Els dos catalans perduts en una tribu

Tot i que en aquest segle ens aferrem a la raó i a les qüestions científiques, a vegades la vida et sorprèn. Podem parlar de l’atzar, el destí o de les estranyes coincidències. Qualsevol nom és vàlid per donar explicació a algunes situacions que a vegades ens trobem, sense el saber el què ni el perquè del que t’ha portat allí. Però allí estem.

Una sensació pareguda és la que va tenir Jordi Queral, nascut a les Cases d’Alcanar, quan de repent és trobava en un vell bus, acompanyat d’un estrany però de seguida amic, camí a la selva colombiana. Jordi es trobava en un llarg viatge que havia emprés ell tot sol, quan un bon dia en un bar de Colòmbia sent un noi amb accent català. Ell era Nil Camprubí, veí de Manresa que també es trobava viatjant per Colòmbia. Nil dies abans havia conegut també de casualitat a un professor d’una universitat d’allí que cada dos anys organitzava un viatge amb els seus alumnes a Chocó, concretament al poble de Chachajo, on viu una comunitat indígena de 120 famílies. El Chocó està situat al nord-oest del país, al costat de la frontera de Panamà, tocant a l’oceà Pacífic. És una d’aquestes zones inhòspites que encara queden al planeta, caracteritzada per la seva extensa vegetació i les tribus que hi viuen. Al Chocó, com explicava Jordi, «no existeix el govern, i el govern tampoc sap que existeix», allí l’ordre i el poder està encapçalat pels seus líders.

Aïllats de tot i de tots

Gent humil, honrada i curiosa, van acollir els nouvinguts com si fossin dos més. «No tenen Internet, ni TV, no veuen mai cap estranger, ni tampoc cap colombià, que per a ells també són forasters». «Tenien moltes preguntes i nosaltres érem les seves respostes, era un favor mutu». Tot i que no parlen castellà, ja que «tenen una llengua nativa pròpia, el waunana», alguns el coneixien i es podien comunicar amb els catalans. Com és el cas de Carlos Cuero, el líder de la tribu i el seu paladí que els va proporcionar una casa, menjar i visites guiades per voltants del poblat 15 dies que hi van estar.

El poblat està situat a la riba del riu Sant Juan. Les cases, com explicava el Jordi, «estan totes davant del riu i el poble en sí és un carrer llarg». A més a més, els habitatges tenen la característistica que estan elevades sobre uns pilons de fusta un metre i mig del terra. Això és així perquè el Chocó és una de les zones més humides del planeta, ja que té un clima intertropical plujós. I juntament amb l’àrea de Cherrapunji, en el nord-est de l’Índia, és la zona de més alta pluviositat en tot el planeta.

El 2014 el govern de Colòmbia va obligar a tota la població del Chocó a traslladar-se a la ciutat per combatre les guerrilles dels narcotraficants de la zona. Tot per evitar una massacre com la de fa diset anys al poble Bojayá.

Marxar per evitar la guerra

El 2 de maig de l’any 2002 van ser massacrats entre 74 i 119 civils que es refugiaven a l’interior de l’església de Bojayá, per part de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC-EP). En aquell moment, s’estaven enfrontant amb un grup paramilitar anomenat Autodefenses Unides de Colòmbia (AUC). Els dos grups estaven obstinats a mantenir el control de la zona i l’accés al riu Atrato per al tràfic de drogues.

Lamentablement, un percentatge significatiu dels morts eren menors d’edat. Curiosament una de les bombes també va caure a la casa de les Missioneres Agustines, però, «per gràcia divina», mai millor dit, no va arribar a esclatar.

«Que Messi ens doni diners»

Així doncs, el poble després va ser deportat forçosament a la gran ciutat l’any 2016. «Va ser un xoc molt fort per a ells, aquesta gent no havia vist mai un cotxe o una televisió», remarcava el Jordi. En total, van ser desplaçades 30 comunitats negres i 24 pobles indígenes de la zona a Buenaventura, la capital del districte. No ha estat fins al 2018 que les comunitats indígenes han pogut tornar a Chachajo.

Volen començar de nou i per aquest motiu, el líder Carles Cuero els ho va demanar si els dos estrangers els podrien ajudar. «És curiós perquè no tenen televisió ni internet però alguns noms si que els sabien, coneixien a Rajoy o a Messi». I afegia «ells consideraven que tots nosaltres ens coneixiem» de la mateixa manera que tots els de la tribu es coneixen i poden anar a parlar amb el líder, però de moment nosaltres no podem amb el president» explicava el Jordi rient. «Ens demanaven per exemple que li diguéssim a Messi que els dónes diners».Però tant el Jordi com el Nil varen pensar que els diners no els necessitaven. «Viuen del que tenen, amb diners tampoc podrien comprar res». «Passen vaixells pel riu Sant Juan i amb ells intercanvien alguns objectes i menjar, però els diners no arreglaven la seva situació».

Així doncs, davant la negativa de donar diners, els dos catalans i inspirats per Carlos Cuero van pensar que podrien recaptar fons per comprar un nou el «trapiche», la màquina que utilitzaven per extreure el suc de la canya de sucre.

Després de la guerra amb les guerrilles autòctones, se’ls ho havia trencat i, per tant, no podrien seguir elaborant tots els productes de primera necessitat. Va ser llavors que els catalans van decidir emprendre la campanya de micromecenatge.

La iniciativa, batejada com «Un futur per a la comunitat indígena de Chachajo», està coordinada per la Universitat del Tolima (els que van acompanyar-los en l’expedició), que s’encarregarà de dur la màquina a la comunitat i del seu manteniment.

Tot un projecte que representarà l’ajuda d’aquesta gentil comunitat, que allunyada de tot i de tots necessiten aquest impuls per poder continuar.