Depurar l’aigua de l’Ebre provocaria més mosca negra

La millora de la qualitat de l’aigua dels rius gràcies a l’expansió de les depuradores urbanes ha tingut també efectes no desitjats en els ecosistemes fluvials. Així ho certifica un estudi dels investigadors de l’IRTA, el biòleg Carles Ibàñez, i del CSIC-CREAF, l’ecòleg Josep Peñuelas, publicat aquest mes d’agost a la revista ‘Science’. Argumenten que la major transparència de les aigües fluvials no sempre significa un retorn a unes condicions ambientals idònies del riu. Això passa, precisament, al tram final de l’Ebre, on a principis del 2000 es va detectar un canvi sobtat de la transparència de l’aigua per la disminució del fòsfor: un escenari que ha provocat l’expansió extraordinària de macròfits i l’aparició de la plaga de la mosca negra, que prolifera en aquestes plantes aquàtiques.

Les depuradores, segons l’investigador del centre de l’IRTA, són altament eficients a l’hora de reduir el fòsfor, i no tant el nitrogen. Això ha contribuït, de forma decisiva, a donar un aspecte molt més transparent a l’aigual del riu que fa tres dècades enrere: la manca de fòsfor és un factor limitant en la manca de creixement de les algues microscòpiques, el fitoplàncton. Un fet, segons referma l’estudi, que no significa forçosament una millora de l’estat ecològic del riu, un retorn a un estat de salut pristí. Per contra, malgrat i la parcial millora de la qualitat de l’aigua, els desequilibris impulsen «efectes indesitjables en tot l’ecosistema».

Precisament, el tram final de l’Ebre és un clar exemple en aquest sentit, segons apunten els investigadors de l’IRTA i el CSIC-CREAF. Així, des de principis de segle la transparència de l’aigua ha augmentat en paral·lel amb la reducció del fòsfor. Les conseqüències més visibles han estat l’explosió de macròfits, que proliferen gràcies a aquesta transparència de l’aigua i els cabals baixos del riu, possibilitant que els rajos solars arribar pràcticament a tots els racons del fons de la llera.