Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Cinc generacions d'una mateixa família, unides ara en un segle de vida

Reportatge. Dolors Piñol, de Tivissa, compleix 100 anys i «sense prendre cap pastilla, tot i que ara als 90 anys el metge em va obligar a prendre’n una»

Núria Messeguer

Whatsapp
Les cinc generacions de dones, d’esquerra a dreta: la besneta, amb les seves dues filles, la neta, la filla i la Dolors. Foto: J. REVILLAS

Les cinc generacions de dones, d’esquerra a dreta: la besneta, amb les seves dues filles, la neta, la filla i la Dolors. Foto: J. REVILLAS

La Dolors ‘La Carbonera’ va néixer el 19 de juny de 1919. Cent anys «fent parlar» explicava ella. La seva casa, igual que ella, és centenària: un temple de fotografies i rècords de tota la seva família, que no és poca, perquè amb un segle les famílies donen per a molt. Concretament la Dolors és la matriarca de cinc generacions de dones. «Veus les bigues aquestes?», deia la Dolors mentre assenyalava a les bigues del sostre del seu menjador. «Les vaig posar jo, perquè vaig carregar a les meves espatlles els fonaments d’aquesta casa». I afegia: «He treballat de tot, fins de maniobrera, he fet de tot, menys llaurar el camp». 

«La meva mare, només em va donar salut», ja que també va viure quasi cent anys (però va morir tres mesos abans de complir-los). I abans de continuar va afegir: «jo no et conto cap mentida, i si te la conto, és perquè a mi també m’han enganyat». Segons la Dolors, la relació amb la seva mare va ser complicada, d’aquí la frase «només m’ha donat la salut». I és que de fet, un dia la seva mare li va dir: «Filla, avui aniré a rentar la roba i l’estendré, però demà no la plegaré». La Dolors li van preguntar «per què, que t’has de morir?», i ella els va respondre: «No, morir no, us faré podrir».

I així va ser, perquè la dona va aguantar dos anys postrada al llit, sense aixecar-se perquè ella ho va decidir. La Dolors mentrestant, fent-se càrrec dels seus fills, néts i també del seu home, al qual li van diagnosticar càncer. «Quan ens van dir lo del càncer del meu marit, jo sabia que moriria d’això». «Però el vaig cuidar fins a l’últim moment, i va aguantar deu anys». Aquesta lamentable situació diu molt de com és la Dolors; forta, independent, valenta i molt treballadora, que ha sapigut tirar cinc generacions endavant. De fet la pròpia Dolors explicava «si us contés la meua vida ploraríeu i riuríeu».

Un bon dia caminant per Tivissa, es va creuar amb Rafel Cavalle, un jove ben plantat. «Ens vam conèixer, vam festejar 9 mesos i ens vam casar» recordava la Dolors, la qual afegia: «Si m’hagués esperat més, jo no m’haguera casat. Perquè a mi no em feia gràcia això de casar-me». No ho dia pel seu marit, perquè cada vegada que mirava una foto que té penjada al menjador amb ell i els seus dos fills, se li escapava un somriure. La Dolors ho deia, per aquest tarannà d’independència que desprenia, tan allunyat a les dones de la seva època

Ahir la família i part del poble li organitzaven una festa sorpresa. FOTO: Joan Revillas

«El meu pare era carboner, d’aquí el meu malnom, Dolors la carbonera, no vivíem a Tivissa, tot i que teniem una casa, i alguns camins hi veníem». Mentre explicava la seva infància la Dolors s’atura i diu: «Si t’explico l’edat de quan vaig començar a treballar te’n riuràs de mi». Després d’insistir-hi contestava:«Als sis anys jo ja sabia fer totes les labors de la casa i com aquell que diu, ja treballava». I continuava:«anava a buscar pauma al bosc per fer cistells i sàries» (les sàries són els cabassos que es carregaven als matxos antigament). 

L’art per fer pauma l’ha conservat tota la vida. Prova d’això són la quantitat d’objectes que hi havia per casa seva. Alguns estaven fets amb bosses de plàstic, apecte que comentava amb: «abans en podia fer més, perquè hi havia bosses i de més colors». Explicava una mica trista i afegia: «Ara ja no tenim bosses». Una anècdota pou curiosa, i és que la pobra Dolors, gràcies a la conscienciació envers les bosses de plàstic, s’ha quedat sense materials per a les seves «labors».

Cent anys físics, no anímics

La Dolors va rebre la visita del Víctor, un dels seus néts. Durant el dia part de la família i del poble la van anara veure; perquè «és la iaia de tots», com deia la seva besnéta la Jovanna. El net recordava com els acompanyava a ell i als seus amics quan eren petits a buscar fòssils per la muntanya. «Cap pare ho haguera fet, però l’àvia allí estava explorant amb nosaltres». La Dolors amb tantes visites va decidir anar a fer cafè, perquè l’àvia centenària; viu sola i fa totes les feines de casa per ella mateixa. A més a més, afirmava que «no tinc telèfon, quan vull parlar amb algú vaig a casa seva i pico a la porta de casa»

A banda, la Dolors, cada matí, surt a caminar. Tot i que: «abans sortia del poble i anava l’ermita de Sant Blai, ara però només vaig per dins del poble i passo a veure les meves rebesnétes pel col·legi». I és que com ha assegurat la Dolors: «A la província de Tarragona, dubto que hi hagi algú de cent anys més sa que jo».

Temas

Comentarios

Lea También