10 anys de l’incendi d’Horta de Sant Joan

L’incendi d’Horta de Sant Joan va deixar una cicatriu molt profunda. Avui es compleixen deu anys de l’inici d’un foc que va ser un punt d’inflexió a tots els nivells. A escala de Bombers, política, mediàtica, social, etc. Un revés que es va cobrar cinc vides i va ficar-ho tot potes enlaire.

El 20 de juliol de 2009 es va declarar un foc al nord del massís dels Ports, entre Horta i Paüls. Estava sent un estiu sec a Catalunya, especialment a les Terres de l’Ebre on, segons el Servei Meteorològic de Catalunya, alguns indrets van recollir la meitat de les precipitacions habituals.

Després de la primera nit semblava que els bombers controlarien el foc aviat. Però un vent de Garbí -de fins a 80 km/h i una humitat per sota del 20%- el va revifar fent-lo arribar a només un quilòmetre d’Horta.

Nombrosos equips de bombers treballaven en l’extinció quan un canvi brusc en la direcció del vent va atrapar diverses unitats, tancant una del GRAF (Grup de Recolzament d’Actuacions Forestals) Lleida entre un cingle i el barranc dels Cubars. Dels sis bombers que formaven aquesta dotació només un, Josep Pallàs, en va salvar la vida, mentre que es va lamentar la mort de Ramón Espinet, Jaume Arpa, Pau Costa, Jordi Moré i David Duaigües. 

Alguns polítics van acusar els caps de bombers de «descoordinació i relaxació», quan ells seguien els protocols de l’època. Fins i tot van filtrar vídeos de l’incendi als mitjans de comunicació, potser pensant en unes eleccions, les de 2010, que s’albiraven a l’horitzó. Van encendre la metxa de l’incendi mediàtic.

En un primer moment es va assenyalar un llamp caigut com a causa de l’incendi que va acabar cremant 1.143 ha -587 dins del Parc Natural dels Ports-. Però després d’una investigació, els Mossos d’Esquadra van arrestar dues persones que havien encès un foc malgrat la prohibició i les condiciones adverses d’aquell dia. Tot i que un dels acusats va confessar que el foc se’ls va descontrolar, deu anys més tard encara no tenen cita al banc de l’Audiència Provincial de Tarragona. El judici no s’espera per abans de 2020 i la Fiscalia demana fins a 19 anys de presó.

Es podria repetir?

«No s’hauria de repetir, tot i que la nostra feina comporta un cert risc. En el futur hi haurà algun accident perquè són inevitables. Però com a comandament i formador sempre inculquem que abans de començar qualsevol maniobra hem de seguir una sèrie de passos per la nostra pròpia seguretat». Són paraules de Ricard Expósito, cap de la Regió d’Emergències de les Terres de l’Ebre, amb qui parlem per conèixer la realitat del territori.

«En deu anys no hi ha hagut un canvi molt significatiu de les Terres de l’Ebre -apunta Expósito-. Cada vegada s’abandona més el camp i està més sec. No plou menys, malgrat que la mateixa quantitat cau en menys dies, els períodes sense precipitacions són més llargs i l’aigua corre però no beneficia les plantes ni el sòl. Això és conseqüència del canvi climàtic».

Un dels principals aprenentatges de l’incendi d’Horta va ser adquirir la capacitat de sacrificar territori per confinar el foc. Prendre una estratègia menys ofensiva i més defensiva. Un exemple el vam veure a finals de juny, quan la Ribera d’Ebre va patir un altre incendi de magnituds importants. Amb més de 5.000 ha cremades, va ser el segon foc forestal més gran a Catalunya dels darrers vint anys. «Era un foc complicat que feia salts quilomètrics. Has de saber quina part vas a buscar perquè si no se’t pot escapar de les mans. Tenir molt clar els punts que pots confinar. A més, necessites una visió global de cap a on anirà. En aquest sentit el 80% de la superfície cremada va ser durant les primeres hores i la resta els altres dies. Això és perquè vam escollir l’estratègia encertada», conclou el cap de Bombers a les Terres de l’Ebre. 

Una altra de les veus autoritzades per parlar sobre l’incendi d’Horta és Marc Castellnou, cap del GRAF: «He tornat més de 200 vegades al lloc dels fets, ja que de cada accident s’aprenen lliçons com que en situacions límits hi ha protocols de seguretat que no funcionen».

Busqueu algun responsable? «La responsabilitat és de tots nosaltres com a individus -sentencia Castellnou-. Vivim en una societat egoista en què tot el que passa és culpa d’algú altre, quan és nostra. La nostra manera de consumir gestiona el paisatge. De si menjo d’aquí o d’allà. Són hàbits. Els polítics han d’aportar les plataformes que generin una seguretat, però el consum és particular».

La coordinació del territori i de l’ecologia forestal és clau per prevenir incendis: «Amb el canvi climàtic tenim un repte immens. La massa forestal seguirà creixent i madurant, ja que s’ha abandonat el món rural a totes les escales. Els bombers apaguem les flames però no evitem l’incendi, això ho fa la gestió del paisatge. Per tenir un entorn que s’adapti al canvi climàtic s’han de prendre polítiques a llarg termini, però hem de pressionar i comprometre’ns com a societat. No val lamentar-se quan ja és massa tard».

Abans d’acabar Castellnou ens deixa una frase per pensar. «Catalunya s’estima el paisatge com a decorat, no com a element viu que s’ha de gestionar. Parlem de país, però ens estimem massa el melic».