Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Elogi de la platja de pedres

Encara queden petits paradisos on les aglomeracions estiuenques passen de llarg

Maribel Millan

Whatsapp
La platja del Marjal de les Cases d'Alcanar. Foto: Joan Revillas

La platja del Marjal de les Cases d'Alcanar. Foto: Joan Revillas

Hi ha moltes famílies que surten de l’estrès diari per tirar-se de cap a una dinàmica de vacances que també pot arribar a ser molt i molt estressant: la d’anar a la platja. Hi ha qui s’ha de llevar a les sis del matí per plantar el para-sol i la tovallola a l’arena, com si fos un conqueridor del nou món o Neil Armstrong trepitjant per primer cop la Lluna, per intentar fer-se amb un metre quadrat de platja. O fer cua durant més de dues hores per comprar una barra de pa, en pobles mediterranis que de cop, i durant dos mesos, es converteixen en ciutats on és difícil –si no impossible– aparcar el cotxe, fer un cafè o passejar sense ensopegar amb altres milers d’estiuejants. 

No t'has de llevar a les sis del matí per plantar el para-sol i deixar-hi la tovallola

Per sort, encara queden alguns petits paradisos on les aglomeracions estiuenques passen de llarg. En efecte, estem parlant de les platges de pedres. 
Aquells llocs inhòspits on molts temen anar perquè creuen que no estaran prou còmodes per passar hores i hores torrant-se al sol. On pensen que els menuts no s’ho passaran bé si no poden aixecar i derruir, per tornar a aixecar i tornar a derruir, els típics castells d’arena. 

Res més lluny de la realitat, però el cert és que aquests prejudicis de la majoria ens vénen molt bé als qui fugim de les multituds. 
Encara continuo anant –i que no me la canvien– a la platja de pedres (còdols o cudrells) on vaig passar tots els estius de la meua infantesa: el Marjal de les Cases d’Alcanar. Aquesta té una peculiaritat: les pedres són a fora, mentre que quan et banyes, a terra hi ha arena, tot i que també et pots trobar alguna roca. És a dir, que tothom hi té el seu lloc, des dels banyistes més relaxats fins als amants de l’snorkel i la pesca submarina. 

Per als més curiosos i nostrats, fins i tot tenim elements del patrimoni històric per descobrir: diversos búnquers de la Guerra Civil que ara es troben abandonats dins de l’aigua i que en alguns casos, fins i tot, fan la funció d’escullera per evitar l’erosió de les onades al litoral. 

El millor d’aquesta i de la majoria de les platges de pedres, però, és que no t’has de donar cops de colze per poder gaudir del teu espai vital, i pots nedar tranquil·lament sense topar amb ningú... fins i tot et podries entrenar seriosament per a un triatló sense gaires ingerències.
I la qüestió de la comoditat és relativa. Per caminar sense problemes existeixen les típiques sabates d’aigua, que, per cert, han evolucionat molt des que nosaltres érem menuts i no ens trèiem en tot el dia aquelles sandàlies de plàstic amb forats. Però encara hi ha valents que prefereixen anar descalços. 
I per estirar-se sense notar les pedres a l’esquena es pot optar per una hamaca o un matalàs de platja. En definitiva, que l’equip de supervivència no varia tant dels que opten per l’arena. 

Els menuts poden experimentar amb jocs alternatius als ja molt vistos castells d'arena

Pel que fa als menuts de casa, en una platja de pedres poden experimentar amb jocs diferents. El més obvi és tirar pedres a l’aigua, una activitat amb què evidentment cal anar molt en compte, vigilant que no hi haigue ningú al davant per no prendre mal. Els més destres les fan rebotar un o dos cops a sobre de l’aigua; una fita que mai he arribat a aconseguir. 

Però el nostre joc preferit de menuts era fer un clot i cobrir-nos totalment de pedres, deixant només el cap a la vista. I en lloc de sortir coberts d’arena, acabàvem coberts d’una fina capa de pols blanca, procedent dels còdols. I és que aquest és un dels altres grans beneficis d’una platja de pedres, que quedes lliure de la molesta arena que acaba cobrint tot el cos, la tovallola, les ulleres de sol i que, fins i tot, t’entra per dins del nas. 

Tot el referit fins ara no vol ser una crida per a l’acceptació universal de les platges de pedres. Si la majoria prefereix l’arena, suposo que és perquè també deu tenir el seu què. Cadascú que vagi allà on més li plagui, que per opcions al nostre litoral no serà. Però jo, sense dubte, em quedo amb els meus cudrells. 

Temas

Comentarios

Lea También