Pere Francesch Rom: «El discurs de no reobrir ferides em sembla terrorífic»

A les acaballes de la Guerra Civil Espanyola, a principis de 1939, Ramon Rom Castellví marxa de Montbrió del Camp amb la seva família fugint dels franquistes, que el busquen. Però al seu pas per Cercs (Berguedà), el seu rastre es perd per a sempre més. Aquell èxode, com el de tantes famílies de l’època, va estar tenyit de silencis, generació rere generació. Fins que vuitanta anys després, el besnet de Ramon Rom decideix trencar-los i tornar al passat, preguntar. El resultat és El silenci dels altres (Columna Edicions), la primera novel·la del periodista i escriptor Pere Francesch Rom (Montbrió, 1981), una autoficció amb què s’endinsa en els records familiars i emprèn un viatge, físic però també emocional, darrere les petjades del seu besavi. El que trobarà i el que no, el lector ho llegirà a la novel·la.

Pere Francesch Rom és actualment delegat de Cultura a l’Agència Catalana de Notícies (ACN), on treballa des del 2007. Entre altres mitjans, va començar la seva carrera professional al ‘Diari de Tarragona’. Com a escriptor, és autor de Gainsbourg i Dalí, moi non plus.

El protagonista és vostè?

No té nom i les persones que em coneixen potser trobaran trets d’ell en mi. No obstant això, hi ha una part de ficció, com ara la ruptura de parella amb l’Anna, que no existeix, i fins i tot té característiques de la meva personalitat. La resta és real, tret d’algun nom que he canviat. Tot va començar un cap de setmana que vaig anar-hi a Cercs amb una postal a la butxaca.

Parla de silencis, però per arribar a aquesta postal, a casa seva algú els va trencar?

A la meva família s’havia parlat, però era una cosa molt velada, com passa a moltes altres famílies d’aquest país. El que va portar el silenci més a sobre va ser, sobretot, el meu avi, el fill del Ramon Rom, perquè mai no va dir res. A vegades m’explicava anècdotes, però és la part que passo pel meu filtre. Vull dir, d’alguna manera passo el silenci de la guerra civil pel filtre d’una generació dels anys vuitanta, a través dels seus ulls. I amb això no m’estic erigint en el gran heroi de la història. Jo tenia una necessitat de buscar, de saber què havia passat amb el meu besavi perquè conèixer el passat és també una manera d’autoconeixement, de buscar els teus orígens. I tot em va portar al poble de Cercs a través d’aquesta postal de l’època de la guerra, d’algú d’allà, que hi havia a casa.

Vostè es pregunta què va fer el seu avantpassat durant el temps del conflicte, si va pertànyer al Comitè Revolucionari republicà...

Hi ha una part que té a veure amb la narració, a plantejar interrogants. Jo no el jutjaré, aquest llibre no busca jutjar ningú, però sí saber. I també és important no idealitzar ningú, perquè desconeixem les raons que van portar-los a fer determinades coses. Per aquest motiu m’agrada que El silenci dels altres contraposa el meu besavi amb un altre avi, més partidari de l’ala franquista.

Els silencis als pobles poden ser més angoixants.

Hi juguen molts elements, com ara les enveges, els odis familiars, a vegades per terrenys... No tenia clar si el meu besavi era un ideòleg o un pagès, amb tota l’estima del món pels pagesos, ja que a la meva família tots ho són. No sabia si era un home polític o si simplement treballava el camp i s’hi va anar sumant a una situació col·lectiva. En realitat, no tot és blanc o negre perquè molta gent que estava a favor d’una opció no ho estava al 100%. És a dir, als pobles hi ha una idiosincràsia diferent i el que he intentat és humanitzar el personatge, plantejar les seves esquerdes, els dubtes que podia tenir, preguntes que també em faig jo. Aquest llibre és la vivència del besnet, una història que recreo des de l’ara i l’aquí. Aquest és el motiu dels elements de cultura popular que apareixen.

Ho barreja tot, constantment. La guerra amb sèries, música i literatura. Superman i la Lliga de la Justícia...

Per mi era un element de contemporaneïtat. No volia fer una novel·la històrica. Sí que vol homenatjar al besavi que marxa i a Teresa Folch, la besàvia que torna, un personatge molt important per a mi, la dona que espera tota la vida i els descendents, que callen. No expressen, no treuen, no sanen. Fins avui, que encara no sabem on està ell.

Com ha estat rebut el llibre a Montbrió del Camp?

Ha fet que es parli de la guerra. Fins i tot els veïns aturen la meva mare pel carrer. Puc dir que la presentació al poble va ser una manera de trencar un silenci, de parlar del meu besavi, de dir el seu nom. A més a més, la gent m’explica les seves històries particulars. Aquest és l’èxit real del llibre. Estic molt agraït perquè ha generat debat. Hem de pensar que les generacions esdevenidores potser veuran la guerra civil com un fet molt llunyà i que ja no es faran les preguntes que m’he plantejat. Jo vaig tenir la sort de poder conèixer molt el meu avi, de poder gaudir-lo. Per mi era important fer-ho ara. Si no, ja no s’hagués fet.

I la seva mare, què diu?

Crec que ho viu amb orgull. Abans de publicar-lo, se’l va llegir el meu pare perquè si hi havia alguna cosa que desafinava, ell ho detectaria. I la meva mare es va llegir les parts que l’afectaven. Ella s’emociona quan traiem el tema.

Si parlem d’emocions. Com ho ha viscut?

La novel·la és una exposició molt gran i, alhora, si no hagués ficat els noms reals, els silencis s’haurien perpetuat.

Quan va començar a fer preguntes a Cercs, què va passar?

Has de treure valor. A la gent li interessa molt parlar i quan vaig començar a preguntar, vaig anar estirant fins que vaig acabar a casa de la filla de la dona que va escriure la postal que sempre havíem tingut a casa, escrita el 1941. Per aquest motiu també és un homenatge a aquesta dona, la Clementina, que va morir fa poc. Al principi és tot molt emotiu, especialment per a les persones grans. Ara fins i tot tinc relació amb els seus fills i puc dir que, d’alguna manera, he guanyat una família. El llibre ha demostrat que trencant els silencis emergeix la vida. Quan es trenquen es connecta amb la gent. Sembla un llibre de comiats, però és de benvingudes.

La situació que explica s’està donant a molts països actualment. Prendre la decisió de quedar-se o fugir. Qui es queda, qui marxa...

Per això m’interessava també molt la vida de la meva besàvia. És ella qui realment pren les decisions més importants. Primer que ell no marxi sol; després, la de tornar al poble. Aquestes dones van patir maltractament psicològic i molta por tota la vida. I el que em crida l’atenció és aquesta por que va passant de generació en generació. És una por heretada. Per exemple, el meu avi sempre deia «Intenta no destacar molt». Crec que darrere aquesta frase hi resideix la por.

Quina opinió té de la Memòria Històrica del país?

Hi ha moltes famílies que encara no saben on són els seus. Personalment, aquest discurs de no reobrir ferides em sembla terrorífic perquè al final, l’única cosa que es vol, i així ha estat a casa meva, és tancar una ferida, no volem reobrir res, no volem generar odi enlloc, ja n’hi ha hagut prou. L’únic que volem és saber on estan i si s’ha fet prou o no per esbrinar-ho. Estem parlant de més de 6.300 persones desaparegudes a Catalunya aquella època. Una barbaritat. Nosaltres no ens oblidem del seu patiment, del seu dolor. Per això no s’ha de veure com una petició que només demana l’esquerra o una part de la societat. No és així. D’alguna manera ens afecta a tots.

S’ha pogut acomiadar, finalment?

Hi ha un moment a la novel·la en què l’alter ego va a un lloc, fa un altar i llegeix unes frases. Això ho he fet jo. Un amic em va dir que era important tenir un lloc on acomiadar-se, ni que sigui de manera simbòlica. Aquest és el motiu de la lluita per trobar els avantpassats.