El dia a dia en un camp de refugiats

Anna Casabó ha estat als camps de refugiats del nord de Sèrbia, a la frontera amb Croàcia, del 3 al 14 de juliol. Cooperava en dos camps al municipi de Šid – Berkasovo, amb el suport d’organitzacions humanitàries com la Creu Roja, entre altres. 

Adaševci és el camp més gran, acull 1.200 persones, tot i tenir-ne una capacitat per a només 200, era un motel de carretera.  Principovac és el camp més petit, on hi ha entre 300 i 400 persones  en  un antic hospital.

«El meu país no fa prou per aquestes persones i això em va impulsar a ajudar-les als camps de refugiats, a través d’una companya txeca (Iva) que vaig conèixer fa deu anys a Londres», explica Anna Casabó al Diari. 

El dia a dia de la mestra canareva començava ben d’hora rentant la roba dels refugiats amb unes rentadores que van comprar les organitzacions Pomahame lidem na uteku i CZECH TEAM, les quals porten dos anys ajudant els refugiats a la frontera serbocroata. 

Després de fer rentadora era el moment d’esmorzar i parlar amb les persones desplaçades i a les nou del matí començaven les classes a l’aire lliure. «Explicant contes, històries, etc. Sempre estava acompanyada d’un mestre àrab. Ell estava molt preocupat perquè no caiguessin en la gihad i treballava molt els valors, sobretot amb els adolescents», recorda Casabó. 

«Vam organitzar un club de lectura, on llegíem Oscar Wilde. Hi havia una biblioteca amb llibres donats en  txec, anglès, alemany, àrab, farsí i àrab». La majoria de refugiats procedeixen de Síria i Afganistan, també n’hi ha de l’Iran i de l’Iraq. 

Segons Anna Casabó, «volen desvincular-se del radicalisme terrorista. Molts d’ells fugien dels talibans. Per a ells, tenir un membre de la família que segueix la gihad és una deshonra i és com si s’hagués mort. Insisteixen a dir que fugen del mateix terrorisme que nosaltres».

Els atemptats de Barcelona i Cambrils els han causat tristesa i plors perquè crea odi i racisme, a més de tancar-los les possibilitats d’entrar a Europa. El seu objectiu final és arribar a Alemanya.
 No és fàcil. S’ha de passar per diverses escales: dels camps de Grècia i Montenegro, es va a Sèrbia i, en un tercer estadi, s’arriba a Croàcia, la porta cap a Europa o Canadà (on busquen personal amb estudis superiors). 

De tant en tant, quan ha pogut marxar algú dels camps de Croàcia, apareix una furgoneta que s’emporta només una família de la frontera Sèrbia cap a Croàcia. «Quan això es produeix es genera un neguit que recorre de dalt a baix tot el campament», comenta la mestra. «El comiat de la família escollida és una de les imatges més boniques que he viscut mai: tothom dret s’acomiada de la família que marxa, ha estat molt temps de convivència i s’estableixen lligams molt fort entre ells».

Tot i el bucòlic que pugui semblar, són gent molt espantada, no volen ser fotografiats per por que els reconeguen els talibans i els matin. Dos voluntaris es queden a dormir amb els refugiats per donar-los suport psicològic i evitar que puguin beure massa. 

Pràcticament, cada nit algun jove intenta travessar la frontera i és retornat l’endemà per la policia sèrbia, la qual, fins i tot, els ofereix xerrades de conscienciació. 

Si un refugiat desapareix durant dos dies del camp, perd el dret a menjar i casa, i el seu lloc pot ser ocupat per una altra persona en llista d’espera.