Pep Puig: «Altafulla és el paisatge de la meva joventut»

El moment d’impàs entre la infantesa i l’edat adulta, la descoberta del cos, de l’amor, en un estiu marcat per una tragèdia. Aquest és el rerefons de la novel·la Caminant junts per la lluna (L’Altra Tribu), de l’escriptor terrassenc Pep Puig qui actualment resideix a la Nou de Gaià (Baix Gaià).

Per què pensa amb Altafulla com escenari?

És el paisatge de la meva infància i joventut. Sóc de Terrassa, però, com tantes famílies, quan acabava el juliol anàvem amb els pares a estiuejar a Altafulla. Conec el territori i també vaig tenir les meves colles i aventures a Altafulla.

La novel·la comença amb una catàstrofe.

La història comença i acaba quan un llamp, que cau de manera sobtada, dóna per finalitzada la infància i la primera adolescència d’una colla d’amics. Però, abans d’arribar fins a aquest tràgic moment, el lector retrocedirà a principis d’agost per comprendre que tot el que passa abans de la descàrrega és absolutament transcendent i té el valor de les últimes coses.

El lector tindrà l’esperança que el desenllaç no sigui aquest?

Al final, el llamp torna a caure, però segurament cau d’una manera diferent de com ho ha fet al principi, ja que el lector ha conegut als personatges i se’ls ha començat a estimar. D’alguna manera, pot tenir l’esperança que el llamp caigui d’una altra forma. En tot cas, les coses són diferents quan les coneixem, abans de conèixer-les i un cop les hem conegudes.

El valor de les últimes coses és transcendental.

Cada conversa, cada mirada, cada aventura... seran les últimes, almenys, per a un d’ells. Segurament, també per a tots els nois i noies que protagonitzen la novel·la perquè el llamp delimita la frontera on les coses s’hauran acabat. Al final de la infància o de l’adolescència no hi ha un llamp, però moltes vegades hi ha un límit, i un cop el creues estàs a l’altra banda.

El narrador és un dels nens protagonistes.

És l’amic íntim del nen a qui li cau el llamp. A més, s’enamora de la seva germana. Més enllà, és un triangle amorós entre un germà i una germana i un amic en comú, i tot el que senten entre ells quan s’acosta el final de l’estiu. El Marcel s’enamora de la Guida, i ella una mica del Marcel. En canvi, de l’Enzo, a poc a poc, anem descobrint que té sentiments ambigus cap al Marcel. Per tant, li dol i li molesta que el seu amic íntim i la seva germana estimada, paral·lelament i d’una manera secreta, tinguin la seva història d’amor. És un triangle de tres nens que es fan grans, i totes les aventures de la novel·la tenen el contrapunt d’allò que no es veu.

Quina importància tenen els germans dels protagonistes?

El germà del narrador té una relació molt estreta i bonica amb ell, així com l’Enzo i la Guida. Els germans fan el paper de l’amor pur, més autèntic, de confidents...

En el llibre diu: «Als amics no els hi cal dir gran cosa per estar bé junts». Quin paper hi juguen els silencis?

Les amistats de quan som nens no estan basades en les converses, els diàlegs, les discussions... sinó que estan basades en el pell a pell, és a dir, estàs bé amb l’altre perquè estàs bé, i anem junts amb bicicleta, vas a buscar crancs, mires unes nenes i elles et miren a tu... Tot això no necessita massa diàleg, simplement necessites sentir que estàs bé. Els protagonistes són amics des de petits, saben que entre ells hi ha un amor profund... És un moment en què tot és més espiritual que no pas verbal.

Les cartes que s’envien l’Enzo i el Marcel també són importants.

Corresponen a aquesta part que no hi és quan estàs amb els amics. El dia a dia d’un estiu no et permet parlar de coses profundes, i les cartes corresponen a l’hivern, la part no visible. Per primer cop, es poden expressar i dir coses que no dirien mai en directe. Temps enrere, les cartes estaven emmarcades en un context de distància, entre el moment que s’escrivien i el que es rebien, això et permetia ser una mica més agosarat per dir segons quines coses. A través de les cartes, endevinem una certa atracció i un cert enamorament d’un nen cap a l’altre, i que no és molt evident.

A través de les cartes l’Enzo s’expressa amb més llibertat.

Les persones que els agrada escriure, callen perquè són tímides o perquè el món els violenta. En canvi, en l’espai de silenci i d’intimitat que dóna una carta, i l’escriptura, expressen el que porten dins. L’Enzo és una persona tranquil·la, callada, temerari de vegades, irònic... tot això ho expressa en el moment d’intimitat en què escriu les cartes.

Com a la realitat, en la mateixa colla hi ha nens que maduren abans que altres.

És el que passa sempre a les colles, que n’hi ha que van més avançats i d’altres que encara sembla que siguin nens. En aquesta colla, hi ha un nen que té aspiracions de persona adulta i un parell que no tenen gens de ganes de fer-se grans. Són nens que creixen i que experimenten, a la mateixa pell, la dificultat de créixer i les contradiccions que suposa això, ja que entren en un món estrany i no tan endreçat com ells creien. Observen el món dels adults amb perplexitat.

Els adolescents d’avui en dia són com els de la novel·la?

Crec que són els mateixos, però la diferència són les peripècies i les aventures que viuen. Ara, tenen mòbil i tauleta però, pel que fa a les seves intimitats, i el que els hi passa per dintre, són semblants perquè els joves de dotze i catorze anys que han llegit el llibre, hi han connectat.

Considera que és la seva primera obra juvenil?

No. És protagonitzada per joves i amb certes concessions perquè sigui una lectura fàcil i àgil. No crec gens en la literatura juvenil perquè penso que els joves han de poder llegir qualsevol cosa, i amb un bon bagatge lector, ho poden fer. Per tant, crec amb la literatura que poden llegir joves i adults.