Ricard Farré: «Els amics i la família fan que estiguis en equilibri»

Actor, director i també cantant, al vallenc Ricard Farré no se li resisteix res. Tot i que el teatre és el seu món, que coneix bé des de ben petit, la seva formació és continua, primer en l’Institut del Teatre i després en el sector audiovisual. Ha treballat en sèries com La Riera o Amar es para siempre i en teatre ha estat al capdavant d’El bon policia o Les dones sàvies, per posar un ínfim exemple. Com a cantant, ha encetat Arribar i ploure, amb l’Àlex Pujols. Aquesta entrevista va tenir lloc al Teatre Principal de Valls, on va començar, auditori que l’Ajuntament va obrir per a l’ocasió.

Actua, dirigeix i ara també canta. Com es definiria?

Trobar una definició em costaria. M’agrada poc avorrir-me. Soc curiós, encara que potser el més adient seria dir que soc un cul inquiet. La meva formació és d’actor, però en el nostre ofici has d’estar en constant renovació.

En els seus inicis va treballar en ‘La Riera’ o ‘Amar es para siempre’. Ja no en fa, de sèries?

La Riera, el 2014, va ser tota una experiència perquè vaig aprendre què és una sèrie diària. Però sí, continuo fent-ne. De fet, l’any passat vaig treballar a Com si fos ahir, tot i que combinar el teatre amb l’audiovisual és complicat. He treballat molt en teatre i ara estic en un moment personal en què faig més audiovisual, que m’agrada molt. M’encanta rodar. Tot el que envolta un rodatge és una feina que m’apassiona. Aquest treball de comunitat és una de les coses més boniques del nostre ofici, aquesta família que es crea al voltant d’un projecte. D’altra banda, també hi ha tristesa quan s’acaba, tant al teatre com a l’audiovisual. És un dol que, amb els anys, aprens a fer.

Acaba el projecte i es queda sense feina. En aquesta sala veig cartells contra la precarietat en el teatre...

És en la cultura en general. Amb la pandèmia ha quedat demostrar que vam ser els últims a tenir ajudes o dels quals preocupar-se. En canvi, va ser el que tothom va consumir a casa, concerts, pel·lícules, sèries, obres... Tot això és cultura, a la qual la gent es va aferrar en un moment en què semblava que el món s’ensorrava. Això és bonic, però, per altra banda, sovint la gent no és conscient.

Es vol gratis...

O no són conscients. Vull dir, mentre fem un viatge, escoltem música i estem una mica més feliços. Però hem de pensar que aquesta música l’ha fet algú. El que no és tan bonic és la poca importància que normalment des de les institucions es dona a la cultura perquè és un ofici més i com a tal, necessita diners. No és un passatemps. Aquest és un problema que ve de lluny i que per mi va molt relacionat amb l’educació. Hi ha països com ara França o Anglaterra que la cuiden molt més, que la inculquen des de petits i la gent respon perquè hi ha una indústria real.

A Catalunya no?

Al nostre país la indústria hi és, però és molt petita i no tothom hi té cabuda. L’únic que ha provocat la precarietat, com sempre, és que surtin projectes interessants com ara companyies que sense pressupost facin coses extraordinàries per amor a l’art, literalment, cobrant quatre xavos per subsistir. Prefereixen fer allò que treballar en un altre lloc amb un sou millor. És la seva vida. Realment, molt pocs professionals del sector es poden guanyar la vida d’una manera lícita fent només això. És trist, hi ha feina a fer, però s’hi està treballant. I el mateix passa amb el públic. A nosaltres quan érem joves ens portaven al teatre a Barcelona i no sempre eren obres per a la nostra edat. Actualment, això està canviant. Cada cop més es pensa en els productes que els joves poden consumir.

El teatre tira de clàssics. Vostè mateix ha fet obres de Molière o de Rusiñol. Hi ha por a fer guions nous?

No. És dificultat. Vull dir, és molt difícil escriure un espectacle nou i que estigui bé, que connecti amb el públic des d’una veritat d’ara. Llavors, els clàssics parlen de temes que encara són vigents i en molts dels textos hi ha una poesia explícita. Personalment, en el cas de Molière, vam agafar Les dones sàvies, una obra de la qual molta gent deia que estava caduca, la vam renovar i va funcionar molt bé. I amb Rusiñol igual. El bon policia era un clàssic català abandonat en un calaix perquè en el seu moment va ser un fracàs.

Com ho saben?

Per les crítiques de l’època. La realitat d’aquell moment feia que la gent no es cregués les coses que passaven a l’obra. Fa 115 anys no es creien que un policia no exercís la feina que ha d’exercir, que deixés anar la gent perquè els veia bones persones, per exemple. O que dos homes visquessin sota un mateix sostre formant una entitat familiar. Avui dia són exactament els mateixos temes. Hem evolucionat, però no prou perquè deixin de ser notícia.

Abans ha parlat d’educació. Vostè va estudiar a l’Institut del Teatre. Creu que ha quedat estigmatitzat?

Vaig entrar amb vint anys. És veritat que són coses que passen a tot arreu, però en el nostre ofici treballes molt amb les emocions, amb el contacte físic, amb tu mateix. És a dir, el gerro ets tu, és la personeta, no és un tros de fang que es pot modelar i no passa res. És cert que abans segurament les coses funcionaven diferent; que es deixava molta més volada del que s’hauria d’haver deixat a molta gent; nosaltres, potser, no estàvem tan bé educats en posar límits com la gent jove actualment, que n’és més conscient. S’han de denunciar totes les males praxis i combatre-les, sens dubte. Així mateix, també s’ha de valorar la feina de molts professors que s’estimen aquest ofici, en tenen cura i el cuiden des de fa anys.

Vostè va començar aquí, al Principal, on som ara. Què recorda d’aquells anys? Tinc entès que no era un nen tímid...

No, no ho era. M’agradava parlar i estar amb la gent. El teatre em va venir una mica de carambola. Quan van crear l’extraescolar no m’hi vaig apuntar pas. Però uns amics em van dir que faltava la figura de l’apuntador, que ara ja no existeix. I vaig anar. Jo estava fora veient el que passava a dins i em flipava perquè creaven un món diferent del que vivim, de tal manera que l’any següent em vaig apuntar. Així va ser com vaig començar. Vaig entrar al grup del Teatre Principal a fer els Pastorets i sempre m’he sentit molt còmode. Quan va arribar el moment de decidir, a 18 anys, se’m va encendre la bombeta i vaig provar-ho. Tot i que no estava del tot segur perquè jo venia de fer teatre amb amics, la qual cosa significava passar-m’ho bé i després sortir a sopar.

Va funcionar.

Sí. Vaig entrar a periodisme, vaig anar-hi un dia i vaig decidir que no volia fer la carrera, que volia provar ser actor.

I a casa?

A casa vaig tenir molta sort. Van confiar molt perquè veien que feia molts anys que ho feia i que era feliç. No em vaig despertar una nit i vaig dir: Vull ser actor. Ara estan contents de veure com em guanyo la vida amb el que m’agrada. Encara que també pateixen perquè és molt irregular. Però, al cap i a la fi, acaba sent com qui té un negoci, també l’ha de cuidar. El difícil no és crear-lo, sinó mantenir-lo. Nosaltres acabem fent això. I perquè un any sigui dolent, tu no ets més dolent. I si l’any següent és bo, tu no ets més bo. Això és molt important per tocar de peus a terra. Cada actor i cada actriu té el seu viatge. No n’hi ha un d’igual. Cadascú veu i viu l’ofici des del seu punt de vista.

La ciutat l’ha canviat?

No. Sempre que tinc un dia lliure, torno a Valls. La ciutat és on realment hi ha la feina. Però per exemple, el 2021, que vaig estar fora rodant, no hauria calgut que visqués a Barcelona, tot i que això no se sap mai.

2021, en pandèmia.

Va ser un dels millors anys laborals de la meva vida. Vaig rodar tres pel·lícules i vaig fer dues obres de teatre. El vaig aprofitar perquè no es manté sempre així i està bé saber-ho. La nostra és una indústria molt complexa i molts cops subjectiva, una cosa que també aprens amb els anys. Vull dir, pots haver enamorat a un director o directora, però després arriba la productora i creu que no ets la persona ideal i ha de ser una altra perquè té més seguidors, perquè és més famosa o perquè té el cabell ros. Intervenen molts factors que no depenen de nosaltres.

Vostè no ha parat mai de treballar.

El més difícil és estar a l’aparador sempre i necessitem ser-hi, més o menys fresquets i en condicions. I també és una feina esgotadora. He sigut una locomotora, he anat fent perquè tinc aquest caràcter i m’ha agradat i a vegades he pensat poc a cuidar-me. I l’any passat em va agafar ansietat, em va avisar, no m’havia passat mai. Ara aprenc a dir que no i això m’ha ajudat, tot i que sempre tens por o inquietud de no tenir feina després. Però el que més m’agrada del món, que és aquest ofici, el vull fer en condicions i necessito estar molt bé per fer-lo, físicament i mentalment. Si no, és molt fàcil ensopegar. Perquè la diana dels dards ets tu, no és un informe, no és una pantalla. Sempre estàs amb pressió, amb tensió. M’encanta fer teatre, però també veig que em desgasta. Llavors, he d’aprendre a controlar-lo una mica millor. M’agrada pensar-lo com una carrera de fons.

Encara queden metres.

És bonic mentre tingui ganes que quedin metres. El dia que no en tingui em retiraré o ho prendré des d’un altre cantó. He lluitat molt per poder-me dedicar a aquesta professió i és com una responsabilitat amb l’ofici perquè he tingut oportunitats de girar, de fer de professor i tenir una vida més estable. De fet, ara he començat com a professor a l’Institut del Teatre.

Què fa?

Són unes poques sessions a xavals de primer de batxillerat, de dansa. Els faig Arts escèniques, els dono eines per expressar a través de la dansa, que ells dominen molt. És una experiència que evitava, que em feia por, fins i tot pànic i m’ho estic passant molt bé. Em fa recordar coses de mi mateix, del meu ofici, que fan que em dediqui a això perquè a vegades, si no te les repeteixes, també te n’oblides.

Si parlem d’eines, com se’n surten sense apuntador?

En el Liceu encara existeix. Sense l’apuntador, si tens un blanc, has d’aprendre a sortir-ne. A mi m’agrada molt jugar sobre l’escenari. Aleshores, t’has de sortir sense que el públic se n’adoni. Aconseguir que un error monumental, que a tu et sembla que és alerta vermella, acabi sent una virtut per a l’espectacle.

La improvisació arrossega els companys...

Efectivament. I en això coincidim tant amb l’Arnau Puig, amb el qual fem El bon policia com amb l’Àlex Pujols, d’Arribar i ploure. Ells també estan a l’aguait per poder salvar-te. Acaba sent un joc. La improvisació m’encanta, aquest punt de perill sobre un escenari no em fa por. Després, també hi ha companys amb els quals no ho fas perquè ho passen malament. Has de trobar un equilibri amb la gent amb la qual treballes, ja que ningú viu l’ofici des del mateix lloc.

També dirigeix. Va col·laborar amb l’ECIR de Reus.

Però no com a director. Em va trucar el Joan Muñoz fa uns anys i vaig fer un curt amb ell de final de grau. Des d’aleshores hem fet tres curts plegats i hem rebut alguns premis. Quant a la direcció, em passa que porto molts anys actuant i tinc ganes de dir la meva, el meu punt de vista. D’una manera natural ho he fet, perquè tant a Les dones sàvies com a El bon policia soc actor i codirector. Tinc la sensació que cada cop en sé més, m’agrada i tinc ganes d’experimentar cap aquí.

Li preocupen les crítiques?

No. Evidentment, si t’arriba una crítica dolenta, t’afecta, però acostumo a no mirar-les. Només les miro quan algú me les envia, ja que normalment són bones. Llavors, això també et fa estar una mica més sa amb tu mateix. Però no me les llegeixo gaire, tot i que tinc la temptació perquè soc molt tafaner i m’agrada saber-ho. Finalment, t’acabes quedant amb la reacció del públic, que és el més important. Si reps un aplaudiment càlid i real, saps perfectament que aquella funció ha agradat.

Conserva amics a Valls?

I tant! De fet, les dues meves grans colles del poble, a les quals estic molt unit són, per una banda, la de l’escola i, per l’altra, la del teatre. Pel que fa a la de l’escola, som cinc col·legues de tota la vida, que ens hem aguantat des de P3. I els del teatre els vaig conèixer aquí.

Són el seu millor suport?

Els amics i la família. Quant als amics, formem la companyia Pirates Teatre, amb què gestionem el Teatre El Maldà, amb els quals he crescut professionalment. És el nostre projecte, que portem des de fa gairebé una dècada. Però ajuden molt les dues parts, els que no s’hi dediquen gens i et diuen la veritat i els que s’hi dediquen i també te la diuen. Són dos imants que fan que tu estiguis en equilibri. A mi, almenys personalment, em van molt bé. I saps que sempre hi són.