Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Ebre Baix Ebre

L’Aldea adapta l’esplai municipal a un xiquet amb paràlisi cerebral

Després de demanar-ho fa tres anys, la seva família havia renunciat al fet que el nen de 10 anys pogués anar al casal com un altre infant més. Finalment aquest estiu hi ha participat

NÚRIA MESSEGUER FERRÉ

Whatsapp
L’Ian i els seus companys jugant al joc de les cadires a l’esplai municipal Les Quatre Torres. FOTO:JOAN REVILLAS

L’Ian i els seus companys jugant al joc de les cadires a l’esplai municipal Les Quatre Torres. FOTO:JOAN REVILLAS

L’Ian és un xiquet de deu anys que per falta d’oxigen durant el part té paràlisi cerebral. «Per això no pot caminar, tot per un error mèdic» explicava la seva mare, Mari, d’una forma calmada i natural. «Al principi em sentia impotent, m’ha costat molt assimilar-ho», deia. I afegia: «sóc una dona forta i l’instint de mare et fa tirar endavant, per exemple crec que ho vaig assimilar abans que el meu home». Però tot i aquesta fermesa, «alguns dies costa, perquè veus als altres xiquets de la mateixa edat i te’n adones». Ara, després d’anys d’espera, l’Ian pot participar a l’esplai municipal de l’Aldea. L’han adaptat precisament perquè ell hi pogués assistir.

El cas de l’Ian, però, no és un fet aïllat, perquè com explica la seva mare «hi ha molt xiquets com el meu fill, al seu col·legi cada any entren nens i nenes amb aquest problema». I enmig de tot plegat les coses no són gens fàcils per a les famílies.

Els estius sense esplai

Ja farà uns tres anys que la Mari va decidir apuntar al seu fill a l’esplai municipal Les Quatre Torres de l’Aldea. «Els nens així absorbeixen molt, perquè depenen completament de nosaltres», comentava la mare, i reiterava: «els pares necessitem unes hores d’esbarjo, per fer encàrrecs o bàsicament anar a prendre un cafè». Així que primer va anar a parlar amb l’educadora social de l’Ajuntament, la qual la va enviar directament a la regidora perquè allò no «era competència seva». Tal com explicava la Mari, «vaig fer cas a l’educadora i vaig demanar una cita amb la regidora». Una setmana més tard la Mari es trobava al despatx de la regidora, que abans de conèixer la necessitat de la mare, li va preguntar: «el teu fill porta bolquer?». La Mari va dir: «sí». I final de la conversa.

«Jo tenia i tinc una botiga i no volia fer més soroll, perquè el poble és petit i després la gent parla», lamentava. «No volia posar en risc el meu negoci i ho vaig deixar corre» explicava la Mari.

La promesa de l’alcalde

L’actual alcalde, Xavier Royo, coneixia el cas de l’Ian i per aquest motiu es va adreçar a la mare de l’Ian i li va dir: «Si jo surto alcalde, et prometo que el teu fill anirà a l’esplai». Royo va explicar al Diari que «jo no vaig fer cap promesa electoral durant la campanya, només aquesta perquè era una qüestió de moralitat». Irene Negre, l’actual regidora d’Acció Educativa de l’Aldea, va explicar que hi havia «una manca de voluntat política» perquè «jo no he tingut una cap problema per adaptar l’esplai a l’Ian». Negre explicava que «tenim una monitora només amb la titulació corresponent», i afegia: «hem adaptat els paràmetres de l’esplai i hem creat un esplai on l’Ian està inclòs en totes les activitats». Ja que, com remarcava la regidora, «és molt bonic parlar de la paraula inclusió, però són els fets el que conta». «A mi aconseguir que l’Ian pugui anar a l’esplai m’omple d’orgull i satisfacció». Aquesta predisposició ha fet una família de l’Aldea més que feliç. La Mari explicava: «no tenia una relació personal amb la Irene, només de veure-la pel carrer i ja està», però «li dec molt, ella també pateix, s’hi ha involucrat moltíssim, és un fet excepcional, li dec molt».

El resultat és un nen feliç de poder passar els matins d’estiu com els altres nens de la seva edat. La mare, orgullosa, comentava: «quan arribem al matí tots els xiquets ens saluden i ens vénen a buscar a l’entrada, és molt gratificant i el tracte que tenen els seus companys per ell és admirable».

Tot i que la Mari lamenta haver perdut tres anys, se sent agraïda d’haver arreglat la situació. «Ho fa tot: si pinten, ell pinta; si juguen; ell juga». «És un nen molt espavilat, quan anem a Barcelona els metges se sorprenen, perquè, tot i tenir la paràlisi, pot mastegar tot sol». I afegia: «Se n’adona de tot, diu papa, mama, tata, l’únic que passa és que té la mobilitat reduïda». Per això «cal estar sempre al seu damunt, però mai limitar-ho, perquè s’acomoden». La mare afirmava que «a mi l’Ian m’ha ensenyat a ser més humana».

Temas

Comentarios

Lea También