Alicia Giménez Bartlett: «Escriure és una forma de viure»

El cicle d’entrevistes Periodisme Sud de la delegació de les Terres de l’Ebre del Col·legi de Periodistes va portar l’escriptora Alicia Giménez Bartlett a Tortosa, qui va oferir una xerrada distesa i a estones plena d’humor. Alicia Giménez Bartlett va nàixer el 1951 a Almansa, Albacete, però va passar la seua infància i adolescència a Tortosa i actualment viu a Vinaròs. Amb la novel·la Donde nadie te encuentre va guanyar el Premi Nadal el 2011 i amb Hombres desnudos el Premi Planeta el 2015. Amb la sèrie de novel·la negra protagonitzada per la inspectora Petra Delicado s’ha convertit en una de les autores espanyoles més llegides i traduïdes a tot el món.

Vostè va passar uns anys de la seua infantesa a Tortosa, com va arribar i quins records guarda?
Vaig viure a Tortosa 18 anys. El meu pare era ferroviari, inspector d’intervenció, i el van destinar a Tortosa. Vaig estudiar al Col·legi de les Teresianes i després a l’Institut Joaquín Bau. És una època de la meua vida que la recordo amb estima i amb molts amics, amb molts moments de diversió. Però també d’una època franquista en una ciutat molt conservadora. El meu primer marit era nascut a Tortosa i per això aquesta vinculació va continuar uns anys més. Vaig estudiar després a València i després vaig viure a Barcelona. Ara visc a Vinaròs, i m’hi trobo a gust. De vegades torno a Tortosa i tornen els records.

Un escriptor és, abans que res, un lector. Vostè llegia de petita? I quin tipus de novel·la li agrada llegir ara?
Anava freqüentment a la biblioteca de Tortosa. Vaig començar per Chesterton, que actualment és una cosa totalment demodé però recordo que mun pare tenia tota la seua col·lecció. Llegia mil tebeos també. Continuo sent una lectora molt aficionada. Jo treballo al matí, fins les quatre de la tarda. Amb el meu home gaudim de la natura i del camp. Cap a les set de la tarda ja em puc dedicar a llegir i sempre penso: quin plaer! Ara podré llegir fins les 12 de la nit, fins quan vulga. I encara és per mi un moment molt excitant. M’agrada la novel·la negra, però no en sóc cap friki. Llegeixo una mica de tot, les novetats. M’interessa veure el que passa al món de la literatura. Sempre he consumit molta literatura nord-americana també.

Quan va sentir que volia ser escriptora?
Ha sigut una vocació molt precoç. El meu pare em va explicar després que quan encara no sabia ni llegir ni escriure agafava un paper i li deia: «escriu això, que és un conte que ara et contaré». No sé d’on ve, és una maledicció. Sempre vaig saber que el que m’agradava fer era escriure. Mentre les meues altres companyes d’escola dèien que volien ser mestres o ballarines de ballet, jo deia que volia ser escriptora.

Fa poc va ser Sant Jordi. Una data que a alguns cada cop ens agrada menys.
Fa anys que si puc evitar Sant Jordi, ho faig. Com a escriptor, et deixen mort. Et porten d’una caseta a una altra corrent, arriba un punt que no veus ni la gent... Està bé com a festa maca, però ho treuria del calendari. És cert que hi ha molts «intrusos». Abans et trobaves primer amb les folklòriques i gent fent cues enormes, ara són youtubers que fan llibres. Jo ja no estic per a tot això.

Sempre diuen, «escriu del que sàpigues, del que conegues». Què sabies sobre novel·la negra? És la documentació la base de la credibilitat? 
No. Tot el que expliques ha de ser cert, a la novel·la negra, però si el llibre literàriament no és versemblant, després no serveix de res. Per a mi quan un llibre em cau de les mans és quan no és versemblant. S’ha d’anar a poc a poc i no voler ser tan sorprenent. 

Com treballa un escriptor? Com és el seu procés creatiu?
Això depèn de cadascú, jo sóc força disciplinada. Escric cada dia excepte el cap de setmana, per tallar. No sóc d’aquestes autores que comencen i s’obsessionen. Escriure és una forma de viure, i tu convius amb la ficció que portes entre mans, però també has d’aturar-te. 

Escriure és reescriure.
Hi ha autors que fan un esquema de la seua novel·la... Jo sóc d’anar avançant i de reescriure molt. Vaig reescriure totalment set cops Secreta Penélope. És el gran fracàs de la meua vida. Potser ja estava bé al segon cop, o estava malament sempre, no ho sé. Però refer és important per a mi.

Parlant ara de la seua novel·la Donde nadie te encuentre, sobre el maqui Florenci/ Teresa Pla Meseguer, vostè ha explicat que des de petita va sentir a parlar de la Pastora. 
Sí. La Pastora era un mite. Als xiquets ens deien «si no et portes bé, vindrà la Pastora i se t’endurà a la muntanya». Però preguntaves i no t’explicaven res. Tot era silenci i la meua curiositat augmentava. Anys després em van regalar el llibre de José Calvo La Pastora, del monte al mito. Era com una crònica, amb molta informació, una joia, i em vaig posar a treure el que em semblava matèria narrativa i a escriure. Després de la publicació del llibre, molta gent de la zona, en trobades o clubs de lectura, em va començar a donar dades i records de la Pastora. Va ser una experiència molt interessant.

Els periodistes i escriptors compartim alguns hàbits.
Naturalment. La base, la primera font, va ser un llibre periodístic. Ara està molt de moda la ficció basada en realitat, i moltes d’aquestes realitats són els periodistes qui les publiquen. Hi ha llibres de periodistes excepcionalment bons des d’un punt de vista literari. També, penso, cal tenir unes ganes de no només contar una petita història, sinó agafar el tema que estàs tractant i desgranar-lo fins el final. El periodista informa, però al mateix temps pot captivar-te com a lector.

D’alguna manera, el lector pot pensar que vas fer-li justícia al personatge?
No, no vaig voler entrar a jutjar, ni fer cap reivindicació. En un context com la postguerra espanyola i al Maestrat, una terra tan dissortada i pobra, que alguns d’aquells maquis fossin tan bèsties es podia comprendre i van estar tractats injustament. Però al mateix temps, llegint els crims en què va estar present, i dic present, la Pastora, també et quedaves esgarrifat. Eren èpoques convulses. És evident que sóc antifranquista fins la medul·la, però em nego a entrar a jutjar els crims de la Guerra Civil. Tots són terribles. 

(Es pot veure la conversa sencera al Col·legi de Periodistes de les Terres de l'Ebre aquí).