Saber estar o la doble moral burgesa

Una punyent confessió espera a la senyora Mascort al final d’un dia qualsevol, ja a les acaballes de la seva vida. Un cruel secret que l’aguaita des de les ombres del passat quan menys se l’espera, quan ja no se’l pot ni imaginar. Una confidència dita gairebé a frec de roba, sense tendresa, sense delicadesa, que desmuntarà el castell de naips que ha estat la seva vida.

La senyora Mascort és la protagonista de Saber estar, de Berta Jardí (Univers Llibres/Grup Enciclopèdia), una novel·la que s’emmarca en l’Eixample burgès de Barcelona, tot i que cadascú la pot traslladar al seu món més íntim i personal.

Després d’anys i panys sabent estar, comportant-se en cada moment com la societat de l’època li demanava, fent el que s’esperava d’ella, és a dir, acotant el cap i baixant els ulls davant tot el que no li agradava, la senyora Mascort, una burgesa de les d’abans, es pregunta de què li ha servit aquesta actitud.

Un cruel secret aguaita la senyora Mascort des de les ombres del passat quan menys se l’espera, quan ja no se’l pot ni imaginar.

Perquè, què significa saber estar? Callar les opinions pròpies, els sentiments, els desitjos i les inquietuds? Ser un mer objecte d’acompanyament sempre amb el millor somriure de portes enfora? És el resultat de l’educació rebuda. És, potser, la hipocresia destil·lada d’una classe social.

La novel·la transcorre en un únic dia, des que la protagonista surt de casa per anar a comprar una bombeta. Carregada de dignitat, presumida malgrat tot, la senyora Mascort baixa les escales modernistes de l’edifici on resideix. On el seu marit, un reputat cardiòleg, passava consulta. Tot i la seva mort, encara manté el despatx igual, no es veu amb cor de desmuntar-lo. Tampoc la placa al replà, la qual mira gairebé amb reverència. 

Però malgrat que maldi per atrapar el seu passat, ja res no és igual. El temps, inexorablement, tot ho ha canviat: El servei, el conserge, els veïns, fins i tot ella mateixa, que ja no es reconeix. S’extingeix, desapareix. N’és conscient. Igual que el seu món conegut. I la nostàlgia s’instal·la al seu cor, a la seva ànima.

 

 

 

Nostàlgia dels comerços del barri que ja no hi són i que ella ubica sense problema en la seva memòria, aquells on la saludaven com calia quan travessava les portes. Nostàlgia fins i tot d’aquella botiga de teles a la qual no va arribar a entrar mai. Ara la fesomia és una altra i per comprar la bombeta ha d’entrar a l’Hiper Àsia. S’ho pensa, li fa vergonya, no vol que ningú la vegi en aquell magatzem. 

Nostàlgia també de les bones maneres, de les convencions socials de les quals li havien ensenyat a fer bandera. Ara tot són vomitades i ampolles de cervesa al seu portal, així com un noi defecant entre els contenidors... «El barri ja no és el que era». 

Durant tot el curt recorregut, que amb ella se li fa llarg i feixuc, la senyora Mascort coincidirà ara amb una antiga amiga, ara amb un vell conegut, persones que la retornaran al seu passat i la faran reflexionar. I és en aquest dissertar que el lector l’acompanyarà i podrà reconstruir la seva vida o la interpretació d’una vida.

Berta Jardí fa un retrat deliciós d’una època i uns costums, alhora que els desmunta. Amb qüestions com ara la doble moral i la nul·litat de la personalitat de la dona.

El seu matrimoni, pura ficció; el seu esforç en l’educació dels fills, uns fills, la Bet i el Maties, amb els quals només queda incomunicació; la seva pròpia formació, inexistent, «no gaire diferent de la que devia haver rebut la seva mare i segur que la de les mares de les seves amigues», rumia la dona. I la Bàrbara, sobretot la Bàrbara, una esmolada pedra a la sabata.

Però malgrat tot, sempre ha procurat saber estar. Fins que un fet inesperat la trasbalsarà de tal manera que la farà perdre les bones maneres. Ja no ho voldrà ser una senyora com cal. 

Berta Jardí fa un retrat deliciós d’una època i uns costums, alhora que els desmunta. Amb qüestions com ara la doble moral i la nul·litat de la personalitat de la dona. Al mateix temps, el passeig per la dreta de l’Eixample aborda la globalització, el turisme, la immigració o la nova imatge dels barris. Saber estar és la història de l’implacable pas del temps, de la vida mateixa.