Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

"La nostra província ha disminuït un 16% de població"

Entrevista a Juan Antonio Duro, Catedràtic d’Economia de la URV i responsable de la Càtedra d’Economia Local i Regional (CELIR), amb seu al Campus de l’Ebre

Anton Monner

Whatsapp
Juan Antonio Duro. FOTO: Joan Revillas

Juan Antonio Duro. FOTO: Joan Revillas

És la despoblació una evidència real a la demarcació de Tarragona?

Bé, les dades ens indiquen que, en efecte, des de l’inici de la crisi, posem el 2009, la població a la província de Tarragona (per exemple) ha disminuït, i ho ha fet a taxes significatives. Per posar-hi números, al Camp de Tarragona la població empadronada hauria baixat entre el 2009 i el 2018 en quasi un 16%, i a Terres de l’Ebre d’un 6,5%.

I quins són els factors explicatius d’aquesta evolució?

Aritmèticament, el creixement de la població en qualsevol lloc i moment es pot descompondre en dos factors: primer, s’ha de mencionar el creixement natural, que és el resultat del flux de naixements i defuncions de la població inicial, i, segon, el saldo migratori.

Un exemple.

Des de l’any 2000 al 2009, la població, per exemple, va augmentar d’un 22%. El punt és que aquest creixement es va sustentar en el component migratori, donat que si fos pel natural la població hauria caigut.

I actualment?

Des de la crisi, el component natural segueix sent negatiu però ara, contràriament al succeït en l’època de bonança, el saldo migratori es torna negatiu, pel retorn dels emigrants i la migració de joves. En el cas del Camp de Tarragona el 2018 ja ha crescut la població respecte a l’any anterior. A Terres de l’Ebre, però, no ha estat així.

Ens hem de resignar, llavors? 

Crec que un govern, entre les seves principals prerrogatives, ha d’estar la reducció de la desigualtat, no només personal, sinó també territorial. Així, la reducció dels desequilibris socioeconòmics territorials ha d’estar marcat en un negre ben fosc en l’agenda de política econòmica pública.

Per a l’economia el despoblament d’algunes zones en què repercuteix?

De fet, els economistes tenim teories que ens diuen que caldria tenir expectatives de creixement diferencials en els territoris «perifèrics», per un tema de menors costos dels factors de producció. De fet, l’acumulació, més o menys automàtica, d’activitat en els mateixos centres i pols productius pot generar deseconomies i externalitats negatives. 

Què pensa del que s’ha fet fins ara?

Les polítiques de fre a la despoblació, o de fixació, han descansat molt en la voluntarietat dels petits municipis, que són els que viuen en la seva carn els estranys que provoca el fenomen. Però aquests municipis tenen poc marge per poder aconseguir resultats significats per un fenomen que és global i que necessita recursos i governança col·lectiva.

I què caldria fer? 

No tenim una bola màgica que ens digui que hem de fer i sento la decepció que pot crear la resposta. Però sí que coneixem alguns elements orientatius d’una possible política. Sabem, per exemple, que la política de fre de la despoblació ha de ser supralocal, de fet, ha de ser una política de país.

Amb què podríem començar?

Haurien de tenir en compte aspectes associats a les infraestructures de transport d’aquests entorns, com poden ser comunicacions, també facilitar l’habitatge. A banda de formar la gent que ja hi ha allí, per professionalitzar els entorns rurals i que siguin forts. També és vital la promoció i el brànding per atreure el turisme o a la nova gent que vulgui viure allí.

Bones mesures...

Però abans cal diagnosticar bé, planificar intervencions en el temps i revisar continuadament tots els passos donats. 

Temas

Comentarios

Lea También