensem. Potser hauríem de fer alguna cosa per canviar el nostre govern o la manera en què vivim, cosa que és dificilíssima. 

 

«En qualsevol moment, durant la novel·la, aquests homes podien prendre la decisió adequada, la més ètica i allunyar-se d’aquest projecte. En canvi, no ho fan. Cada vegada continuen prenent la decisió incorrecta»

Tot es redueix als diners?
Com a novel·lista, em resulta molt interessant pensar en el conflicte. Un dels meus professors sempre deia que la manera d’escriure ficció literària bona és que personatges bons es comportin malament. I si penso en el que passa en el sector de la immobiliària o en l’economia nord-americana, la població més pobra està sent expulsada dels seus barris, dels seus pobles on han viscut tota la vida perquè hi arriben els rics i construeixen grans mansions i fan pujar els impostos. Això genera conflicte i la possibilitat de construir grans cases per als més rics, també genera conflicte. 

La gent marxa a viure a les zones rurals?
Hauria de ser-te molt honest en aquesta qüestió. El que estem veient, sobretot durant i després de la pandèmia, és que hi ha certes persones de les zones metropolitanes dels Estats Units que es traslladen a destinacions rurals atractives. És clar, també hi ha moltes parts de l’Amèrica rural on ningú que tingui diners va allà ni que el matin. No estic dient que hi hagi una diàspora general i tothom se’n vagi a Kansas o a Dakota. La gent que té molts diners no hi va a aquests llocs perquè, evidentment, no troben els mateixos interessos. En canvi, Jackson, a Wyoming, per exemple, és una comunitat molt exclusiva, hi ha grans urbanitzacions, un munt de famosos que hi viuen per allà. El paisatge és imponent també. Per tant, sí que hi ha un atractiu.

 

«La població més pobra està sent expulsada dels seus pobles on ha viscut tota la vida perquè hi arriben els rics, construeixen grans mansions i fan pujar els impostos. I això genera conflicte»

Alhora, planteja una zona rural molt dura, que per moments se’ls gira en contra. És tan difícil a vegades?
Una cosa que té aquest llibre i aquesta casa en concret és que estan allunyats de la comunitat. Per tant, és un cas una mica excepcional. Personalment, visc en un poble que es diu Oakley, a Wisconsin i en el passat mai de la vida podries haver pensat que era una destinació atractiva per a la gent amb diners. No obstant això, sobretot a partir de la Covid-19, que es pot treballar a distància sempre que hi hagi bona connexió a internet, doncs hi ha gent de diferents ciutats que si bé no es podien permetre una bona casa allà, sí que poden venir a Oakley, on tenen una casa enorme per un preu molt menor. Per tant, sí, això ho estem veient fins i tot on visc jo.

Dels tres personatges, el Teddy és el més fort o el més real?
Haig de confessar que a mesura que escrivia la novel·la no necessàriament era conscient del fet que el motiu pel qual en Teddy sobreviu o fins i tot acaba tenint èxit no és tant per la persona que és, sinó perquè està envoltat d’un col·lectiu, d’una comunitat, té una parella, té fills, va a l’església. És a dir, hi ha altres coses que el motiven més enllà dels diners.

 

«Potser als EUA ara mateix ens centrem massa en els diners, en la roba que portem o en com ens veu la gent i menys en el fet de ser membre d’una comunitat o de formar part d’un paisatge»

I en Bart i el Cole?
Per motius molt senzills, busquen aquesta prima que els han promès. El Cole vol que el vegin com a líder de la seva comunitat i en Bart pensa en aquests diners com una possibilitat de sortir de la construcció. En el cas del Teddy, l’única cosa que intenta és proporcionar un futur per a la seva dona, pels seus fills. I el motiu pel qual han d’acabar aquesta casa és perquè en Teddy acaba demanant favors a la gent del seu entorn, que l'ajuda. I això m’agrada. Em sembla que és un llibre que parla de la importància de la comunitat.

Com és d'important aquesta comunitat a la Nord-amèrica actual?
Que et puguis permetre una gran mansió en un lloc molt ric no vol dir que formis part d’aquella comunitat. I em sembla que això és un problema en la societat nord-americana ara mateix. Gary Snyder, el gran poeta americà, deia que l’esperança dels EUA era que tothom pogués quedar-se al seu poble o al barri on va néixer perquè si no, no es podria salvar la terra d’aquesta destrucció que estem generant. Una altra manera de pensar-hi seria preguntar-nos per què volem plantar un arbre en un barri del qual marxarem d’aquí a un any o d’aquí a cinc anys. El motiu de plantar arbres és perquè ens importa el futur d’aquell lloc. Volem veure'l créixer en el pròxim mig segle. Potser als EUA ara mateix ens centrem massa en els diners, en la roba que portem o en com ens veu la gent i menys en el fet de ser membre d’una comunitat o de formar part d’un paisatge.

 

«Si no tingués cap altra sortida per poder garantir el futur dels meus fills, segur que em plantejaria, si més no, acceptar un tracte com el de la novel·la»

Són habituals les metamfetamines entre la classe obrera o són casos aïllats?
És veritat que hi ha una epidèmia de metamfetamines als EUA i concretament a l’Amèrica més rural.

Per què?
Perquè és una droga barata i és bastant fàcil de fabricar. Hi ha moltes comunitats rurals en què l’economia fa molt temps que està declinant, potser fa tota una generació que va a la baixa. Hi ha persones en aquestes comunitats que no poden optar a feines ben remunerades. La gent no té la sensació ni d’orgull ni de dignitat i, per tant, una droga els dona una forma d’escapar d’aquesta realitat. En el cas d’aquest llibre, els personatges fan servir les metamfetamines com una eina per aconseguir el seu objectiu. Evidentment, ara no diré que això passa sempre perquè em sembla que no seria real. Però sí que de vegades succeeix. Un exemple, si parlem del sector de camions als EUA, estem parlant de persones que han de recórrer llargues distàncies per portar els seus productes d'Amazon o de Walmart i estic segur que hi ha camioners que prenen metamfetamines per estar desperts i treballar constantment.

 

 

'Bona sort' està basada en fets reals...
Aquest llibre està basat en una història real que em va explicar fa uns anys un amic meu que treballava precisament en una casa d’una multimilionària i la propietària va oferir a tots els paletes una prima de 15.000 dòlars si eren capaços d’enllestir la casa abans. El meu amic em va dir que ni amb totes les amfetamines del món podrien haver enllestit aquella casa en tres setmanes. I el que se’m va quedar d’aquell comentari és que com a mínim s’havia plantejat prendre’s aquella droga per poder acabar la feina.

Vostè, què li va dir?
Res, senzillament vaig escoltar la història, l’anècdota i d’allà vaig treure alguna cosa. Estic convençut que passa, potser més del que podríem sospitar.

La novel·la és la història d'una tragèdia.
Sí. I espero que no sigui una tragèdia el fet d’expressar els Estats Units tal com són. Potser sí que estem en les últimes etapes del capitalisme, fa la sensació que estem avançant cap a una tragèdia en certa manera també a la societat. No ens estem cuidant gaire del planeta, acabem de patir una pandèmia, és possible que ara entrem en una guerra i no tenim una economia sostenible. És un moment molt nerviós, de molta tensió i això ho reflecteix el llibre.

 

«El somni americà cada cop està més lluny. És més difícil d’obtenir del que podia haver-ho estat per als nostres pares o avis»

He llegit que es va posar els mateixos terminis que els personatges. Com va anar?
Doncs, no va ser l’època més sana de la meva vida. No prenia metamfetamines, però treballava constantment en el llibre i a un ritme molt més frenètic del que seria habitual. Alhora, en aquella època, mentre escrivia, feia la gira promocional del llibre anterior, Algo en lo que creer, per la qual cosa, mentre viatjava arreu del món, cada minut que tenia el dedicava a escriure aquest llibre. A més a més, per entrar en la mentalitat d’algú que va col·locat de metamfetamines bevia litres i litres de cafè per tal de tenir la freqüència cardíaca alterada.

Què va passar?
Vaig parlar amb gent que s’havia drogat i m’havien explicat com era l’experiència amb metamfetamines. Em van dir que era com estar estirat en un sofà, però viatjant a 10.000 quilòmetres per hora. Volia replicar aquesta sensació frenètica d’estar col·locat, entre suat i desesperat i em va deixar baldat. Aquesta és la realitat.

 

«Si parlem del sector de camions als EUA, de persones que han de recórrer llargues distàncies per portar els seus productes d'Amazon o de Walmart, estic segur que hi ha camioners que prenen metamfetamines per treballar constantment»

Com estan vivint la invasió russa d'Ucraïna?
No puc parlar en nom de tots els americans, evidentment, però sí que et puc dir que la meva família i els meus amics estem vivint aquesta guerra com molts dels espanyols que he conegut en aquest viatge. És a dir, tot just ara sortíem de la pandèmia i tothom ja estava prou cansat, prou destrossat emocionalment. Teníem ganes d’una etapa pacífica, relaxada, per viatjar i anar al teatre una altra vegada i ara ens arriba aquesta guerra tan agressiva. Alhora, ens plantegem qüestions que no havíem hagut de plantejar-nos potser en dues generacions. Podria dir-te que als Estats Units tenim el cor destrossat per tot el poble ucraïnès. Però, com pots ajudar a algú sense generar un conflicte superior? Fins a quin punt Putin està disposat a anar? Són preguntes que encara no tenen resposta. Jo soc pare de dos fills que veuen  les notícies i em pregunten què està passant al món. No poder-los donar una resposta clara és una sensació molt incòmoda.

Quant al títol, 'Bona sort'?
Això espero, que tindrem bona sort. El capitalista que tinc a dins em diu que segur que la gent que compri aquest llibre tindrà bona sort.