Sílvia Mayans: «La polarització política actual ve de l’època de la guerra civil»

En plena Transició, a Vall-de-Roures desapareix l’alemany Franz Brühler, un ecologista solitari. Arran del fet, el fotògraf Elíades Bel es llença a investigar, unes indagacions que desembocaran en una fossa comuna. Novel·la negra i Guerra Civil Espanyola es barregen en La drecera de Caïm (Pagès Editors), de l’escriptora establerta a Arnes, Sílvia Mayans. Es tracta de la tercera entrega de la saga protagonitzada per l’Elíades Bel amb les Terres de l’Ebre com a escenari. Mayans és coordinadora del club de lectura de narrativa a la Biblioteca de Gandesa.

Presenta Arnes despoblada ja als anys setanta. Com ha canviat des de llavors?
Ara està més despoblada. Les gelades del 56 van afectar molt l’olivera i això és terra d’olivera. Aleshores va marxar molta gent, però des dels anys setanta fins ara, diria que hi ha hagut una davallada important.

‘La drecera de Caïm’ reivindica la repoblació?
No, encara que sí que es fa alguna reflexió sobre aquest tema, sobretot sobre el fet que el jovent marxa perquè aquí té poques possibilitats. Durant una època la gent dels pobles volia que els fills marxessin per prosperar fora i això ha revertit en contra del territori. 

 

 

Situa la novel·la als anys 70, tot i que no ho diu explícitament. El lector ho va descobrint.
No ho he fet expressament. El protagonista parla des d’un present que pot ser el segle XXI i recorda aquesta història de quan ell era jove. Es va contextualitzant l’època quan es parla de política o de futbol i els lectors tenen una feina de situar-se. 

Els investigadors són peculiars, un fotògraf i una perruquera.
Són investigadors casuals. Tots dos tenen en comú que volen entendre el territori, quines circumstàncies porten la gent a fer segons què. Més enllà d’esbrinar què ha passat, he volgut enfocar la investigació als motius. Per què hi ha hagut un crim, un mort. 

 

«A l’hora de bellugar un personatge que havia d’investigar en l’Espanya profunda dels anys 70, no veia a una dona. Un personatge femení podria ser molt agosarat i interessant, però jo prevalia molt la credibilitat».

Per què aquesta atmosfera de novel·la negra amb la Guerra Civil Espanyola de rerefons?
Penso que va ser el fet que jo soc de Barcelona i allà, de la guerra se’n parla molt poc. És una cosa molt oblidada. I ho dic jo, que el meu avi va lluitar a la batalla de l’Ebre i m’ha explicat cosetes. I, en canvi, quan vaig venir a viure a Arnes, em vaig adonar que la guerra civil estava molt present a tot arreu. No només en converses. Està present en el paisatge, per exemple.

El poble vell de Corbera d’Ebre?
També. Però quan vas cap a Gandesa, veus la Serra de Pàndols i la de Cavalls; o per entrar a Tortosa passes pel riu i tens el monument, que encara està aquí i això que fa anys i panys que s’està intentant treure. El va erigir Franco per commemorar els 25 anys del triomf a la batalla de l’Ebre.

 

«La novel·la és també una mica d’homenatge a les Terres de l’Ebre i m’agradaria que fos una manera de donar-les a conèixer»

I que els tortosins van votar no treure’l.
Sí i en aquell moment se’ls va titllar de franquistes i de moltes coses més. Però he de dir en favor dels tortosins que la gent que va anar a votar va ser un 10 o un 15% de la població. I a més a més, es tracta d’un monument que no el va posar l’Ajuntament, sinó l’Estat i jo crec que qui hauria de tenir potestat per decidir si es treu o no és l’Estat.

A la novel·la hi ha un debat sobre si reobrir o no les ferides del passat. Vostè què creu?
Personalment, crec que s’han de remoure. És un fet que està present també a nivell de l’Estat espanyol. Què fem amb la memòria històrica? Què fem amb les fosses? La meva opinió és que s’ha de saber què va passar, sigui del bàndol que sigui, i l’única manera és remoure, esbrinar i destapar fosses.  

Arribarà un moment en què aquests pobles oblidaran?
Suposo que sí, però no en l’immediat. En primer lloc, la polarització política que tenim en aquest país, en Catalunya i Espanya, ja ve de l’època de la guerra, dels començaments del segle XX. Les dues Españas de Machado segueixen aquí i en pobles com Arnes, el veïnatge sap perfectament qui va fer què durant la guerra. Sempre hi ha algun greuge i a les converses sempre surt alguna cosa. Aquesta memòria dels fets que ha patit cada família de forma particular no acaba de marxar. I a més a més, a la guerra va haver-hi greuges per totes bandes. Excessos de la CNT i la FAI i després, del règim de Franco i tota la dictadura posterior. Suposo que algun dia es farà net, però ha de passar alguna generació més. 

 

«Amb la situació d’Ucraïna hi tornes a pensar i sempre em plantejo si em quedaria o marxaria. I és una pregunta a la qual no he trobat resposta».

La víctima és un alemany ecologista en una època en què aquí no se’n parlava. 
És així. En aquest territori hi ha molts alemanys, belgues i francesos que amb els anys van anar comprant finques que eren molt barates i masos mig abandonats i que els van anar arreglant amb un esperit de viure d’una altra manera, més natural. Ells van aportar també aquesta consciència ecològica. És un tipus de personatge real que existeix i que encara està per aquí.

Narrar des d’una veu masculina, ha estat molt difícil?
No. M’he sentit còmoda. L’Elíades és una mica el meu alter ego, en moltes coses ens semblem, com per exemple en la fotografia, que a mi també m’agrada molt. I a l’hora de bellugar un personatge que havia d’investigar en l’Espanya profunda dels anys 70, no veia a una dona. Un personatge femení podria ser molt agosarat i interessant, però jo prevalia molt la credibilitat. Penso que la Susi, ella pel seu compte, no hagués pogut fer el que ha fet l’Elíades. Ni des de l’amistat amb el policia, ni amb els pagesos.   

 

«Els investigadors són casuals. Tots dos tenen en comú que volen entendre el territori, quines circumstàncies porten la gent a fer segons què».

Vostè és de Barcelona, però utilitza la llengua ebrenca.
És també un tema de credibilitat. El resultat és que els lectors de per aquí han trobat que els hi resultava molt fàcil fer-se la idea d’uns personatges del territori. La llengua que he fet servir és com jo sento que parlen. He tirat una mica de gramàtica, d’expressions locals i d’alguns castellanismes que també s’usen. Als diàlegs, cada personatge parla a la seva manera. En aquest sentit, la novel·la és una mica d’homenatge a les Terres de l’Ebre i m’agradaria que fos una manera de donar-les a conèixer. 

Una altra de les reflexions és si marxar o quedar-se quan esclata un conflicte. Què triaria?
Doncs amb la situació d’Ucraïna hi tornes a pensar i sempre em plantejo si em quedaria o marxaria. I és una pregunta a la qual no he trobat resposta.