Pep Puig: «No hi ha pitjor enemic que un mateix»

El Marcel i l’Edu emprenen un duel per l’amor d’una dona, la Marie. Ambdós arriben, en diferents moments, a una Altafulla buida de turistes, a l’hivern, amb el mar com a paisatge omnipresent. Dos solitaris, exiliats de si mateixos que a poc a poc entraran en contacte amb els habitants de baix-a-mar per formar part de la seva vida. El Marcel, l’Edu i la Marie són els personatges principals d’El mar de cap per avall, de Pep Puig, de l’Altra Editorial. Una història que transita entre el thriller i la tragicomèdia i que és candidata a guanyar el Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any. L’obra guanyadora rebrà 25.000 euros i els tres finalistes es donaran a conèixer el pròxim 21 de desembre. El mar de cap per avall es publica uns mesos abans que TV3 estreni Cucut, sèrie basada en la també novel·la de Puig, La vida sense la Sara Amat, que es va endur el Premi Sant Jordi el 2015 i de la qual ja existeix una pel·lícula, dirigida per Laura Jou.

‘El mar de cap per avall’ és una novel·la molt negra.
És fosca, però hi ha molt d’humor. És molt humana i, per tant, conté tota la contradicció de l’ésser humà. I és tèrbola perquè l’ésser humà és tèrbol, encara que aquesta negror va acompanyada de comèdia.

Torna a Altafulla. Té alguna cosa en comú amb el Marcel?
La història inicial del Marcel és la meva, la d’una persona que s’acaba de separar i va a Altafulla. Jo estiuejava amb la meva família quan era nen. Els meus pares es van enamorar de seguida del passeig, d’aquesta renglera de cases tan bonica i cada any repetíem. A El mar de cap per avall el narrador també se separa i s’exilia a Altafulla per passar la convalescència sol, acompanyat d’un paisatge. Només sent nostàlgia del que acaba de perdre. Troba a faltar el seu fill i per fer aquest dol necessita molta soledat, que ningú l’emprenyi.

 

 

No acaba de trobar la soledat.
Troba el mar, que és un bressol que l’acompanya, ple de memòria. És una bona soledat, però a poc a poc es va trobant amb els diferents personatges de baix-a-mar, amb aquests solitaris empedreïts, fins que es creua amb una família, amb la qual estableix una connexió immediata i un enamorament quasi espiritual.

Malaltís?
Primer espiritual. La malaltia ve després, sempre. De fet, ell sent que s’enamora de la dona, però al mateix temps se li planteja el dilema de què fer amb aquest sentiment, tenint en compte que és amic del marit i que s’estima els seus fills. I en principi, la seva intenció és deixar-ho així, no tant per una qüestió moral, sinó perquè creu que les històries d’amor són més maques abans de començar que quan comencen. Una mica com les primeres històries d’amor que vivim, que estan fetes més de somnis i d’il·lusió que de realitat. Fins que un dia, un any després, es creua amb l’Edu, un foraster, i té la sensació que acaba de creuar-se amb ell mateix, per la qual cosa li venen ganes d’acostar-s’hi. 

És ambivalent.
Sí. I aquí comença el duel, segurament entre dues maneres d’entendre el món. Un duel d’anada i tornada perquè és un alter ego, ja que no hi ha pitjor enemic que un mateix. És millor conèixer un tercer, que un mateix, perquè aleshores és quan comença el conflicte. En aquest cas, l’Edu, l’home que arriba, és un músic de jazz, un animal ferit i, per tant, algú perillós, aparentment sense passat, en principi menys disposat a contemplacions que el Marcel. I com el narrador un any abans, passa pel procés semblant, coneix la gent de baix-a-mar, donant peu a aquest encreuament amb la Marie.

 

«Les primeres històries d'amor que vivim estan més fetes de somnis i d'il·lusions que no pas de realitat».

Com als personatges, a vostè li agrada baix-a-mar?
Sí, si estàs en pau amb tu mateix, és un lloc molt bonic per viure-hi. A l’hivern té molt d’encant, sense estiuejants, amb els camins i les olors després de la pluja... El mar i baix-a-mar són un personatge més de la novel·la. És un territori que t’invita a un diàleg permanent, sobretot si has passat la teva infantesa aquí. 

A la novel·la es diu que Altafulla és un no-lloc. Com definiria un no-lloc?
Un lloc al qual t’escapes de la inèrcia i de la vida de cada dia. Un lloc descontextualitzat, fora de les coordenades d’espai-temps habituals que et pertocarien i Altafulla té aquest batec de no-lloc. Aquí hi ha molts solitaris que han sortit d’aquesta inèrcia de les presses i que han decidit aturar-se. Llavors, primer és un no-lloc i amb el temps, si t’hi vas fent, es pot convertir en un lloc.

Albert Camus és un altre personatge?
L’Albert Camus és com el Marcel, molt mediterrani. I a més a més ell es planteja molt els límits de la moral, uns límits que sempre venen de fora, són construccions. Al final, la moral apareix quan vius. Ja pots anar a una escola de capellans, que no tindràs un dilema moral fins que comencis a viure de veritat.

 

«Altafulla té aquest batec de no-lloc. Aquí hi ha molts solitaris que han sortit de la inèrcia de les presses i que han decidit aturar-se».

Hi va estudiar?
És clar. Estem envoltats de discursos de predicadors, que ens han volgut assenyalar el camí per allunyar-nos del mal. Però el camí del mal sempre està allà i quan vas cap allà, t’has de plantejar si realment allò és un mal o és un conte que t’han explicat. I en l’Albert Camus, la reflexió sobre el bé i el mal és permanent. 

Les dones són fortes. La Marie i la Gradisca.
La Marie és complexa, molt més que el seu marit, el Fran. Ella té un desig d’acostar-se a un altre, d’una intimitat nova i aquesta intimitat que no ha pogut desenvolupar amb el Marcel, la desenvoluparà segurament amb l’Edu. Quant a la Gradisca, ella és molt divertida. Quan vas a viure a un lloc com baix-a-mar i et pots desempallegar d’alguns pesos que tots transportem, es pot viure una mica més tal com cadascú és.

 

«La novel·la està plena de fúria, com una tempesta i per a mi la fúria és la ràbia quan passa a l’acció. Hi ha molt joc literari».

En un poble com Altafulla, no hi ha molta pressió veïnal?
No. Altafulla i baix-a-mar són dues coses distintes. La gent del poble es coneix, hi ha les mirades, la vigilància... Però a baix-a-mar cadascú va a la seva, no hi ha tant judici. És una comunitat petita, però no tan tancada i el mar ho dilueix tot. Els personatges arrosseguen un passat, tenen una memòria, han comès algun crim. Per tant, es tracta d’anar buidant la motxilla que porten i tirar el passat al mar. Però això li passaria a qualsevol persona que tingués la sort d’escapar-se a un lloc com aquest, d’anar tirant les coses que li sobren. Tothom ho faria si pogués. 

'El mar de cap per avall' no jutja.
És molt poc moralista i ja em sembla bé. Vivim en un món tan ple de predicadors, que tenia ganes de fer una història on no obligués el lector a jutjar gaire.

 

L’obra és candidata a guanyar el Premi d’Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any. Un guardó dotat amb 25.000 euros.

Per què el títol?
És la metàfora d’una revolució, d’alguna cosa que es capgira, d’una gran pluja. Hi ha un moment en què els dos personatges estan a l’aigua i plou cada cop més, fins que al narrador li fa l’efecte que el mar s’ha posat de cap per avall. I el símbol de l’obra és la pluja, una pluja que remou, que desperta, que amaga, que s’endú, que neteja. 

Li agrada la pluja?
Sí, M’imagino el mar posant-se de cap per avall. Seria més suau que un tsunami, seria la fúria. Molta gent està plena de coses bones, però també de ràbia i quan aquesta ràbia es transforma en acció, es torna fúria. I aquesta novel·la està plena de fúria. Hi ha molt joc literari.