La Sénia: Diversificar per sortir de la crisi del moble

Molt es va publicar sobre la situació que estava patint el poble de la Sénia a causa de la crisi econòmica del 2008. Moment complex a escala mundial, nacional i local, que va comportar dures conseqüències pel que fa al sector del moble. 

La Sénia un cop més va haver de sobreviure, reafirmar-se i innovar en aquest sector per a la seva supervivència. Onze anys més tard, parlem amb alguns dels seus protagonistes per esbrinar com està la Sénia i quina és la situació de la seva indústria. 

Després del desencert programa de TV3 sobre la Sénia, és fàcil buscar un posicionament positiu i esperançador, ja que els periodistes que van portar el cas únicament es van limitar a visibilitzar i fer ressò de les catastròfiques situacions que alguns van patir al poble. Enlluernats per aquesta misèria, es van allunyar d’aquells empresaris valents que tiraven endavant la seva empresa. I que finalment, deu anys després, han aconseguit tornar a estar al capdavant del sector. 

Quan comentàvem amb Carol Allepuz, empresària i gerent de Fergacia SA, la visió d’aquest reportatge explicava: «Lo de la Sénia és una heroïcitat i el que van dir no està contrastat». I afegia, «és que al final, la gent parla de crisi com si només hi hagués hagut una, i de crisis n’hi ha sempre i cíclicament». I els empresaris de la Sénia estan habituats, perquè moltes de les empreses han passat des de «la guerra, i la següent postguerra, la crisi del petroli dels anys 70, la competència del mercat quan vam entrar a la Unió Europea i per no parlar de l’adaptació a les noves tecnologies». Segons Allepuz, «la Sénia per a mi és un exemple de no quedar-se de braços plegats davant dels múltiples canvis imperiosos dels models de producció». 

«Funcionem bé, no al nivell que estàvem acostumats, però seguim en peu», José Ferré Estorach, President del CEMS

«L’esperit emprenedor sempre ha anat per davant de la demanda, un exemple és la central elèctrica que es va fer a la Sénia a principis de segle. La persona que la va crear va comptar que si tothom del poble comprés una de les seves bombetes ja tindria el negoci fet. La gent no les va comprar, i la fàbrica finalment es va arruïnar, però ell va aconseguir que la Sénia tingues llum fins i tot, abans que Barcelona», fet anecdòtic que recordava Carol Allepuz.

Des de l’edat mitjana
«La nostra terra són pedres, tenim una terra pobra. No és com Alcanar o l’Aldea, que allí són pagesos, però perquè la terra donava. A la Sénia, la terra no donava, sí que tenim oliveres, però és horts, tots estan al costat del riu i són per al consum propi. No hauríem pogut mai vendre verdura». 

Així relatava Carol Allepuz les característiques paisatgístiques, d’aquest poble, perdut per alguns i trobat per a altres, situat al més estricte límit de Catalunya (i és que el riu, que duu el mateix nom del poble, fa frontera entre Catalunya i el País Valencià). 

«Les empreses han superat la crisi, com a molt se n’han tancat unes cinc», Carol Allepuz, Gerent de Fergarcia

José Ferré, gerent de Madersenia i president del Col·lectiu d’empresaris de la Sénia (CEMS) afegia: «Fills de pagesos, cansats de treballar al camp per guanyar una misèria a final de mes, van decidir arriscar el poc que tenien per buscar un futur millor, no únicament per al seu bé propi, sinó per a la supervivència del poble». Un esperit lluitador, valent i pot ser també temerari, ja que als inicis els empresaris «es van llençar a la piscina» perquè «eren gent de pocs o cap estudi, que no seguien cap teoria, aplicaven la pràctica, el sentit comú i moltes hores de treball». 

Alguns estudis apunten que la industrialització de la Sénia, ja va començar a l’edat mitjana. Carol Allepuz explicava que «de les primeres coses a què ens vam dedicar va ser la indústria naval, quan el riu Ebre era navegable. Els pins per a fer vaixells, els tallàvem dels nostres Ports i ja vam començar a modelar-la i covant-la, per a fer les quilles dels vaixells». 

«L’Administració mai ha donat suport a la Sénia i els empresaris tampoc l’han esperat», Joan Roca, Secretari del CEMS

I tot i que en aquells temps, el principal model econòmic era l’economia de subsistència, la Sénia amb la transformació de la fusta ja tenia un «rerefons plenament industrial i econòmic», sentenciava Allepuz.

El clúster
Durant tot el segle XX la indústria es va consolidar al poble de la Sénia, va anar creixent i guanyant protagonisme i sent part de l’ADN de la seva gent. La Sénia era coneguda com «l’Andorra del moble» o «el País del moble». Tant a escala nacional, com a escala mundial ens trobàvem en un moment de bonança i prosperitat econòmica i els joves del poble quedaven per «fer empreses» tal com explicava José Ferré. 

Com aquells que jugaven al monopoli, i mai millor dit. El teixit industrial de la Sénia, anava creixent  i a poc a poc, però de manera determinant es va consolidant dins del mercat català, estatal i, fins i tot, internacional. D’una forma anàrquica i espontània les patronals del poble, apliquen un sistema basat amb la subcontractació de petites empreses que satisfeien la demanda d’un determinat producte, com podia ser les taules, l’embalatge, ferratges, alumini o pintura. Actualment, aquest tipus de sistema l’anomenem clúster, però fins a l’any 2000 cap fabricant de la Sénia tenia la percepció de funcionar dins d’aquesta terminologia. Com ens explica Joan Roca, secretari del Col·lectiu d’Empresaris del Moble de la Sénia: «Els clústers són necessaris perquè les empreses no arribin a tenir 1.000 treballadors». Roca continuava amb «són economies d’escala, busquen tenir unes subcontractacions que permetin el  desenvolupament de l’empresa».