La decisió de marxar a ajudar

Sara Espinós, de Móra d’Ebre, té 24 anys i les idees molt clares. «La crisi dels refugiats em removia per dins. Cada dia llegia el diari i m’indignava... Em vaig posar en contacte amb algunes associacions per poder ajudar i col·laborar des d’aquí perquè veia complicat marxar a Grècia», explica al Diari. Però, finalment, va arribar a la conclusió que mai no s’està preparat del tot i va decidir marxar.

Espinós treballa a un institut, és graduada en Història de l’Art, ha cursat el màster per ser professora de secundària i actualment està fent el doctorat en últimes tendències artístiques. Ha decidit invertir els seus dies de vacances en volar cap a Tessalònica (Salònica), a Grècia, el 15 d’agost i fer de mestra voluntària als camps de refugiats dues setmanes.

«Sé que serà molt dur, físicament i psicològica. Però ningú tria si s’està preparat o no. A ells no els van preparar per a això, per fugir de casa i quedar-se als camps en aquestes condicions. Em va semblar hipòcrita dir que jo no estava preparada. És Europa, i això va molt amb nosaltres. No estic d’acord en aquesta forma de política, de manera que la meua forma de dir que hi estic en contra és anar cap allà», expressa la jove.

La primera associació amb la qual va contactar Espinós va ser amb Eko Project, ja que tenia un projecte d’escola en condicions dignes. Però el camp d’Eko va ser desallotjat. Un cop desallotjat el camp, es van situar a Vasilika, amb la Brigada Eko-Eidomeni.

L’altra associació amb qui també va contactar Espinós és la de Together for Better Days, que també treballa a la zona de Salònica i on en principi s’establirà.

«El que passa és que des d’aquí marxes amb contactes amb associacions però allà la situació canvia cada dia, els desallotgen... De forma que no puc assegurar en quin camp em quedaré per ajudar. És una mica una aventura, es tracta de veure en quin deixen accedir als voluntaris i quin necessita més ajuda», detalla.

L’hàbit d’anar a escola

Espinós expressa que el material i tot el necessari per al dia a dia està finançat pels mateixos voluntaris que van a treballar-hi. Ho compren directament allí perquè és la millor forma de respondre a les necessitats reals que van sorgint. «Si veiem que falten productes higiènics, doncs anem a comprar-los allí; si veiem que falten xancletes perquè fa molta calor i no en tenen, les adquirim i distribuïm des d’allí...», exemplifica.

Com ella afirma, el que està clar és que un projecte d’escola com s’entén aquí és impossible a causa de la manca de condicions materials, però sobretot de les circumstàncies anímiques i emocionals dels xiquets, que provenen de famílies que s’han hagut de separar. «Però s’intentarà que no perden l’hàbit d’anar a un lloc on aprendre una mica (jo els ensenyaré anglès, un altre professor àrab...) i que hi haja sobretot una part lúdica de jocs, esport, psicomotricitat i música», expressa Espinós. Però, què passarà en tornar?

Ella també ho té clar: «el fet d’anar-hi no és la solució perquè jo vaig amb bitllet de tornada. Però sí de conscienciació del meu entorn. En tornar, vull generar debat, es poden fer moltes coses, tallers a les escoles, per exemple, per explicar per què aquesta gent ha de marxar de casa».