Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Carles Mora: «Tinc molta il·lusió per jugar en aquests Jocs Mediterranis»

El tarragoní, de 28 anys, està finalitzant els estudis de Grau d’Educació Primària a la URV, és membre de la selecció espanyola i enguany ha guanyat la Lliga i la Supercopa d’Holanda

Sansa

Whatsapp
FOTO: Frank Nab

FOTO: Frank Nab

Carles Mora va néixer a Tarragona ara fa 28 anys. Des de sempre ha viscut a Sant Pere i Sant Pau, tot i que la seva activitat de voleibolista l’ha dut a residir esporàdicament en altres indrets com ara Terol, Eivissa, Lüneburg a Alemanya o Groninca a Holanda. I és amb l’equip de voleibol d’aquesta darrera ciutat, l’Abiant Lycurgus, que tot just acaba de guanyar la Lliga i la Supercopa holandeses d’aquesta temporada.

I no és una circumstància aïllada en la trajectòria esportiva del Carles. Només cal girar la vista enrere per constar aquest fet. Així, de la seva trajectòria esportiva es poden esmentar, entre d’altres, el Campionat d’Espanya Juvenil l’any 2005, amb el CV Sant Pere i Sant Pau; la medalla de Plata dels Jocs Mediterranis de Pescara (Itàlia) 2009, amb la Selecció Espanyola; la Lliga i la Supercopa d’Espanya, amb el Club Voleibol Teruel, el 2012 i el subcampionat de Copa d’Alemanya, amb SVC Lüneburg, els anys 2015, 2016 i 2017. 

A més de la carrera esportiva en curs, el Carles està immers en la de grau d’Educació Primària a la URV i que, probablement, finalitzarà enguany.  Es considera així mateix una persona senzilla, que no li agrada les extravagàncies ni tampoc fer-se notar. És aficionat a la lectura, especialment, de llibres relacionats amb el món clàssic dels grecs i romans. I, sobretot, li encanta passar el temps amb els amics, amb la natura, amb la seva parella i jugar tots els estius al vòlei platja a l’Arrabassada, amb els seus companys. 

Aquest gegant de l’esport tarragoní, i no només pel seu 1, 97 m d’estatura, sinó en el més ampli sentit del terme, atresora les condicions imprescindibles per erigir-se en un ídol, en un model de referència per als més joves i en una persona admirada per a la resta de la ciutadania. Si fos futbolista, de ben segur que ja tindria aixecada una estàtua en el seu honor en algun lloc emblemàtic de la ciutat. I qui sap, potser fins i tot ja li haurien atorgat el diploma de mèrit esportiu o seria nomenat fill predilecte de Tarragona.

Quina edat tenies quan vas jugar per primer cop al voleibol?

Crec que tenia 10 anys i va ser a St. Pere i St. Pau. Als 10 anys la major part dels nens juguen al futbol... Jo també hi jugava.

I què et va fer cedir pel vòlei? 

La circumstància de no estar content amb la posició de defensa central que l’entrenador de futbol del Nàstic, on jo estava en aquell moment, em va dir que havia d’ocupar perquè era alt i també, el fet d’anar a veure entrenar al meu germà a vòlei al pavelló de Sant Pere i Sant Pau i jo provar-ho, jugant amb una pilota amb la paret i agafant-li gust, va ser determinant per canviar d’esport.

Vas estar en la residència Blume, on es formen els bons esportistes.

Sí, tenia 14 anys quan vaig entrar-hi. Em van cridar per la meva alçada i perquè van veure que tenia potencial físic i, alhora molt de futur. Estudiava i al mateix temps entrenava i jugava a voleibol.

Quan vas començar a competir?

Amb 14 anys i a Primera Divisió! Recordo que estava a la Blume i l’entrenador en aquell moment del CV St. Per i St. Pau, el Blas Ortega, em va trucar per anar a entrenar aquell dia; el dissabte l’equip jugava a Tenerife i necessitava suplir el segon col·locador que s’havia lesionat. En un moment del partit el Blas em diu: «surts». Jo no m’esperava. Va ser per a mi una sorpresa.

Va ser un gran moment per a tu. Recordes quines sensacions vas tenir?

Per una banda, molta responsabilitat, pressió i ganes de fer-ho bé i de l’altra, experimentava una sensació que m’agradava, que m’omplia plenament.

En quina posició jugues?

De col·locador. És el jugador que en general efectua el segon toc; al voleibol només pots fer tres tocs i es passa la pilota a l’altre camp per damunt de la xarxa. Jo decideixo a qui del meu equip li passo la pilota. Soc l’organitzador del joc.

Quants jugadors hi ha en pista?

Sis per equip. Els sis estan rotant contínuament (canviant de posició). Tres jugadors estan a la part frontal, prop de la xarxa i són capaços de bloquejar o atacar al camp contrari i els altres tres, més enrere, en posició defensiva. 

I com va la puntuació?

Les faltes es puntuen numèricament de l’1 i fins al 25 i es completa així un set. I guanya el millor de 5 sets. L’equip però, que aconsegueix 3 sets seguits a favor seu, guanya el partit. I si s’arriba a dos a dos, el set de desempat és a 15 punts.

Quants tocs de pilota com a màxim es poden fer?

Al tercer toc, la pilota s’ha de passar a l’altre camp. Si es fa un quart toc o la pilota cau a terra, és falta. L’objectiu del joc és fer caure la pilota dins del camp contrari. Però si aquesta cau fora dels límits del camp, el punt és de l’equip contrari.

Què passa si la pilota toca als peus o a les cames dels jugadors? 

Fins fa a 20 anys només es podia jugar amb les mans; hi va haveri un canvi de normativa i des de l’aleshores, es pot jugar amb qualsevol part del cos, però el lògic és utilitzar les mans.

A quina alçada està la xarxa?

A 2,43 m, tot i que ara s’està parlant de pujar-la a 2,50 o 2,60m, perquè clar, la gent ha millorat molt físicament en 50 anys.

Qui va inventar el voleibol?

Crec recordar que va ser un professor nord-americà universitari de nom William Geroge Morgan, allà per 1.895. I a partir del tennis, es va inspirar per fer aquest joc, amb més persones i un pilota més gran.

Acabes de guanyar la lliga holandesa. Què és el primer que se’t va passar pel cap instants després de guanyar-la?

Quan vam fer l’últim punt, recordo una sensació d’eufòria desmesurada per haver aconseguit l’objectiu pel qual havíem estat lluitant tot l’any.

Continuaràs la propera temporada amb el mateix equip?

S’ha d’avaluar. Ara s’obre el mercat i poden sortir moltes opcions. La meva idea és continuar fora d’Espanya almenys un parell d’anys més.

Per què jugues a l’estranger?

En primer lloc, perquè en l’àmbit  econòmic no hi ha comparació amb Espanya. I també en l’àmbit esportiu, ja que aquí, ja havia guanyat amb el Teruel la lliga i la supercopa i, com experiència personal, volia seguir creixent esportivament. 

També jugues al vòlei platja. Quina diferència hi ha amb el de pista?

La principal diferència és que en el vòlei platja, juguen dos persones per equip en lloc de sis. Tot i que com s’hi juga damunt la sorra, la mobilitat i el físic són molt més exigents. 

Ets jugador de la selecció espanyola. Des de quan ho ets? 

Doncs des dels 18 anys.

Què representa per a tu ser ho? 

És un autèntic reconeixement al meu desenvolupament i rendiment esportiu de tot l’any.

De les fites amb la selecció, amb quina et quedes?

Per a mi, la més significativa és la plata dels Jocs Mediterranis de Pescara 2009.

Et veurem competint amb la selecció als Jocs Mediterranis de Tarragona?

Ho sabré a finals d’aquest mes de maig, ja que es donarà a conèixer la llista dels 12 jugadors que aniran als Jocs. Ara mateix estic en la llista provisional de 24. Jo, sincerament, tinc molta il·lusió per jugar en aquests Jocs Mediterranis.

Què representa per a tu que aquests Jocs se celebrin en la nostra ciutat?

Per a mi és un honor. Com a tarragoní, tinc la necessitat de demostrar davant la ciutat i de la meva gent, allò pel qual he estat lluitant des que vaig començar amb el voleibol i, també, poder ensenyar a la ciutadania la bellesa d’aquest esport.

Es guanyen molts diners amb el vòlei?

Depèn, però si hi ho compares amb el futbol, no. El jugador de vòlei que més guanya en l’actualitat al món pot arribar als 2 milions d’euros a l’any. Però en general, un jugador de vòlei de bon nivell pot guanyar uns 50.000 euros a l’any. Pots viure, tens un bon sou, però no ets ric.

Què li diries a un nen o una nena perquè practiqués vòlei?

Crec que seria molt important que primer veiés voleibol, que anés a un pavelló o a la platja. Després, que el practiqués i decidís per ell mateix si li agrada o no. És més important que aquest esport t’ompli que no el fet de practicar-lo.

I als mestres d’educació física?

Que obrin una mica la seva ment i que intentin promocionar tots aquells esports que menys presència tenen en les televisions.

Estàs a punt de finalitzar els estudis de docent per ensenyar als nens. A què t’agradaria dedicar-te en la vida? 

En quelcom utòpic: m’agradaria continuar jugant a vòlei almenys fins als 70 anys, malgrat que això és inviable. He de dir però, que ensenyar als nens m’agrada. 

Temas

  • Juegos Mediterraneos

Comentarios

Lea También