Pepito Zamora, un artista de revista

Una exposició al Palau Maricel de Sitges, comissariada pel crític d’art Isidre Roset en col·laboració amb la historiadora Montserrat Esquerda, rescata de l’oblit el polifacètic artista José de Zamora i la seva fantàstica obra, ara, quan fa cinquanta anys de la seva mort.

‘Pepito Zamora, un artista de revista’ es podrà veure del 15 de juny al 2 d’octubre, una mostra en què casualment s’exposen tres obres de la meva autoria, dos retrats de l’any 1971, els quals vaig fer al Pepe i al seu company José Juan Constantínides ‘El Griego’, i una altra actual, de fa un parell d’anys, la que vaig crear a petició de l’Associació LGTBI, de Sitges, per al Premi Pepito Zamora: «Érem gais i no ho sabíem».

A l’acte d’inauguració em van acompanyar l’artista reusenc Jordi Abelló i la seva companya, la influencer Chema Novell, la qual va lluir unes ulleres Art-Nouveau: ‘Bomba sitgetana’, especials per a l’ocasió.

José de Zamora, Pepe, Pepito, al París de finals del segle XIX, va ser deixeble del dissenyador modernista Paul Poiret, condeixeble d’una altra gran figura del disseny, Romain de Tirloff ‘Erté’. A Madrid assitia a les tertúlies de Ramón Gómez de la Serna al Café del Pombo, on va conèixer l’escriptor i dramaturg Don Ramón del Valle Inclán i l’escultor Julio Antonio, amic d’Álvaro Retama, Antonio de Hoyos i de la ballarina Tórtola Valencia.

Als anys trenta va treballar com a escenògraf i figurinista per al Casino de París, El Bataclán i el Folies Bergère. A Sant Sebastià el director dels Ballets Russos Serguei Dhiaguilev i la ballarina Anna Paulova li van encarregar els figurins per al ballet Noches en los jardines de España, de Manuel de Falla.

Pepe Zamora és un referent de l’Art- Decò, al qual afegeix la moda orientalista del París de finals del segle XIX. Els seus dibuixos, fills de la seva exacerbada fantasia, es varen anar adaptant a l’estilisme de cada època. París l’asfixiava i se’n va anar a la Costa Blava, on va organitzar llegendàries festes en col·laboració amb altres artistes com Mistinguette, Maurice Chevalier, Josephine Baker, Jean Cocteau o Colette.

Després se’n va anar a Atenes, on va obrir una botiga d’alta costura, com ja ho havia fet a Madrid el 1918 i a París a la Rive Gauche. Quan va esclatar la Guerra Civil Espanyola se’n va anar a París i amb l’ocupació nazi de França, als anys quaranta, se’n tornà a Madrid i poc després va recalar a Sitges, sempre amb el seu company, on va crear i dirigir la galeria Blaumar.

Quan jo vivia a la Blanca Subur, érem veïns al carrer Joan Maragall, i anàvem a prendre cafè i a fer-la petar al Voramar, a la platja de Sant Sebastià. Pepe, exageradament amanerat, xerrava sense parar i explicava anècdotes perlades de detalls, el públic de les taules del voltant a poc a poc s’anava apropant fins a formar una rotllana d’oïdors bocabadats al seu entorn.

L’escriptor César González Ruano, que sovint parlava de Pepito Zamora als seus articles, el va definir amb una frase contundent: «Para empeñarse a través de una larga vida en no parecerlo, hace falta ser muy hombre».