Seixanta anys d'una massacre silenciada

Set mil policies armats fins a les dents; tirotejos; entre dos-cents i tres-cents morts, ningú no ho sap; cadàvers baixant pel riu durant dies, en diferents estats de descomposició; el Palau d’Esports i un estadi de futbol plens de detinguts, estomacats i torturats. De violacions tampoc no en manquen.

Aquest escenari que sembla Xile, no ho és. No és setembre de 1973 ni el cop d’Estat de Pinochet. És el 17 d’octubre de 1961 al París democràtic, resultat d’una manifestació pacífica convocada pel Front d’Alliberament Nacional (FLN), amb molta presència de dones i nens, en protesta pel toc de queda que obligava, només els musulmans, a quedar-se a casa a partir de les set de la tarda. Els esdeveniments, en plena guerra d’Algèria, atrapen als carrers, entre la sang i el caos, el professor d’Història Roger Thiraud, el qual també és abatut a trets. Aquesta inversemblant massacre, relegada a l’oblit pel sistema, és l’inici de Crims per a la memòria, de Didier Daeninckx, publicat per l’Editorial Alrevés dintre de la col·lecció Crims.cat. Un llibre que va veure la llum per primer cop l’any 85 sota el títol Morts per a la Memòria i ja aleshores traduït al català per Carme Geronès i Carles Urritz.

 

«Ser un escriptor compromès és ser un autor que normalment intenta explicar la veritat que no han explicat els nostres governs, desafiar els mitjans de comunicació i ser un ull molt crític cap a desemmascarar autèntiques tragèdies que han succeït en la nostra societat» (Àlex Martín. Director de la col·lecció Crims.cat)

«Llegint el Denis descobreixes que els francesos també tenen els seus traumes, les seves desgràcies. Ell va considerar que s’havia de donar a conèixer un afer tan fosc de la història de França. I nosaltres el reeditem ara perquè justament el pròxim 17 d’octubre farà seixanta anys d’aquella massacre que encara continua viva, amb gent viva», explica l’Àlex Martín, escriptor i director de la col·lecció Crims.cat.

La història té dues parts clarament diferenciades, la matança per una banda i el Roger Thiraud, per una altra. Ambdues interrelacionades, encara que amb una evolució diferent, ja que si bé el relat del professor conclourà, el Didier deixarà a la imaginació dels lectors l’esdevenir dels joves que acudeixen a la protesta, amb els quals no es trobarà mai més al llarg de la novel·la.

Justament serà l’aparentment innocent professor Roger Thiraud el fil del qual haurà de tirar l’inspector Cadin per resoldre un altre assassinat vint anys després, el del seu fill, el Bernard Thiraud. Era en Roger un espia del FNL contra els francesos? Per què el van matar? Tenia alguna cosa a veure amb la manifestació? I per quin motiu el Bernard mor a Tolosa, si fa no fa, en les mateixes circumstàncies, un crim comès amb una pistola d’un arsenal etarra? Totes aquestes preguntes són les que intentarà respondre l’inspector Cadin, un policia de províncies que ha d’amagar les seves veritables intencions per no despertar sospites entre els seus col·legues de la capital, els quan no estan disposats a obrir la capsa de les mentides de l’Elisi. «En Cadin protagonitza cinc novel·les més d’en Didier. És un personatge serial, que sembla que no s’assabenti massa de res, però que està perfectament clarivident i sap molt bé el que està investigant», apunta en Martín.

 

 

Realitat i ficció es barregen a Crims per a la memòria. «La història del Roger està agafada d’un cas real. La del fill és ficció», revela el director de la col·lecció, qui afegeix que «els dos primers capítols del llibre són gairebé com una crònica del dia de la manifestació i després el que fan els següents és començar una ficció que li permet a l’inspector Cadin anar investigant». Una indagació que posarà en relleu que els funcionaris que van donar el vistiplau a la violència desfermada seran els mateixos que vint anys després ocuparan les poltrones de poder. Res no canvia, tampoc a França.

De fet, com assenyala Martín, «és una massacre que passa completament silenciada i per la qual la persona que va donar les ordres, el Maurice Papon, no serà mai castigat. Serà jutjat molts anys després, gairebé quan té 90 anys, pel tema dels jueus a Auschwitz, encara que no va pagar per res». Mai se’l va considerar el veritable culpable de l’anomenada massacre de París del 17 d’octubre.

 

«Llegint el Denis descobreixes que els francesos també tenen els seus traumes, les seves desgràcies» (Àlex Martín).

Crims per a la memòria s’emmarca dintre del moviment Neopolar dels anys 70 i 80 del segle passat, que renova la novel·la policíaca a França, com il·lustra el Martín. «El Jean-Patrick Manchette és el pare espiritual d’aquesta generació d’autors que escriuen des d’una posició de l’esquerra, una mena de discurs que s’aplicarà a moltes altres realitats a Europa. Söwall i Wahlöö a la societat sueca, Vázquez Moltalbán a Barcelona i Leonardo Sciaci o Carlotto a Itàlia. Però a poc a poc el moviment anirà patint un desencant perquè les esquerres van caient, el comunisme va caient».

Negra i criminal per reivindicar, negra i criminal per denunciar, que és el que fa el Didier. «És el que s’anomenarà escriptors compromesos i a mi m’agrada molt aquesta definició perquè ser un escriptor compromès és ser un autor que normalment intenta explicar la veritat que no han explicat els nostres governs, desafiar els mitjans de comunicació i ser un ull molt crític cap a desemmascarar autèntiques tragèdies que han succeït en la nostra societat, com el cas de Crims per a la memòria», conclou el Martín.

Corrupció; abús de la força policial; colonialisme; independència i guerra; Sabra i Shatila; terrorisme d’Estat, el col·laboracionisme de Vichy amb els nazis i les deportacions de jueus durant la Segona Guerra Mundial s’entrellacen en una trama que revela que França està molt lluny de ser l’exemple de llibertat, igualtat i fraternitat que tant preconitza. Una novel·la molt necessària per recuperar la memòria històrica amagada i dubtar de les versions oficials.