Laura Saula: «Les pageses encara tenen dificultats per ser visibles»

Laura Saula Tañà (Barcelona, 1986) es va llicenciar en Periodisme el 2008 (URL) i des d’aleshores ha fet de periodista freelance per a diferents mitjans, com el diari Ara, el magazín LA MIRA, la revista Capçalera o el suplement Lifestyle. És l’autora del llibre Terra de dones. Pageses de Catalunya (Editorial Fonoll), en el que vuit dones pageses de diverses generacions d’arreu, des de les Terres de l’Ebre fins a l’Alt Pirineu, expliquen les seves històries personals, inquietuds i visió del món rural. La publicació compta amb els pròlegs de Teresa Jordà Roure i Meritxell Serret Aleu, les primeres conselleres d’Agricultura.

Què la va impulsar a escriure el llibre?

L’oportunitat va sorgir conjuntament amb el magazín LA MIRA i l’editorial Fonoll, que volien fer un llibre que fes un pas més a l’hora de visibilitzar la dona pagesa. Si la pagesia en si ja està bastant oblidada pels mitjans de comunicació i la societat, en general, les dones pageses encara més. Aleshores, en el moment de plantejar-me com fer-ho, vaig decidir escollir vuit perfils de pageses, que són de diferents zones de Catalunya, perquè totes estiguessin representades, així com de diferents generacions i àmbits.

Per què va escollir vuit casos?

És una xifra simbòlica. El que volia era que hi hagués representació de tot el territori, i vaig pensar en les vuit vegueries catalanes. M’haguera agradat fer-ne moltes més perquè realment hi ha moltes històries per explicar.

Quin és l’enfocament?

Quan les vaig conèixer, més enllà de la feina en si, el que realment m’interessava era la seva vida, com veien el món, com pensaven, la seva història familiar... Així, el resultat són vuit retrats de dones pageses.

Quina reivindicació comparteixen?

La situació que viuen com a dones, ja que encara no estan reconegudes del tot. Sí que és cert que la situació ha millorat amb les noves generacions, però encara hi ha molt masclisme. La majoria em van explicar que quan anaven amb el seu marit a comprar maquinària agrícola, tot i que era a nom d’elles i la paguessin, el venedor sempre es dirigia a l’home. Això és un exemple que, avui dia, no està del tot acceptat que una dona pot ser la cap d’una explotació, és a dir, que no és la dona del pagès a qui ajuda. Les pageses encara tenen dificultats per ser visibles.

Aquesta dificultat és una qüestió de condició física?

Elles diuen que, excepte alguna tasca puntual en la qual necessiten ajuda, són dones tot terreny i que poden fer qualsevol feina. Totes elles vénen a dir que una granja on no hi ha una dona, no funciona igual de bé, ja sigui per la capacitat d’organització, pel que fa a tenir cura de les coses o de la manera de gestionar la masia i la granja. Diuen que són el pal de paller d’una casa de pagès.

Quina història li ha copsat més?

Cada cop que m’ho pregunten em ve al cap una història diferent. Per exemple, al Camp de Tarragona, l’Ester Gomis va néixer en una família de pagesos i té una germana. Els seus pares, propietaris d’un cultiu d’avellaners i ametllers, no volien que elles fossin pageses, ja que preferien que tinguessin una altra mena de futur. Però l’Ester Gomis reivindica que és la seva vocació, més enllà de si es pot guanyar bé la vida o no. Tot i que ella està molt lligada a la terra, em deia que si hagués sigut un fill, no hi haguera hagut opció, hagués sigut pagès.

En aquests retrats hi ha més vocació que tradició familiar?

En el llibre hi ha històries de tot. Hi ha dones que des de zero han començat en el món de la pagesia, perquè és el que els hi agrada, i d’altres que han seguit la tradició familiar. Aleshores, el que les uneix a totes és l’amor per la terra, més enllà que cadascuna ha tingut dificultats diferents.

Com quines?

Diuen que si no tens terres i les has de llogar no surten els números. Però elles es dediquen a la pagesia amb passió, perquè és una feina molt dura, set dies a la setmana i 24 hores al dia. Si no fos per aquesta passió, una altra persona no ho suportaria.

Perceben desigualtat quan donen ordres als treballadors?

Sí. Això m’ho va dir la Judit Sogas que és viticultora.

Elles li han transmès que en algun moment de la seva vida es plantegessin abandonar?

Comenten que hi ha hagut moments molt durs, però deixar-ho no s’ho plantegen. Pel que fa al cas de la Maite Pallarés, del Perelló, ella es planteja fer un altre tipus d’agricultura enfocada a la permacultura, més natural, respectant el cicle de la terra... Això li ha suposat molt d’esforç.

La conciliació familiar i laboral no sembla fàcil.

No ho és. La Marta Borràs em deia que, amb dos nens petits, el període de lactància va ser molt dur. La majoria diu que sort de la família.

A les seves filles i fills els hi transmeten aquest amor per la terra?

Algunes expliquen que a la canalla els hi encanta anar i donar voltes pel camp. Altres comenten que els hi agradaria que la seva filla seguis els seus passos, i d’altres que prefereixen que esculli lliurement. Totes coincideixen en destacar que per a les nenes i nens és una gran oportunitat criar-se en un entorn lligat a la natura.

Hi haurà una segona part del llibre?

Jo estaria encantada. Penso que el llibre ha estat un petit pas, que ha obert tot un front, sobre un tema que dóna molt de si i del que se’n pot parlar molt per visibilitzar la feina de les dones pageses.